Author Archives: Laia Muñoz Osorio

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (Part I)

Són les vuit del matí i em deixo portar pel seductor raig de sol que traspassa l’enreixat de la meva finestra. Em sento inquieta sense cap motiu concret i tinc ganes de respirar l’aire fresc de bon matí.

Em dic Irene i tinc catorze anys, visc amb la meva família en una mansió a la bonica ciutat d’Atenes.

El meu pare es diu Lisandre, és un home bo i intel·ligent, li agrada fer llargues passejades per la ciutat on raona i raona. Ell és metge però crec que li hagués agradat ser filòsof.

La meva mare es diu Helena i és la dona més bonica de tota Grècia. És molt dolça i comprensiva, ens estima molt. La mare és molt presumida, cada dia es posa una mica de color a les seves blanques galtes i una vegada al mes, es tenyeix els seus cabells d’un marró clar. El seu color de veritat és un marró fosc, càlid, preciós. Però ella insisteix que prefereix la tonalitat artificial. La mare també té un munt d’arracades, penjolls i braçalets. Quan la mare està ocupada amb les criades, les meves germanes i jo acostumem a jugar amb els accessoris i fer veure que som ballarines.

Tinc tres germanes i dos germans: l’Alícia, la Dafne, la Penèlope, l’Alexandre i l’Hèctor.

L’Alícia és la més bonica de totes, és la que se sembla més a la mare, tant en el físic com en la manera de pensar. La trobo a faltar, fa un any que no viu amb nosaltres, ja que es va casar amb el fill d’un important polític de la ciutat. Aviat serà mare, espero que la dea Ilítia l’acompanyi en el moment del part! L’Alícia només té disset anys… i me l’estimo molt.

Després està la Dafne, que té setze anys i el pare li està buscant espòs. La Dafne és ben diferent a mi: és seriosa, molt prudent i responsable i sap complir amb les seves obligacions. Té el cabell quasi negre però també és molt bonica. La Dafne i jo no som gaire íntimes, però també l’aprecio.

Seguint amb mi a continuació hi trobem la petita Penèlope que té deu anys i és amb qui tinc més bona relació. La mare i les meves germanes grans sovint diuen que tinc un comportament infantil i inmadur per a la meva edat i que en comptes d’estar jugant amb la Penèlope hauria de preocupar-me més per la meva imatge i d’agradar els joves atenesos. És ben cert que el meu interès pels nois i pel matrimoni és nul i que m’agradaria ser una nena eternament. No em veig com a esposa o mare. No m’agraden les pintures de la mare, no vull desprendre’m de les meves nines i sacrificar-les a les deesses… Està clar que després que Dafne es casi, jo seré la següent.

Seguint amb la Penèlope, puc dir que és una nena molt divertida i tendre. Tota ella és amor per oferir els altres. Físicament és una barreja entre el pare i la mare: el cabell i els ulls d’ella, però la forma de la cara i la manera de ser del pare. És molt femenina, tot el contrari a mi, sovint diuen que sóc un home i que seria més feliç amb una pilota i una roda…

Dibuix de Carla Muñoz

 

El meu germà Alexandre té vint anys i és molt fort i valent, però a la vegada pacífic i protector. Li agrada aprendre de tot, però en especial les arts i la política. Com jo, ell és una còpia del pare. L’Alexandre i jo som carn i ungla i sovint m’explica el que aprén dia a dia a l’àgora amb savis filòsofs de llargues barbes canoses… L’admiro molt.

El meu germà, l’Hèctor, té quinze anys i el que més li agrada és l’esport i l’exercici físic. El seu somni seria poder participar en els Jocs Olímpics i arribar a ser un militar al servei del nostre gran Rei, Alexandre el Gran. L’Hèctor és una còpia masculina de la mare. Tot i que l’estimo, no som gaire íntims…

Tenim vint esclaus: una dida, quatre cuineres i quinze criats i criades. La mare diu que els hem de parlar amb autoritat i superioritat, però jo no ho faig així. Conec la vida de cadascun d’ells i sóc amiga de les nenes esclaves tot i que em diuen que elles no són com jo. No ho puc comprendre, totes som de carn i ossos i parlem la mateixa llengua…

De vegades, envejo l’Alexandre i l’Hèctor perquè ells poden sortir al carrer a diari, mentre que la mare i nosaltres ens quedem tancades a casa, sense renovar l’aire i mirant a través de la finestra com surt i es pon el sol des de la llunyania…

Bé, segueixo amb la meva història. Em vaig llevar i mullar la cara amb aigua freda i em vaig dirigir al gineceu. El gineceu és la part de la casa on estan les dones, tal i com diu la paraula (γυνή).
La mare ja era desperta i filava un bonic tapís. Jo havia provat forces cops de teixir o de filar però la mare no feia més que escridassar-me perquè ho embolicava tot! Així que això de filar… deixem-ho córrer.

