Són les vuit del matí i em deixo portar pel seductor raig de sol que traspassa l’enreixat de la meva finestra. Em sento inquieta sense cap motiu concret i tinc ganes de respirar l’aire fresc de bon matí.

Em dic Irene i tinc catorze anys, visc amb la meva família en una mansió a la bonica ciutat d’Atenes.

El meu pare es diu Lisandre, és un home bo i intel·ligent, li agrada fer llargues passejades per la ciutat on raona i raona. Ell és metge però crec que li hagués agradat ser filòsof.

La meva mare es diu Helena i és la dona més bonica de tota Grècia. És molt dolça i comprensiva, ens estima molt. La mare és molt presumida, cada dia es posa una mica de color a les seves blanques galtes i una vegada al mes, es tenyeix els seus cabells d’un marró clar. El seu color de veritat és un marró fosc, càlid, preciós. Però ella insisteix que prefereix la tonalitat artificial. La mare també té un munt d’arracades, penjolls i braçalets. Quan la mare està ocupada amb les criades, les meves germanes i jo acostumem a jugar amb els accessoris i fer veure que som ballarines.

Tinc tres germanes i dos germans: l’Alícia, la Dafne, la Penèlope, l’Alexandre i l’Hèctor.

L’Alícia és la més bonica de totes, és la que se sembla més a la mare, tant en el físic com en la manera de pensar. La trobo a faltar, fa un any que no viu amb nosaltres, ja que es va casar amb el fill d’un important polític de la ciutat. Aviat serà mare, espero que la dea Ilítia l’acompanyi en el moment del part! L’Alícia només té disset anys… i me l’estimo molt.

Després està la Dafne, que té setze anys i el pare li està buscant espòs. La Dafne és ben diferent a mi: és seriosa, molt prudent i responsable i sap complir amb les seves obligacions. Té el cabell quasi negre però també és molt bonica. La Dafne i jo no som gaire íntimes, però també l’aprecio.

Seguint amb mi a continuació hi trobem la petita Penèlope que té deu anys i és amb qui tinc més bona relació. La mare i les meves germanes grans sovint diuen que tinc un comportament infantil i inmadur per a la meva edat i que en comptes d’estar jugant amb la Penèlope hauria de preocupar-me més per la meva imatge i d’agradar els joves atenesos. És ben cert que el meu interès pels nois i pel matrimoni és nul i que m’agradaria ser una nena eternament. No em veig com a esposa o mare. No m’agraden les pintures de la mare, no vull desprendre’m de les meves nines i sacrificar-les a les deesses… Està clar que després que Dafne es casi, jo seré la següent.

Seguint amb la Penèlope, puc dir que és una nena molt divertida i tendre. Tota ella és amor per oferir els altres. Físicament és una barreja entre el pare i la mare: el cabell i els ulls d’ella, però la forma de la cara i la manera de ser del pare. És molt femenina, tot el contrari a mi, sovint diuen que sóc un home i que seria més feliç amb una pilota i una roda…

Dibuix de Carla Muñoz

El meu germà Alexandre té vint anys i és molt fort i valent, però a la vegada pacífic i protector. Li agrada aprendre de tot, però en especial les arts i la política. Com jo, ell és una còpia del pare. L’Alexandre i jo som carn i ungla i sovint m’explica el que aprén dia a dia a l’àgora amb savis filòsofs de llargues barbes canoses… L’admiro molt.

El meu germà, l’Hèctor, té quinze anys i el que més li agrada és l’esport i l’exercici físic. El seu somni seria poder participar en els Jocs Olímpics i arribar a ser un militar al servei del nostre gran Rei, Alexandre el Gran. L’Hèctor és una còpia masculina de la mare. Tot i que l’estimo, no som gaire íntims…

Tenim vint esclaus: una dida, quatre cuineres i quinze criats i criades. La mare diu que els hem de parlar amb autoritat i superioritat, però jo no ho faig així. Conec la vida de cadascun d’ells i sóc amiga de les nenes esclaves tot i que em diuen que elles no són com jo. No ho puc comprendre, totes som de carn i ossos i parlem la mateixa llengua…

De vegades, envejo l’Alexandre i l’Hèctor perquè ells poden sortir al carrer a diari, mentre que la mare i nosaltres ens quedem tancades a casa, sense renovar l’aire i mirant a través de la finestra com surt i es pon el sol des de la llunyania…

Bé, segueixo amb la meva història. Em vaig llevar i mullar la cara amb aigua freda i em vaig dirigir al gineceu. El gineceu és la part de la casa on estan les dones, tal i com diu la paraula (γυνή).
La mare ja era desperta i filava un bonic tapís. Jo havia provat forces cops de teixir o de filar però la mare no feia més que escridassar-me perquè ho embolicava tot! Així que això de filar… deixem-ho córrer.

