Deu mil!

Salvete, aràcnids i aràcnides!

Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.

Em deixo de versos i la pregunta és:

Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?

Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!

Gratias maximas omnibus,

Curate, ut valeatis !

Margalida

Adonis i Venus: Un amor tràgic

 

Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.

Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament  i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.

Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més  a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.

– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.

– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.

– I tu qui ets? – li va demanar la dea.

– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.

I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se  l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.

Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.

 

AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

Sara Bernad

1r de Batxillerat

Matrimoni i amor en “A la recerca d’una pàtria”

Cartell d’un recital al Festival de Salzburg (2015) [Font: opera on line]

A partir de la lectura d'”A la recerca d’una pàtria“, adaptació de l'”Eneida” de Virgili, hem volgut analitzar el fet de l’amor i el matrimoni en l’època romana, en què quests dos conceptes no anaven enllaçats. La història de Cleòpatra i Marc Antoni està darrera aquesta obra de Virgili . Aquest autor presenta l’amor passional com un sentiment negatiu i  perjudicial. Virgili va escriure la seva obra per encàrrec de l’emperador Octavi que havia arribat al poder després de les lluites contra Marc Antoni, instal·lat a Egipte, sota la influència de Cleòpatra. La història ens presenta un amor apassionat entre aquests dos personatges, de conseqüències nefates per als ciutadans de Roma. És lògic que la imatge que se’ns vulgui donar d’aquest tipus d’amor sigui negativa.

(Elizabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Cleopatra l’any 1963)

En el llibre hem pogut observar dues històries que ens serveixen d’exemple per diferenciar el matrimoni de l’amor. Al principi de la història, l’heroi Eneas està casat amb Creüsa, però aquesta no és una història d’amor, ja que aquests dos personatges estan units pel contracte del matrimoni però l’autor no ens els presenta des d’un amor apassionat.

Deprés que Creüsa mori fugint de Troia en un incendi, els déus intervenen i fan que la reina Dido s’enamori d’Eneas. Aquests s’enamoren i viuen una història passional, que finalitza tràgicament quan Dido se suïcida, ja que no pot suportar que Eneas continui  enfrontant- se al seu destí.

Henry Fuseli. Dido, 1781 [Font: Pinterest]

Està clar que hem d’ interpretar que en aquest context, no estaven ben vistos els excessos en l’amor, i és això el que el llibre intenta reflectir.
El matrimoni en l’època romana era una unió d’interessos socials i econòmics en què els contraents en la majoria de casos no tenien cap opinió. L’objectiu del matrimoni era la continuació del llinatge i la perpetuació dels cultes familiars. Un exemple d’aquest concepte del matrimoni el trobarem al final del llibre en el matrimoni d’Eneas i Lavínia.

Anna Carmona i Cristina Ortiz

1r. de Batxillerat,

Institut Isaac Albéniz

D’on prové l’alegria dels aràcnids hilariencs?

Saluete aràcnids!

Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí  hilaris (alegre) i aquest prové del mot  grec ἱλαρός que significa alegre, content

Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.

Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.

També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.

Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm