Category Archives: Cultura Clàssica 3r

1ª trobada presencial del projecte col·laboratiu de clàssiques “Aracne fila i fila”


(Si voleu veure-ho en pantalla gran, cliqueu aquí i seleccioneu l’opció)

Els alumnes del IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar i els de l’IES Isaac Albéniz de Badalona aprenem mitologia grega i llatina al Parc del Laberint.

El 28 d’octubre del 2009 a les 9 del matí ens vam trobar els alumnes de lllatí i grec de primer de l’IES Isaac Albéniz de Badalona i de l’IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar. Era la primera trobada presencial del programa col·laboratiu de Clàssiques que es desenvolupa a través del bloc Aracne fila i fila.Ens vam trobar a l’estació de Badalona i inicialment estàvem tots una mica tallats, ja que nosaltres només ens havíem comunicat a través del bloc. Però durant el camí al parc, tot i ser relativament curt, van començar a fluir les converses entre uns i altres.
Vam arribar a les 10 a la parada de metro de la Vall d’Hebron. Un cop a l’entrada del parc vam veure l’antic palau de la família Desvalls, un edifici amb elements d’estil neoàrab i neogòtic; també es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa.
El parc està dividit en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. A tot arreu del parc hi ha un gran nombre de peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i d’altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, brolladors i basses d’aigua.
Vam esmorzar i després vam iniciar el nostre recorregut i el primer que vam trobar és la terrassa inferior, on està ubicat el laberint vegetal que dóna nom al parc, format per 750 metres de xiprers retallats. A l’entrada al laberint hi ha un relleu de marbre amb Ariadna i Teseu, i al seu centre hi ha una estàtua d’Eros. In situ vam jugar a un joc que ens va proposar en Dani, un alumne del Cristòfol Ferrer. Consistia a entrar per parelles al laberint, i fer com la història d’Ariadna i Teseu, història que va ser explicada per l’Edgar, un company de classe.
Seguint el nostre recorregut, vam arribar a la terrassa intermèdia. Aquesta està sobre el laberint, on podem observar dos temples d’estil italià amb estàtues de Dànae i Ariadna, i columnes toscanes. En aquesta terrassa va tenir lloc una representació teatral sobre un altre mite, en aquest cas el de les Míníades. Ho van fer els companys del Cristòfol Ferrer, Laura, Carlos, Oriol, Rebeca, Irena, Coty, Núria i Eric; ho van fer bé, una manera molt bona d’aprendre la mitologia.
Quan ens vam dirigir a la tercera terrassa, vam veure que s’hi aixeca un pavelló dedicat a les nou Muses. Els romans van associar les Muses a les fonts. Una d’elles, Egèria, la vaig explicar jo a la resta dels companys, tenint en compte els meus coneixements sobre la matèria.
Al llarg del laberint vam observar els diferents tipus d’amor, el correspost, el no correspost, la resignació a no tenir amor, etcètera. Amb les explicacions d’alumnes i de les professores vam recórrer tot el parc, posant a prova els nostres coneixements, que eren bastants, i tot plegat ens va servir per aprendre una mica més sobre aquest tema.
Vam tenir la sort d’estar en el jardí més antic que es conserva a la ciutat, un jardí neoclàssic del segle XVIII amb un toc de fisonomia italiana. Després de dinar, sobre dos quarts de quatre, vam marxar a casa.

Ariadna Jiménez
1r batxillerat IES Isaac Albéniz

El jardí romà de Quint Licini

El primer espai que es va considerar jardí era l’hortus, ‘recinte tancat’ en llatí. La gent del poble més desfavorida tenia aquest petit hort on produïen els seus propis aliments i on situaven un altar, el lararium, amb unes petites estàtues anomenades Lars que representaven els déus de la família i protegien la casa.

Després, els jardins van passar a formar una part important de la domus romana i de les ciutats. Els jardins privats, només estaven a l’abast de gent amb poder polític i econòmic, ja que eren molt costosos. Eren llocs d’oci formats per grans passejos, termes, fonts i estanys, estàtues mítiques i quadres de marbre amb imatges femenines.
Hi havia una gran varietat d’arbres (pi, alzina, roure, bedoll, llorer, olivera, llimoner, figuera, plataner… ) i de plantes i arbustos (anemone, violeta, gessamí, rossell, heura, acant, romaní, murta, boix…). Moltes d’aquestes plantes eren utilitzades de manera decorativa a les corones funeràries.

En la nostra sortida a la Badalona romana, vàrem poder visitar en el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya el jardí d’una gran casa romana amb el seu estany conservat gairebé complet. L’anomenat Jardí de Quint Licini perquè en una de les habitacions d’aquesta casa l’any 1934 s’hi va trobar la tabula hospitalis.

