Category Archives: Grec 1r

Medicina: del mite al logos

On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.

Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.

En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo  el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir  Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.

Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan  es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…

En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el  mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.

Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.

Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.

Marc Pelegrín

2n de batx. Grec

Viatge màgic a Àfrica

Ahir vaig anar al cinema a veure Viatge màgic a Àfrica en 3D de Jordi Llompart. És la primera pel·lícula europea en aquest format i sembla ben bé que una formi part dels somnis de la Jana, la nena de la meva edat que protagonitza la pel·lícula en un viatge fabulós al món dels somnis i de l’Àfrica. Per què us explico tot això aquí? Doncs, perquè surt un cavall alat de la sort  amb cua i crineres blaves i unes metamorfosis del guardià dels contes en mussol. Si us agrada el tràiler de la pel·lícula i teniu cor d’infant aneu a veure-la i porteu-hi els vostres germans, cosins o nebots i sobretot llegiu-los contes, especialment El cor damunt la sorra de Jordi Llompart (ed. Lumen, 2006), en què es basa Viatge màgic a Àfrica en memòria de la seva filla Jana morta a Namíbia:

Sabeu com es diu el fet que els éssers divins prenguin forma humana, tal com passava als déus de l’antiga Grècia? Què en sabeu del cavall alat? Com era? En quines llegendes el trobem? Quina és la seva pervivència? Jo conec el fals Pegàs de la Barbie que és a la vegada Pegàs i unicorn. Moltes gràcies, per endavant!

Valèria
4rt de Primària

“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?

De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler


Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.

Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.

Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:

Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.

Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:

>

Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:

Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic

“Els ocells”, d’Aristòfanes

Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.

Tot seguit podreu veure l’obra Els ocells representada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…

Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!

Sònia, UIB

El mite d’Europa en Góngora

A classe de Literatura Castellana de primer de batxillerat estem treballant Luis de Góngora i l’altre dia vàrem llegir uns poemes que, tot i ser de gran dificultat lingüística, vam poder veure que contenien referències clàssiques. A la Soledad primera hi trobem al·lusions mitològiques  referents sobretot al mite de Europa raptada per Júpiter:

Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa
-Media luna las armas de su frente,
Y el Sol todo los rayos de su pelo-,
Luciente honor del cielo,
En campos de zafiro pace estrellas,
Cuando el que ministrar podía la copa
A Júpiter mejor que el garzón de Ida,
Náufrago y desdeñado, sobre ausente?,
Lagrimosas de amor dulces querellas
Da al mar; que condolido,
Fue a las ondas, fue al viento
El mísero gemido,
Segundo de Arïón dulce instrumento.

Del siempre en la montaña opuesto pino
Al enemigo Noto
Piadoso miembro roto
Breve tabla? delfín no fue pequeño
Al inconsiderado peregrino
Que a una Libia de ondas su camino
Fió, y su vida a un leño.
Del Océano, pues, antes sorbido,
Y luego vomitado
No lejos de un escollo coronado
De secos juncos, de calientes plumas
Alga todo y espumas?
Halló hospitalidad donde halló nido
De Júplter el ave.

Besa la arena, y de la rota nave
Aquella parte poca
Que le expuso en la playa dio a la roca;
Que aun se dejan las peñas
Lisonjear de agradecidas señas.

Desnudo el joven, cuanto ya el vestido
Océano ha bebido
Restituir le hace a las arenas;
Y al Sol le extiende luego,
Que, lamiéndole apenas
Su dulce lengua de templado fuego,
Lento lo embiste, y con suave estilo
La menor onda chupa al menor hilo.

No bien, pues, de su luz los horizontes
Que hacían desigual, confusamente,
Montes de agua y piélagos de montes?
Desdorados los siente,
Cuando ?entregado el mísero extranjero
En lo que ya del mar redimió fiero?
Entre espinas crepúsculos pisando,
Riscos que aun igualara mal, volando,
Veloz, intrépida ala,
Menos cansado que confuso? escala.

Vencida al fin la cumbre
Del mar siempre sonante,
De la muda campaña
Árbitro igual e inexpugnable muro?,
Con pie ya más seguro
Declina al vacilante
Breve esplendor de mal distinta lumbre:
Farol de una cabaña
Que sobre el ferro está, en aquel incierto
Golfo de sombras anunciando el puerto.

