La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.

Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).

En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:

La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)

Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:

–Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)

A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:

Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)

Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!

En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.

Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!

TERESA