Poc després van anar apareixent la Dafne i la Penèlope i llavors vam esmorçar pa sucat amb vi, com era costum. A Atenes ho anomenem “vi sense barreja” (ἀκράτισμα). Vaig jugar amb la Penèlope a les nines, aquestes tenien una mansió preciosa amb mobles en miniatura. La mare estava filant i la Dafne creant tota mena de pentinats davant el mirall.

Aquella tarda estava contenta, aquell dia el pare havia organitzat un gran banquet a casa, amb amics de la joventut i infantesa. També eren convidats la meva germana Alícia i el seu marit Jacint.

Cap a les sis de la tarda, els convidats van anar arribant. Alguns venien d’altres regions! Hi havia gent de Beòcia, Etòlia, Fòcida… Inclús de Lacònia, de Tessàlia, Tràcia o de les Illes Cíclades! Molts amics del meu pare, portaven els seus fills amb ells. La Dafne es va posar vermella i a més a més s’omplí la cara de pólvores i s’arreglà amb molts accessoris! Semblava un tomàquet tan vermella!

La mare, la Dafne i jo també vam ser presents al sopar; juntament amb el pare, l’Alexandre i l’Hèctor. La Penèlope es va quedar amb la dida perquè encara era massa petita. Ens vam vestir amb quitons i alguns homes a més a més portaven un himàcion o una clàmide a sobre! Aquella nit vam menjar hortalisses, verdures, llegums, cereals i un formós brau que vam sacrificar. Després es va fer una libació sagrada pel déu Dionís i el pare ens va demanar a nosaltres, les dones, que ens retiressim a les nostres habitacions. Jo em vaig voler quedar, però la mare em va estirar del braç.

Passaven les hores i els homes seguient parlant, rient i interpretant música; mentre jo era al meu llit, intentant caçar un somni inexistent. Em vaig aixecar i em vaig cobrir amb un himàcion, no em vaig calçar per no fer soroll i vaig anar de puntetes al pis d’avall i vaig mirar per un forat de la porta la gran celebració. Hi havia ballarines que dançaven per a ells i suposo que serien espartans aquells que feien actes incivilitzats i no aptes fora del matrimoni… Era aquell l’Alexandre? Era aquell que besava una ballarina? “Oh, Déu meu!” Em vaig girar i cobrir els ulls. Vaig quedar glaçada quan vaig sentir una mà que es recolzava en la meva espatlla. Em vaig girar i vaig veure que es tractava d’un jove que vestia només amb una clàmide! Com podia anar així? Havia de ser espartà!

– Què fa, senyoreta, a aquestes hores de la nit fora del gineceu? És vostè una ballarina? -Em preguntà.
No vaig saber què dir.
– Es troba bé? – Em passà la mà per la cintura i jo em vaig apartar ràpidament.
– No em toqui així…
– Vostè no és ningú per dir-me què haig de fer, és vostè esclava, oi?
– La veritat és que sóc la filla de Lisandre. Em dic Irene.
– Perdoni, senyoreta, he sigut un maleducat. Jo em dic Artur, i sóc de Lacònia.
“Espartà” -Vaig pensar- “Ho sabia”.
La porta era a punt d’obrir-se per dintre.
– No em poden veure… -Vaig xiuxiuejar- No hauria d’estar aquí!
– Vine, ens amagarem. -Em va agafar de la mà i vam sortir corrents.

Vam amagar-nos en un racó que restava entre una escultura d’Hèstia (vigilava la llar) i una columna. El pare s’estava acomiadant dels convidats, un per un. No entenia perquè l’Artur m’havia ajudat, però després de tot ja no em va semblar un noi tan poc assenyat…
Aquest va ser el primer capítol de la història entre l’Artur i jo.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx. Grec

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Deixar-nos en mans dels polítics o consultar l’oracle de Delfos?

Durant aquests últims mesos, quan pensem en els països mediterranis, els relacionem amb la letal crisi econòmica, una Tercera Guerra Mundial més psicològica que física.

