Qui diu que no es pot aprendre llatí en remot? Els alumnes de l’Araceli de La miranda han interpretat “Caperula rubra”

Janus és un dels déus més importants del panteó romà, sobretot en el període arcaic[1]. Se l’acostuma a representar amb dues cares oposades, normalment barbudes (Fig. 1), i la seva funció principal és apotropaica (era invocat abans de començar un ritual): protector de tots els inicis, de les entrades i dels trànsits. Per aquest motiu és el déu del primer dia del mes —que duu el seu nom, gener—, de l’any i del segle[2]. Més enllà, la seva imatge se situava sobre les portes, entrades i sortides que protegia com a guardià d’anada i retorn (per aquest motiu es construïen portes en honor seu amb funció limítrof (Fig.2)). Això propiciava que fos també déu de la guerra en tant que assegurava la tornada a casa dels militars. Les dues cares s’associen, a  vegades, amb el sol i la lluna (en aquest cas una de les dues no té barba).

L’etimologia del seu nom és incerta donat que ni tan sols els escriptors de les fonts clàssiques es posaven d’acord per decidir quina era. D’aquesta manera, la teoria més acceptada és la d’autors com Ciceró o Ovidi els quals defensaven que provenia del verb ire (anar), en referència a que Janus és déu dels inicis i les transicions, entre d’altres[3].

El seu origen tampoc és clar. Així doncs, mentre els grecs i romans defensaven que era una deïtat únicament romana[4], podem veure imatges d’un déu similar en el panteó sumeri i babiloni. Ens referim al déu Isimund (Fig. 3), 2300 a.C., que de manera semblant, se’l representa amb les cares mirant cap a costats oposats, amb barba i un tocat de banyes —la gran quantitat de banyes indica que era un déu de gran importància pels sumeris—. Per altra banda, els grecs també tenen imatges molt similars al déu, encara que no un equivalent, com pot ser el doble Hermes (Fig. 4) d’època hel·lenística. Com podem veure a la imatge es podria confondre perfectament amb el Janus romà donades les similituds que suggereixen un déu compost[5].

L’obra en qüestió és el Cap de Janus del segle II d.C. (Fig. 1) que podrem trobar al Museus Vaticans dins la Ciutat del Vaticà. Es tracta d’una escultura de marbre on s’hi representa el cap de la deïtat amb dues cares barbudes. Donada la importància del déu i la seva funció protectora, serà en la numismàtica on trobarem un major exemplar d’imatges del mateix.

En quant a la iconografia podem dir que és variada[6] (Fig. 5):

• Sol amb el cos semi-nu i els seus atributs: dues cares i ceptre
• Representat amb els atributs d’un porter: una clau i una vara
• Cap amb dos rostres (si és quadrifonts fa al·lusió a les estacions)
• Amb una de les cares o les dues sense barba
• Duent diferents barrets
• En l’arribada a Itàlia de Saturn
• En el seu temple, en diversos moments del ritual
• Evocant a l’hivern en cicles de les estacions
• Al·ludint el pas del temps

És sabut que els mites, en primer lloc, eren de tradició oral i més endavant passaren a ser escrits pels autors de les fonts clàssiques. Per aquest motiu, podríem trobar variants del relat que explica la història del déu. La seva en concret, la trobarem en passatges de Fasti i Les Metamorfosis, ambdues d’Ovidi[7].

Era fill del Cel i Hècate (una deessa de tres cossos la qual cosa podria guardar relació amb els dos caps). Va tenir fills amb diverses muses: Tíber —epònim del riu que travessa Roma—, Canente i Fontus[8]. La versió més coneguda diu que era un estranger de Tessàlia que fou exiliat a Roma. Va inventar la moneda i també el vaixell amb el qual va arribar a Itàlia juntament amb la seva dona Camise  (en les monedes més antigues podrem veure els rostres de Janus a una cara i la popa d’un vaixell a l’altra (Fig. 5)). En arribar Càmeses va compartir el seu reialme amb Janus, el qual s’establí al mont Janícul —nom en honor al nou rei[9]. Posterior a la mort de Càmeses va regnar ell sol al Laci. Aleshores acollí Saturn a qui Júpiter, havent-lo vençut, havia expulsat de Grècia. Per tornar-li el favor, Saturn li atorgà el do de poder veure el passat i el futur, símbol dels dos rostres. Després de la mort de Janus, fou divinitzat.

Com podem veure, el mite transcorre —presumptament— de forma paral·lela a la Teogonia grega. És per aquest motiu que el seu regnat tenia les característiques de l’edat d’Or: on els humans eren justos, bons i honestos; on no hi havia dolor; on vivien feliços sense haver de treballar…

Més enllà, era considerada una divinitat civilitzadora fent de nexe entre la vida urbana i la del camp, vinculades als ciutadans romans. Així doncs, a ell se li atribueix la introducció de part de la cultura, costums i lleis de Roma.

Si parlem del seu culte, veurem que és protector de la lars romana. Funció que desenvoluparà Vesta, posteriorment. En els àmbits privats era el guardià de les portes i obertures per on podia entrar la llum. El temple principal on es tributava el seu culte era el Janus Geminus, situat al Fòrum romà[10]. Aquest només s’obria en temps de guerra i romania tancat quan regnava la pau. A més a més, tenia un altre santuari al mont Janícul. Avui en dia, se’n coneixen els noms, però no la localització. Tanmateix, podem veure al revers d’una moneda com deuria ser el primer temple (Fig. 6).

Les cerimònies en honor seu se celebraven al principi de cada mes i el dia de les calendes. Una de les més importants era en les calendes de gener en transcórrer el principi de més i any. Era costum intercanviar alegres paraules i bons desitjos (strenae)[11]. Bo i no tenir un col·legi de sacerdots propi ni flamen, els saliis el mencionaven en els seus càntics i casualment el rex sacrorum li celebrava cerimònies del seu culte[12].

En conclusió, considero que aquesta recerca m’ha brindat la possibilitat de conèixer un déu molt important pels romans del qual havia sentit a parlar. La seva polivalència feia que fos molt apreciat, motiu pel qual la iconografia ha tingut gran difusió (sobretot en la numismàtica). Per altre banda, l’exercici de cercar, ens ajuda a l’hora de familiaritzar-nos amb els llibres i fonts clàssiques de la biblioteca. També crec que redactar el treball partint només del nom, ens obliga a buscar i filtrar gran quantitat d’informació. Això provoca que, sense adonar-nos, ens impregnem de coneixements curiosos a títol personal. En el cas que ens ho haguessin explicat a classe, tindríem la informació resumida i els petits detalls i curiositats restarien desconeguts en contraposició al contingut rellevant.

[1] L. Schmitz s.v. Janus, W. Smith p. 550-551.

[2] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitologia clássica p.201

[3] Ovidi, Fasti I 126-7

[4] Ovidi, Fasti I 90

[5] J. Marcadé, Bulletin de Correspondència Hellénique p.596-624

[6] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitologia clássica p.201

[7] Ovidi, Fasti VI p.101-130  i  Ovidi Metamorfosis XIV p.333

[8] Plaza Escudero, Guia para identificar personages de la mitología clássica p.201

[9] Diccionario de la Mitología Clásica. p.78

[10] Julius Capitolinus Gordianus XXVI p.3

[11] Ovidi Fasti I p.178–182

[12] Ovidi Fasti I p.334

Arnau Torres Nadal

Exalumne de l’IPM i estudiant d’Història de l’Art UAB