«Rayos les dice? ya que no de Leda
Trémulos hijos, sed de mi fortuna
Término luminoso.» Y recelando
De invidïosa bárbara arboleda
Interposición, cuando
De vientos no conjuración alguna?
Cual, haciendo el villano
La fragosa montaña fácil llano,
Atento sigue aquella
Aun a pesar de las tinieblas bella,
Aun a pesar de las estrellas clara?
Piedra, indigna tïara
Si tradición apócrifa no miente?
De animal tenebroso cuya frente
Carro es brillante de nocturno día:
Tal, diligente, el paso
El joven apresura,
Midiendo la espesura
Con igual pie que el raso,
Fijo a despecho de la niebla fría?
En el carbunclo, Norte de su aguja,
O el Austro brame o la arboleda cruja.

El can ya, vigilante,
Convoca, despidiendo al caminante;
Y la que desviada
Luz poca pareció, tanta es vecina,
Que yace en ella la robusta encina,
Mariposa en cenizas desatada.

Llegó, pues, el mancebo, y saludado,
Sin ambición, sin pompa de palabras,
De los conducidores fue de cabras,
Que a Vulcano tenían coronado.

«¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora,
Templo de Pales, alquería de Flora!
No moderno artificio
Borró designios, bosquejó modelos,
Al cóncavo ajustando de los cielos
El sublime edificio;
Retamas sobre robre
Tu fábrica son pobre,
Do guarda, en vez de acero,
La inocencia al cabrero
Más que el silbo al ganado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»No en ti la ambición mora
Hidrópica de viento,
Ni la que su alimento
El áspid es gitano;
No la que, en bulto comenzando humano,
Acaba en mortal fiera,
Esfinge bachillera,
Que hace hoy a Narciso
Ecos solicitar, desdeñar fuentes;
Ni la que en salvas gasta impertinentes
La pólvora del tiempo más preciso:
Ceremonia profana
Que la sinceridad burla villana
Sobre el corvo cayado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»Tus umbrales ignora
La adulación, Sirena
De reales palacios, cuya arena
Besó ya tanto leño:
Trofeos dulces de un canoro sueño,
No a la soberbia está aquí la mentira
Dorándole los pies, en cuanto gira
La esfera de sus plumas,
Ni de los rayos baja a las espumas
Favor de cera alado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!»

No, pues, de aquella sierra ?engendradora
Más de fierezas que de cortesía?
La gente parecía
Que hospedó al forastero
Con pecho igual de aquel candor primero,
Que, en las selvas contento,
Tienda el fresno le dio, el robre alimento.

Limpio sayal en vez de blanco lino
Cubrió el cuadrado pino;
Y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
Forma elegante dio sin culto adorno,
Leche que exprimir vio la Alba aquel día
?Mientras perdían con ella
Los blancos lilios de su frente bella?,
Gruesa le dan y fría,
Impenetrable casi a la cuchara,
Del viejo Alcimedón invención rara.

El que de cabras fue dos veces ciento
Esposo casi un lustro ?cuyo diente
No perdonó a racimo aun en la frente
De Baco, cuanto más en su sarmiento,
Triunfador siempre de celosas lides,
Le coronó el Amor; mas rival tierno,
Breve de barba y duro no de cuerno,
Redimió con su muerte tantas vides?;
Servido ya en cecina,
Purpúreos hilos es de grana fina.

Sobre corchos después, más regalado
Sueño le solicitan pieles blandas
Que al Príncipe entre Holandas
Púrpura Tiria o Milanés brocado.
No de humosos vinos agravado
Es Sísifo en la cuesta, si en la cumbre
De ponderosa vana pesadumbre
Es, cuanto más despierto, más burlado.
De trompa militar no, o destemplado
Son de cajas, fue el sueño interrumpido;
De can sí, embravecido
Contra la seca hoja
Que el viento repeló a alguna coscoja.

Durmió, y recuerda al fin cuando las aves
Esquilas dulces de sonora pluma
Señas dieron suaves
Del Alba al Sol, que el pabellón de espuma
Dejó, y en su carroza
Rayó el verde obelisco de la choza.