Poc després van anar apareixent la Dafne i la Penèlope i llavors vam esmorçar pa sucat amb vi, com era costum. A Atenes ho anomenem “vi sense barreja” (ἀκράτισμα). Vaig jugar amb la Penèlope a les nines, aquestes tenien una mansió preciosa amb mobles en miniatura. La mare estava filant i la Dafne creant tota mena de pentinats davant el mirall.

Aquella tarda estava contenta, aquell dia el pare havia organitzat un gran banquet a casa, amb amics de la joventut i infantesa. També eren convidats la meva germana Alícia i el seu marit Jacint.

Cap a les sis de la tarda, els convidats van anar arribant. Alguns venien d’altres regions! Hi havia gent de Beòcia, Etòlia, Fòcida… Inclús de Lacònia, de Tessàlia, Tràcia o de les Illes Cíclades! Molts amics del meu pare, portaven els seus fills amb ells. La Dafne es va posar vermella i a més a més s’omplí la cara de pólvores i s’arreglà amb molts accessoris! Semblava un tomàquet tan vermella!

La mare, la Dafne i jo també vam ser presents al sopar; juntament amb el pare, l’Alexandre i l’Hèctor. La Penèlope es va quedar amb la dida perquè encara era massa petita. Ens vam vestir amb quitons i alguns homes a més a més portaven un himàcion o una clàmide a sobre! Aquella nit vam menjar hortalisses, verdures, llegums, cereals i un formós brau que vam sacrificar. Després es va fer una libació sagrada pel déu Dionís i el pare ens va demanar a nosaltres, les dones, que ens retiressim a les nostres habitacions. Jo em vaig voler quedar, però la mare em va estirar del braç.

Passaven les hores i els homes seguient parlant, rient i interpretant música; mentre jo era al meu llit, intentant caçar un somni inexistent. Em vaig aixecar i em vaig cobrir amb un himàcion, no em vaig calçar per no fer soroll i vaig anar de puntetes al pis d’avall i vaig mirar per un forat de la porta la gran celebració. Hi havia ballarines que dançaven per a ells i suposo que serien espartans aquells que feien actes incivilitzats i no aptes fora del matrimoni… Era aquell l’Alexandre? Era aquell que besava una ballarina? “Oh, Déu meu!” Em vaig girar i cobrir els ulls. Vaig quedar glaçada quan vaig sentir una mà que es recolzava en la meva espatlla. Em vaig girar i vaig veure que es tractava d’un jove que vestia només amb una clàmide! Com podia anar així? Havia de ser espartà!

– Què fa, senyoreta, a aquestes hores de la nit fora del gineceu? És vostè una ballarina? -Em preguntà.
No vaig saber què dir.
– Es troba bé? – Em passà la mà per la cintura i jo em vaig apartar ràpidament.
– No em toqui així…
– Vostè no és ningú per dir-me què haig de fer, és vostè esclava, oi?
– La veritat és que sóc la filla de Lisandre. Em dic Irene.
– Perdoni, senyoreta, he sigut un maleducat. Jo em dic Artur, i sóc de Lacònia.
“Espartà” -Vaig pensar- “Ho sabia”.
La porta era a punt d’obrir-se per dintre.
– No em poden veure… -Vaig xiuxiuejar- No hauria d’estar aquí!
– Vine, ens amagarem. -Em va agafar de la mà i vam sortir corrents.

Vam amagar-nos en un racó que restava entre una escultura d’Hèstia (vigilava la llar) i una columna. El pare s’estava acomiadant dels convidats, un per un. No entenia perquè l’Artur m’havia ajudat, però després de tot ja no em va semblar un noi tan poc assenyat…
Aquest va ser el primer capítol de la història entre l’Artur i jo.

CONTINUARÀ

Laia Muñoz Osorio
1r Batx. Grec