L’espai que vàrem visitar inclou dos àmbits: el de l’estany, on vàrem experimentar per insistència de la Margalida la sensació de trobar-nos dins un jardí romà i el dedicat a l’exposició permanent, on vàrem poder observar imatges i peces d’època romana. Vàrem saber, entre altres, que Quint Licini Silvà Granià era un patrici romà d’una de les més grans nissagues de la ciutat romana de Baetulo.

Si aneu a Badalona no deixeu de visitar el Jardí de Quint Licini, segur que us agradarà.

Laura Galán
1r batx. llatí i grec

Persèfone

Persèfone

Arran del comentari de la Bet a “Tempus fugit“, he trenat per a tots vosaltres aquest poema:

PERSÈFONE

És primavera i floreix el narcís,
s’han obert les roselles i el vent
gronxa les tiges dels sembrats.
Persèfone captivada pel brillant
groc de la flor l’olora amb afany.
-No la toquis, no oloris el narcís.
El rei de l’hivern i l’ombra, Plutó,
t’arrastrarà cap als inferns.
Ho sap l’aigua rumorosa
i cada bri d’herba. Ho sap el vent
i tu no ho saps Persèfone?-
Hades amb els seus cavalls alats
porten Persèfone cap a l’avern.
Demèter, deessa dels mil noms
plora la seva filla. Erma la terra
ja no dóna fruits, ni plantes, ni flors.
Només el gra roig de la magrana
torna a Persèfone el record del cel.
Torna a la llum del sol, a la vida,
però una vida compartida
entre la terra i la foscor.

Pepita Castellví

Fes el test!

 Com que tot no ha de ser “empollar” J , de tant en tant convé jugar per aprendre alguna cosa sobre la mitologia dels antics. Observa aquestes dues imatges i fes el test.

 

     Imatge2

 

 1. Quins detalls fan semblants les dues imatges? (Potser hi ha més d’una resposta correcta)

1.1. Les sanefes dels costats dret i esquerre.

1.2. La distribució de les lletres (no les lletres en si).

1.3. El fons entre el marc i el medalló.

1.4. El que hi ha escrit.

 

2. Quines diferències hi ha entre les dues il·lustracions? (Potser hi ha més d’una resposta correcta)

2.1. Els personatges.

2.2. Les lletres.

2.3. La disposició de conjunt.

2.4. Els quadradets dels vèrtexs.

 

3. Quina mena d’objectes són aquestes imatges? (Només pot haver-hi una resposta correcta per a aquesta pregunta i les següents)

3.1. Són dos embolcalls de llaminadures.

3.2. Són dues monedes, estranyes, però són monedes.

3.3. La il·lustració de la dreta és un segell; l’altra és una moneda.

3.4. Són dos segells per al correu.

 

4. Centrem-nos en la primera il·lustració. Què hi pots llegir?

4.1. “·REPUB·FRANC·” a la línia superior i “·20·C·POSTES·20·C·” a la línia inferior. És francès.

4.2. “·REPUB·FRANC·” a la línia superior i “·20·C·POSTES·20·C·” a la línia inferior. És llatí.

4.3. “·FRANC·REP·” a la línia superior i “·C·20·POSTES·20·C·” a la línia inferior. O és francès o és llatí.

4.4. “·PERUB·CRANF·” a la línia superior i “·30·C·POSTES·30·C·” a la línia inferior. És castellà (d’alguna zona de Perú).

 

5. Ara fixem-nos en la segona imatge. Què s’hi pot llegir?

5.1. “·EDD·GRLNN·” a la línia superior i “·1·DETP·1·” a la línia inferior. És grec.

5.2. No s’hi llegeix res!

5.3. “·ELL·GRAMM·” a la línia superior i “·1·LEPT·1·” a la línia inferior. És rus.

5.4. “·ELL·GRAMM·” a la línia superior i “·1·LEPT·1·” a la línia inferior. És grec.

 

6. Tornem a la primera il·lustració. Què duu al cabell el personatge?

6.1. Un pot de melmelada.

6.2. Agulles d’estendre.

6.3. Espigues i raïm.

6.4. Una caputxa.

 

7. Ara ens ocupem de la segona imatge. Què porta al cap la figura?

7.1. Una caputxa.

7.2. Un barret alat.

7.3. Espigues.

7.4. Un barret frigi.

 

8. Quina d’aquestes afirmacions és certa?

8.1. La il·lustració A representa una divinitat femenina i la B una de masculina.

8.2. Són dues deesses.

8.3. La il·lustració A representa una divinitat masculina i la B una de femenina.

8.4. Són dos déus.

 

9. Quina divinitat olímpica representa la primera il·lustració?

9.1. És Zeus (Júpiter): li veig les plomes de l’àguila.

