Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:
Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.
Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.
Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]
Anàlisi gramatical:
-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.
-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;
-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;
-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;
-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;
-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);
-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.
La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- i dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt i dilabuntur; i també amb els adjectius parvae i maximae.
Traducció: Les coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia.
Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.
Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.
Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]
Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle, Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.
Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]
Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.
Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]
A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.
Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.
Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la
En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.
Qüestions:
- En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
- Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
- La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?
Pau Molar, 1r batxillerat