“Què fariem sense els països de centre-Europa?” -Ens preguntem sovint- “I ells?”- Em pregunto jo- “Què farien sense la nostra cultura?” Si ells ens anomenen PIGS (Portugal- Itàlia- Grècia- Espanya), ells en són bàrbars.

Grècia és igual a Papandreu, a… però també al gloriós Alexandre el Gran. Itàlia és igual a Berlusconi, a … però també a l’ambiciós Juli Cèsar.

Algú se’n recorda d’aquella Grècia que arribava fins l’Àfrica, l’Àsia Menor i fins i tot fins a l’Índia? Algú se’n recorda d’aquell Imperi Romà que dominava des de l’Àsia Menor, els països àrabs i fins i tot Britànnia i Germània? Sembla que no, només ens importa l’economia…

Hauríem de sobreposar l’economia a la cultura en aquesta societat amb tanta manca de valors? Significa el segle XXI la fi de les civilitzacions que alguna vegada van pertànyer a la Gran Roma?

Mentre la política grega s’enfonsa, la llengua protagonitza el 28è premi Vallverdú en assaig, a casa nostra. Sembla que les muses portaren la victòria a l’aràcnid Eusebi Ayensa, també professor hel·lènic; traductor i director de l’Institut Cervantes d’Atenes, bon coneixedor de l’obra de Maria Àngels Anglada, …

Amb D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega, Eusebi Ayensa ens vol fer conéixer una gran afició de l’escriptor Carles Riba no només per la Grècia Clàssica, sinó també per l’actual. L’obra consisteix en set cartes del novel·lista parlant sobre la seva passió sobre la la literatura neohel·lènica.

Un altre cop més la literatura ens recorda quines són les arrels de quasi tots els llibres que els grans amants de la paraula escriuen avui i han escrit al llarg de la història.

 

Laia Muñoz Osorio
Llatí-Grec, 1r Batx

La gran aventura de Teseu, un heroi atenès


El Minotaure, Teseu i Ariadna. Dibuix de Carla Muñoz, 6è EP

 

Hi havia una vegada un príncep que vivia a Atenes envoltat de tota mena de luxes i privilegis. El seu pare era el rei Egeu d’Atenes, un monarca molt poderós i reconegut arreu de la Mediterrània. Aquest jove es deia Teseu i des de petit tenia clar que algun dia seria considerat un heroi. La seva vida com a hereu d’aquell regne, l’avorria. No estava disposat a passar-se assegut en un tron amb una dona que ni tan sols estimava. Sabia que els déus el brindarien amb una vida plena d’honors i aventures.

En Teseu era un noi de cos atlètic, cabells marrons recollits en una cinta, d’ulls bruns. Li agradava llegir poesia èpica, practicar tota mena d’esports olímpics i també tocar la lira, com el déu Apol·lo. Per aquell moment, ja tenia divuit anys i desitjava conèixer món.

Un bon dia, el cant dels ocells el va despertar: eren les sis del matí. Quina mandra! Teseu va creure oportú aixecar-se, a primeres hores del matí no hi havia quasi enrenou i un podia estar més tranquil. El jove príncep es llevà, obrí les finestres i deixà que la llum del Sol fes que els seus ulls brillessin. A continuació, es rentà la cara i es dirigí al menjador, l’esmorzar encara no estaria a punt, però podria menjar alguna fruita mentre esperava.

El Palau estava mogut, les criades i els esclaus ja estaven llevats i nerviosos. El pare també.

– Pare, què passa? Encara són les sis del matí!

– Avui és un dia molt especial, fill.

– A què et refereixes? –Insistí.

– Anualment, catorze a adolescents, set nois i set noies atenesos seran sacrificats al malvat Minotaure de Creta.

– Qui és el Minotaure? –Preguntà intrigat.

– Una bèstia, mig humà mig brau, una maledicció dels déus.

– I no fas res? Deixes que aquest monstre s’emporti a catorze joves? Oh, pare! No pots imaginar-te el dolor que han de sentir aquelles mares a qui els  arravaten el seu fill o la seva filla encara verge?

– És una maledicció divina, un rei no pot negar-se a la voluntat dels déus.

– Jo hi aniré. –Murmurà Teseu amb fúria.

– Què dius, fill?

– Què hi aniré! Jo mataré aquell monstre amb les meves mans! –Cridà.

Egeu no va poder convèncer el seu fill perquè no hi anés.

Cap a les nou, les naus ja eren al port esperant que els passatgers s’acomiadessin de les seves famílies: mai més es veurien.

– Irene! La meva petita! Acabes de fer els tretze anys i te’n vas tan d’hora de casa! Ets tan maca! –Es lamentava un pare d’una atenesa que havia de partir.

– Tinc por! La mort m’esgarrifa! –Plorava abraçada al seu pare.

– Tranquil·la, té. –Li donà una moneda- Això és per pagar al barquer que et portarà al submón, allà et trobaràs amb la mare. –El pare també plorava.

– Digues que el Minotaure no em farà mal, que serà una mort ràpida i sense dolor.

– T’ho prometo. –Va dir-li encara que el més probable era tot el contrari.

Teseu es va fer responsable d’aquella nena i de totes les altres futures víctimes.

– Fill. –Va dir-li el rei- Que els déus t’acompanyin.

– I a tu, pare.

– Mira aquestes veles, són negres, però en el magatzem del vaixell n’hi ha unes altres que són blanques. Si tornessis procura canviar-les, així sabria des de lluny si has sobreviscut.

– Així ho faré.

– Té. –Li mostrà una preciosa i brillant espasa. –Ho necessitaràs.

– Gràcies, aquesta arma sembla divina! És fantàstica! –Digué emocionat.

Després d’unes hores de viatge (ja que el vent els hi va fer una mala jugada), van arribar a l’illa de Creta. Van acompanyar Teseu i els catorze joves més a l’entrada del laberint. Teseu anava primer i va fer una ullada abans d’entrar: era fosc i olorava a podrit, però ja era massa tard per fer-se enrere. Teseu havia de matar el malvat Minotaure.

Els soldats atenesos que els acompanyaven van donar a cada adolescent un crostó de pa i un petit recipient amb aigua, Teseu inclòs, es veu que desconeixien de qui era fill. Les nenes ploraven i cridaven quan els van tancar al laberint amb clau, els nens també estaven espantats. Teseu més aviat que atemorit, estava nerviós i inquiet.

De seguida, el valent príncep va agafar el rol de governant en ser el més gran i astut. Els catorze escollits el seguien. Semblava que fos de nit les vint-i-quatre hores del dia, de manera que no veien el Sol i desconeixien l’hora que era. Van anar caminant fins que es varen trobar prou cansats i decidiren acampar en un espai on com a mínim no hi havia rates. Els nens s’adormiren de seguida. Teseu no agafava el son, així que es lligà l’espasa a la cintura i se’n anà a buscar aquella desagradable bèstia.

En mig de la foscor, el cos de Teseu es topà amb el d’una noia, ho va saber per la forma d’aquest.

– Perdona. –Es disculpà ell.

– Oh, no. A mi. –Digué amb dolçor.

“Quin to de veu més bonic!” –Va pensar l’atenès.

– Qui sou? –Tornà.

– Sóc la princesa Ariadna, filla del rei Minos de Creta. I vos?

– El príncep Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes. Un plaer, senyoreta.

– Igualment, senyor.

– Vingui amb mi. –L’agafà del braç- Es perillós que una princesa rondi sola per un lloc com aquest. Com és que sou aquí tancada?

– He vingut a veure el meu germanet, estava sol i tenia fred i gana. –Respongué amb preocupació.

– El malvat Minotaure té el príncep de Creta segrestat? Jo el salvaré.

– Oh, no. En Minotaure és el meu germanet, però el meu pare no el reconeix com a fill, i menys com a príncep. Jo me l’estimo molt, és realment bo, però està enfadat perquè tothom l’ha menyspreat des  que va néixer.

Teseu no va saber què dir. Com podia ser que la bèstia més salvatge que es menjava catorze atenesos cada any, fos el germà de la princesa més tendra que havia conegut mai?

– De tota manera, vingui amb mi i els altres nois a passar la nit, és més segur que estar sol en la foscor. –Teseu volia que Ariadna vingués amb ell. La necessitava al seu costat, tant per esbrinar on era el Minotaure com per la bellesa que havia de lluir la donzella.

– D’acord. –Acceptà ràpidament. Tot i que no havia vist físicament Teseu, se l’imaginava atractiu i musculós, a més a més el seu caràcter declarava que era encantador.

Quan van arribar al punt d’inici, Teseu va treure de la seva bossa una espelma i quan la va encendre, va enamorar-se del rostre d’Ariadna. Encara era una nena! Calculava que devia tenir uns catorze o quinze anys. Ariadna també embogí per aquell jove príncep atenès. La donzella reial va regalar a Teseu un cabdell de fil:

– Amb això podràs recordar-te del camí per tornar al punt inicial i podràs arribar a la sortida del laberint. Te’l dono amb una condició.

– Quina?

– M’agradaria que em deixessis venir amb tu.

– Ariadna, m’estimes? Encara ets molt jove per casar-te i tenir fills!

– N’estic segura, t’estimo de veritat, Teseu. Quant més joves siguem, més temps tindrem per viure plegats!

Teseu va mirar-la fixament un cop més i en veure aquells ulls verds i els rínxols de mel, no se’n va poder estar, va besar-la diverses vegades i es va abraçar a ella durant una bona estona. Teseu es va contenir les ganes d’anar més enllà. Van dormir junts.

Hores després, Teseu es despertà i sentí unes suaus carícies per la galta. Era Ariadna.

– Bon dia, reiet. – Li xiuxiuejà a l’oïda.

– Bon dia, preciosa. –Li besà.

– Em portaràs amb tu?

– És clar, abans que es faci fosc, et prometo que pujarem al vaixell cap a Atenes.

– Què feliç que sóc! –Exclamà la filla del monarca cretenc. –Vine, et portaré a la sortida.

– Estimada, jo sortiré més tard. Però si us plau, emporta’t aquests nois. Vindran amb nosaltres.

– Està bé, t’esperaré a la sortida. Adéu, Teseu. –Li va somriure de nou.

– Fins ara.

Teseu agafà l’espasa i el cabdell i es dirigí a matar el Minotaure. Era millor ocultar l’assassinat a l’Ariadna.

Després d’uns minuts de caminar amb precaució, Teseu es trobà amb el Minotaure. Va mantenir la ment en blanc ja que en aquell moment era millor actuar sense pensar abans. Li clavà l’espasa a l’esquena. El brau es queixà però s’aixecà de nou i aquest cop amb ràbia cap a l’heroi atenès. La bèstia agafà velocitat i llançà Teseu a terra. El braç li feia mal, potser el Minotaure li havia trencat. Teseu es posà dret i desembeinà l’espasa amb la mà bona. El noi tancà els ulls i li clavà de nou, quan els obrí va veure que l’havia donat al cor i que l’animal havia mort. S’havia acabat la maledicció!

 

Teseu sortí a l’exterior amb els seus companys amb un braç aguantant l’altre, els llavis sagnant i el coll amb unes lleugeres ferides.

– Què t’ha passat, estimat? –S’apropà Ariadna en veure’l així.

– He relliscat. –Mentí.

– Pobret! Jo et curaré, no pateixis. Vaig aprendre de la meva dida.

– Gràcies.

Una vegada al vaixell, Ariadna va tenir cura del seu enamorat: li netejà les infeccions i li embenà el braç.

Es va fer de nit i era perillós continuar el trajecte sense cap far a prop, llavors van decidir parar a l’illa de Naxos fins que sortís el Sol.

Van fer un gran banquet amb bons aliments com ara peix que havien pescat aquell mateix matí a la mar o el vi que els mariners guardaven. Teseu va abusar tant de l’alcohol que no va ser conscient del que va fer aquella nit amb la filla del rei Minos.

Abans de l’albada, el déu Dionís es va fixar en la princesa i també es va enamorar. La va segrestar.

Quan Teseu es va despertar i no va veure Ariadna pel campament, va pensar que l’havia enganyat amb l’objectiu que li salvés la vida del Minotaure; qui segurament no seria el seu germà. Teseu i els seus companys agafaren les naus i es dirigiren cap a Atenes.

Teseu estava tant despistat pensant en la bella Ariadna i sobre la seva heroica aventura, que oblidà canviar les veles negres per les blanques com li havia dit el seu pare. El rei Egeu estava assegut en el penya-segat més alt de l’illa, com cada dia, quan va veure venir el vaixell on anava el seu fill, portava les veles negres. El sobirà pensà que Teseu era mort i decidí treure’s la vida.

Quan Teseu arribà a palau i s’assabentà d’aquell trist esdeveniment, quedà molt destrossat per dintre. Immediatament, fou coronat com a rei Teseu d’Atenes.

Aquest mite, ens parla sobre un fill que pel fet d’haver nascut amb una deformitat, no fou acceptat pels pares. També ens explica l’origen sobre el mar Egeu, que va rebre aquest nom amb el suïcidi del pare de Teseu.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batxillerat Grec i Llatí