9.2. És Àrtemis (Diana): no dubto que va de cacera.

9.3. És Afrodita (Venus): l’acompanya un cigne.

9.4. És Demèter (Ceres): duu espigues al cabell.

 

10. Quina deïtat apareix a la segona imatge?

10.1. És Zeus (Júpiter): li veig les plomes de l’àguila.

10.2. És Hermes (Mercuri): porta el barret alat.

10.3. És Hefest (Vulcà): sembla molt i molt lleig.

10.4. És Atena (Minerva): duu un elm inconfusible.

 

Ben aviat trobareu les solucions aquí mateix. I si us interessa el tema, mireu un article que publicarà la revista Auriga el proper febrer de 2010.

  

Sebastián Martínez García

Professor de Grec i Llatí

IES Can Vilumara (L’Hospitalet de Llobregat)

El cavall de Troia

 

Feia ja deu anys que els grecs s’enfrontaven amb els troians per sotmetre la ciutat, però a causa de l’acció dels déus i la protecció perfecta que els oferien les seves muralles, semblava impossible que algú pogués ja derrotar-los per la força. Calia cercar una estratègia diferent i Ulisses, el més astut de tots els grecs, en fou l’artífex. Reuní tots els cabdills grecs i els explicà el pla: “Construirem un gran cavall de fusta, uns quants guerrers ens hi amagarem i la resta de l’exèrcit grec simularà una retirada definitiva. Quan els troians ho vegin, creuran que es tracta d’una ofrena als déus i l’entraran a la ciutat per respecte i com a botí. De nit, quan estiguin borratxos i cansats de celebrar amb vi i excessos la victòria final, els nostres exèrcits s’hi tornaran a acostar d’amagat i a les fosques. Quan els guerrers del cavall ja no sentim cap soroll, anirem baixant de la seva panxa per fer el senyal amb una torxa i obrirem les portes de la ciutadella. Aleshores tot l’exèrcit entrarà per destru3r la ciutat, recollir el botí i recuperar Hèlena, tot enxampant desprevingut el poble romà”. Era un pla molt ben pensat, digne sens dubte d’un guerrer tan murri i enginyós com Ulisses. Realment era un heroi viu com la pólvora. Si Hèctor o Aquil·les es caracteritzaven per la seva habilitat, la seva força i el seu coratge en la lluita, Ulisses és conegut i famós precisament per la seva astúcia i la seva intel·ligència.

La seva estratègia funcionà a la perfecció tal com ho havia previst i això demostra que molt sovint el que no es pot aconseguir per la força sí que es pot atènyer fent servir el cap. La ciutat de Troia fou definitivament derrotada, incendiada i saquejada. Hi deixaren la pell la major part dels troians, i les troianes foren endutes com a esclaves pels guerrers vencedors.

Després d’haver llegit tants mites fantàstics i inversemblants, sembla impossible que darrere d’ells s’hi pugui ocultar res de cert, però la veritat és que molt sovint, mal que sigui de manera exagerada o deformada, s’amaga un rerefons històric. La guerra de Troia no n’és cap excepció i l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann, que ja de ben petit llegia amb fruïció les trifulgues de grecs i troians, s’encarregà de demostrar-ho. La guerra de Troia no és un episodi de ficció sinó que la seva existència està històricament provada, tot i que segurament no pas tal i com ens ho redacta Homer. Possiblement es tractés d’un mòbil econòmic i no pas amorós, i és que normalment la història és menys romàntica que el mite.

Com que Troia es trobava situada en un indret molt estratègic, es pot suposar que devia cobrar impostos elevats als vaixells que volien creuar els Dardanels. Tenint en compte que els grecs han estat sempre uns grans navegants i que comerciaven amb els pobles de l’est, és més que probable que acabessin plantant cara a qui els hi suposava un seriós entrebanc en les seves aspiracions comercials.

Camila Pérez López
2n batx grec i llatí

Faunes a Badalona!

Faunes
Foto Toni Moreno
Foto: Toni Moreno

Foto: Toni Moreno

Tot i que els alumnes de llatí de l’IES Cristòfol Ferrer vàrem fer una visita a la Bètulo romana, ens vàrem fer moltíssimes fotografies com demostra aquest muntatge, no ens varen passar per alt aquests éssers mitològics quan del Museu de les Termes de Badalona enfilàvem carrer amunt cap al conducte d’aigües i la casa dels dofins.

Qui sap què eren els faunes, quin aspecte tenien…? Amb qui se’ls va assimilar? En quin edifici badaloní els vàrem veure?

Toni Moreno

1r de batx. llatí i grec

Denis, ànima de llop

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí