Author Archives: Margalida Capellà Soler

About Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

Filosofia, fotografia… FOTOFILOSOFIA

FILOSOFIA, FOTOGRAFIA… mots d’origen grec com bé sabeu, o no?

Va ser precisament a Grècia on es va germinar el canvi en el pensament humà i va sorgir el raonament. Des d’aquell punt de partida milers de homes i dones, han iniciat una recerca per apropar-se més a la saviesa. Nosaltres hem heredat els raonaments de totes aquestes persones que van viure abans que nosaltres i que van voler deixar les seves idees per a que algú altre continués la seva recerca.

Dia 18 de Novembre, entre els actes de commemoració del Dia de la Filosofia, es va celebrar el concurs de fotografia filosòfica a la facultat de Filosofia de Barcelona, amb una intenció, recordar la importància que té la filosofia a les nostres vides. I a través de fotografies unides a una qüestió filosòfica vàrem mostrar els nostres raonaments, no sols tots els alumnes de primer del I.E.S Cristòfol Ferrer sinó de molts altres centres de Catalunya i les illes. Els professors encarregats de l’esdeveniment van seleccionar les fotografies que més els van agradar en l’acte final de la Mostra de Fotofilosofia 2009, i del nostre centre van seleccionar la fotografia de Coty Ledesma “Existeix la completa indiferència?”, aquí os deixo el link de totes les fotos penjades al bloc de Fotografia i Filosofia del nostre centre i ja podeu anar pensant en la propera convocatòria i si són de temàtica grega o romana, Aracne sempre us donarà ales a la fama o almenys immortalitzar el moment, perquè tot canvia i res no roman.

La meva conclusió després és que si podem capturar els pensaments a través de les paraules, també és cert que amb la fotografia podem congelar el nostre punt de vista, i convertir així les paraules i les imatges en un discurs filosòfic.

Són les meves identitats inseparables? Dani Costa

Dani Costa

1r de batxillerat

Un altre grafit en llatí

3 Replies

: Foto Carlos Rocamora

Ara que la Lina ha fet un apunt amb un grafit de la riera de Premià que jo ja fa temps havia vist i fotografiat, m’he decidit a publicar aquesta altra fotografia que vaig fer l’any passat també a la riera i que ja han esborrat. Què diu en llatí i quin temps verbals formen aquest grafit? Com seria amb el nombre oposat?

Carlos Rocamora

1r batx. llatí

Grafit en llatí evocant…

8 Replies

Foto Lina Velasco

Pujant riera amunt a Premià de Mar anant cap a casa he llegit a la paret aquest grafit en llatí i he pensat l’immortalitzaré per a Aracne. Sabeu d’on s’ha tret la idea ? Si no ho recordeu, aquí us deixo l’enllaç perquè visioneu un vídeo a un apunt força antic de El Fil de les Clàssiques, Aprendre llatí amb cinema, i em dieu si està ben escrit o no en llatí aquest grafit premianen? Quina és la morfologia del verb i de quin verb és? En quin cas hauria d’anar Romanis i com seria en llatí? i què em dieu de domum, han entès bé l’explicació o també s’han equivocat? En quin cas hauria d’anar i per què?

Quina poca gràcia deu haver fet als que netegen els carrers i als encarregats de l’ ordre de l’Ajuntament de Premià de Mar! Sabeu si el fet de guixar les parets és també un referent clàssic? Quina és l’etimologia del mot grafit?

Lina Velasco, 1er de batxillerat de llatí

Audi d’imperatiu a …

5 Replies

A partir del comentari de les companyes de l’Albéniz Laia , knarik i Andrea a l’article d’Aracne “Clàssiques i automòbils”, he fet una recerca més àmplia sobre la marca de cotxes Audi, que crec us pot ser interessant.