Agradecido, pues, el peregrino,
Deja el albergue y sale acompañado
De quien lo lleva donde, levantado,
Distante pocos pasos del camino,
Imperïoso mira la campaña
Un escollo, apacible galería,
Que festivo teatro fue algún día
De cuantos pisan, Faunos, la montaña.
Llegó, y a vista tanta
Obedeciendo la dudosa planta,
Inmóvil se quedó sobre un lentisco,
Verde balcón del agradable risco.

Si mucho poco mapa le despliega,
Mucho es más lo que, nieblas desatando,
Confunde el Sol y la distancia niega.

LUIS DE GÓNGORA, Soledad primera

És realment llarg, segur que si l’analitzem amb profunditat podem extreure moltíssimes coses. Què podem extreure d’aquest poema sobre els personatges mitològics? I sobre el mite d’Europa en concret? Qui és el “mentido roador de Europa”? Qui és “el garzón del Ida”? A quin dia en concret de l’any fan referència els versos inicials de la Soledad primera? …

Ja sabeu el que diu sempre la Lida:  “Heu d’anar fent xarxa, lligant nusos, relacionant una matèria amb l’altra, ja que no heu de deixar les assignatures en calaixos. La bellesa de la Venus dels calaixos de Dalí no és a cada calaix per separat sinó l’obra en conjunt.”

Rebeca Sànchez

1r de batxillerat humanístic

De fonts mitològiques i de futbol

Coneixeu aquest anunci? De quin déu es tracta?

Segur que ja sabeu que l’Athletic de Madrid ha obtingut el títol de la copa de la UEFA Europa Ligue. Aquests dies a molts mitjans de comunicació han aparegut fotografies de la celebració tant dels jugadors com de l’afició. Us heu fixat on ho celebraven? Doncs, efectivament, a la font de Neptú de Madrid.
No només l’Athletic de Madrid celebra les seves victòries a una font mitològica de la seva població, trobem un altre exemple a la mateixa ciutat amb el Reial Madrid que celebra les seves victòries a la Cibeles.
Els referents clàssics de la font de Neptú són bastant clars, es tracta del déu dels mars i el reconeixem pel trident que duu a la mà. En el cas de la Cibeles, la figura divina que va a sobre de la quàdriga estirada per lleons és Rea. Cíbele era la principal deessa frígia. Era una deessa terúl·lica i, com a tal, representava la fertilitat de la natura, especialment en el seu aspecte més salvatge. Els grecs la van confondre amb la deessa Rea i la van nombrar mare de tots els déus.

Sabeu d’altres fonts o places on seguidors d’equips de futbol vagin a celebrar les seves victòries? Coneixeu altres fonts de Neptú o de Cibeles? (Si sou aràcnids, afegiu les imatges a l’àlbum corresponent de Photobucket, si no deixeu l’enllaç en comentari).

Núria Yela
1er de batxillerat grec i llatí

L’Olimp de Fantasia

M’agrada molt veure les pel·lícules de Disney, però me n’he adonat que no sempre reflecteixen bé la realitat, com en el cas de la pel·lícula Hèrcules; per això m’agradaria que m’ajudéssiu amb aquest fragment de la pel·lícula Fantasia, del 1940, la simfonia número 5 o Pastoral de Beethoven: quins personatges mitològics heu reconegut?, estan ben caracteritzats?, us imaginàveu així l’Olimp? …

Si us ha agradat, no us perdeu l’Aprenent de bruixot a El Fil de les Clàssiques.

Valèria
4t de Primària
Escola Bergantí

Tot recordant el nostre centaure d’or

Tot recordant el nostre Centaure d’or que el curs passat un dia com avui, dia d’Internet, vàrem tenir l’honor de rebre de Chiron, volem felicitar des d’Aracne fila i fila els guanyadors i guanyadores de la convocatòria d’enguany. Reproduim aquí els mots oficials de Chiron en català:

aureus.png

Coincidint amb la celebració del dia d’Internet (17 de maig), Chiron atorga els seus Centaures d’Or a aquells blogs de temàtica clàssica, mantinguts per alumnes, que constitueixen un exemple a seguir i un estímul per tal de fomentar l’estimació pel món grecoromà.

En aquesta quarta convocatòria, el Centaure d’Or ha estat concedit als blogs:

Viamstratam, blog d’aula dels alumnes de clàssiques de l’IES Manuel García Barros d’A Estrada (Pontevedra)

Lingua Mater, blog personal d’Elena Recio, alumna de 4t de l’ESO de l’Instituto Santiago Apóstol  d’Almendralejo (Badajoz).

Chiron vol també premiar iniciatives sobre el món clàssic dirigides a alumnes. I, per tant, atorga també un Centaure d’Or al Concurs de Cultura Clàssica Odissea, organitzat per les seccions de la SEEC a Galícia, València-Castelló i Alacant, i que ja ha portat a terme la seva cinquena edició, pel seu decidit afany de promoure el coneixement de la civilització grecoromana entre els alumnes de secundària. Una iniciativa que busca i està preparada per créixer i agrupar en edicions pròximes totes les comunitats que tinguin interès a participar-hi.

Des de Chiron volem felicitar sincerament tots els premiats, alhora que els animem a seguir amb la seva tasca, i desitgem que s’estengui l’exemple entre els estudiants que tenen una estimació veritable pel món clàssic. No hi ha cap altra raó per a l’existència dels Centaures d’Or.

Passeu pels blogs guanyadors d’alumnes de Clàssiques com nosaltres i ja veureu com us agradaran! La feina ben feta sempre té recompensa!

Feliciter, amici amicaeque!

Aràcnids i aràcnides, els centaures del Cristòfol Ferrer

Premi Hèracles per a un treball de l’institut de Calaf

Meritxell Rotés, alumna de 2n de batxillerat de l’IES Alexandre de Riquer de Calaf, ha guanyat el tercer premi al millor Treball de Recerca de Catalunya relacionat amb l’àmbit de la cultura i tradició clàssiques. L’entrega dels Premis Hèracles, que convoca anualment la Secció Catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics, se celebrà dimecres 12 de maig de 2010 a la Sala de Graus de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. El treball, intitulat Tabernae Aqualatenses: noms clàssics en comerços i empreses d’Igualada i tutoritzat per Salvador Oliva, fa una anàlisi exhaustiva dels noms de botigues, establiments i empreses ubicats a la capital anoienca que presenten un nom d’origen grec, llatí o bé relacionat amb la cultura clàssica. Noms tan familiars per als igualadins com Abacus, Cafeteria Àgora, Anoia Lingua, Llibreria Aqualata, Domus, Ibericus, Kaelia, Kan Bakus, Magna, Nexus, Nitidus, Olympia, Puerimueble, La Sirena, Stella o Ulisses (i serveixin aquests només a tall d’exemple) són estudiats a fons per acabar extraient-ne no només l’etimologia sinó també la relació entre el producte o servei que l’establiment ofereix i el sentit original del mot. El treball demostra, a partir del cas igualadí, que la incidència de la cultura i tradició clàssiques en el món del màrqueting i de la publicitat segueix ben viva i amb una vigència sorprenent.

Es dóna el cas que aquest mateix treball va ser recentment guardonat dins de la modalitat social-humanística amb el primer premi Recerca Jove d’Igualada, un certamen destinat a incentivar la investigació entre els joves dels instituts de Catalunya i que s’encarrega de premiar els millors Treballs de Recerca de Batxillerat i de CFGS.

La comunitat educativa de l’IES Alexandre de Riquer (Calaf) felicita l’alumna d’aquest centre per l’esforç i la seriositat demostrats en la seva recerca i comparteix amb ella l’alegria pels premis obtinguts.

IES Alexandre de Riquer

Calaf

L’escultura grega, tot un treball col·laboratiu

Els alumnes de primer de batxillerat de grec havíem de fer un treball sobre les manifestacions artístiques gregues (vid. pàg. 182 ex. 6 Grec 1 ed.Teide) i, en comptes del típic treball de classe en paper o en PowerPoint,  hem decidit de fer un treball col·laboratiu amb voicethread. Aquí teniu els resultats dels nostres treballs acabats en el termini acordat per la Lida (si us animeu encara hi podeu participar; això sí fent cas als criteris acordats). Com podeu veure, parlar davant un micròfon, tenint en compte que la majoria no som catalanoparlants, i gravar la nostra veu ha estat tot un repte per a nosaltres però  un grupet de noies hem aconseguit  comentar les  escultures gregues, que hem triat lliurement, des de l’època  minoica fins a l’hel·lenística:

Ire, Alis, Laura, Lina, Coty i Núria
Alumnes de Grec 1r Batx.