La història comença quan l’enginyer alemany August Horch (1868-1951) va construir l’any 1899 uns cotxes als que va posar el seu cognom, fins que anys després enfrontats amb els seus socis, va deixar l’empresa i en va començar una altra; però es va trobar amb la desagradable sorpresa que no podia utilitzar la marca Horch per als cotxes que seguia fabricant. Així que va convocar una reunió en l’apartament de Fikentscher creant un nom nou per a la seva companyia. Durant aquesta reunió el fill de Franz estava estudiant tranquil·lament en un racó de la seva habitació. Molts cops semblava que anava a dir alguna cosa, però s’empassava les seves paraules i seguia treballant, fins que Blurted, “Pare – audiatur et altera pars…” es va preguntar si seria una bona idea posar-li Audi en lloc de Horch, ja que “Horch” en alemany significa “Harck” o “escolta”, que en llatí és “Audi”. La idea va ser acceptada amb entusiasme per tots els participants de la reunió.

Què n’opineu? Ara que hem fet el tema del present del mode indicatiu de les formes verbals, a quin verb llatí pertany audi, a quina conjugació, em podríeu conjugar el present d’indicatiu i el que falta de l’imperatiu? Els de segon de batxillerat potser ens sabrien traduir, sense l’ajut de la Lida, audiatur et altera pars i fer l’anàlisi morfològica del verb?

Irena Jagustin

1r batx. LLATÍ

Un poema per a Aracne

5 Replies

Avui les Muses m’han inspirat per a tots vosaltres que compartíeu aquest bloc, una magnífica teranyina clàssica, i que entusiasmeu a grans i a joves en l’amor envers el saber, creant coneixement a la xarxa, aquest poema que espero que sigui del vostre grat.

ARACNE

Una teranyina d’argent
ha teixit l’aranya
està filant raigs de lluna
i espurnes de brillants estels.
Volta la roda del sol
i fila fila l’aranya,
ara ho fa amb fils vermells
agafats a trenc d’alba.
Enxarxa amb amples filats
la boira del temps que s’escapa
i fila segles i segles
que guarda en un cabdell.

Aracne, fila que fila.
estira el fil del saber.

Pepita Castellví

Amnèsia en una illa grega

3 Replies

Ara que a classe de grec estudiem la geografia grega, m’ha vingut al cap un episodi de la sèrie El internado d’Antena 3 en què cap al minut dos passava en una illa ja que el pare de Marcos i Paula és amagat pels nazis a Grècia i a veure si sabeu en quina llengua parlen, què vol dir el mot d’origen grec amnèsia i quin paper va tenir Grècia en aquest període històric.

Irena Jagustin
1r batxillerat de grec

El procés del coneixement a través del mite de la caverna

5 Replies

A través del mite de la Caverna, Plató ens explica el camí cap al coneixement absolut,verdader i únic:
El mite situa a tres homes en una caverna, encadenats de peus i mans i obligats a mirar a un mur. A l’altra banda del mur, hi ha uns altres homes que duen per sobre dels seus caps una sèrie d’objectes. També, a l’altra banda del mur, hi ha foc. El resultat del foc i de les figures és un reflex d’aquestes que resulten ser ombres. Els homes encadenats només veuen les ombres i arriben a pensar que són figures reals, també això es deu a que els homes darrere el mur tenen conversacions.
Un dels homes lligats aconsegueix deslligar-se amb molt de dolor i passar a l’atra banda del mur, a conseqüència del canvi de llum, a l’home deslligat li fan molt de mal els ulls, li costa acostumar-se a aquest canvi. L’home lliure aconsegueix sortir de la caverna i torna a patir un canvi encara més fort de llum, per a adequar-se primer mira els objectes més foscos, després les ombres, després els objectes i finalment aconsegueix mirar el sol. L’home fascinat pel descobriment intenta ajudar els homes lligats, retornant a la caverna, tornant a adequar-se a la foscor i els hi explica la realitat; però, els homes lligats, ignorants, se’n riuen d’ell i arriben fins i tot a matar-lo.

Com podem interpretar aquest mite?
L’interior de la caverna simbolitza el món sensible, és a dir, el món que coneixem a través dels sentits. El deslligament simbolitza que l’home aconsegueix desfer-se dels prejudicis a través de la refutació (mètode socràtic), aquest procés és molt dolorós. El foc que hi ha dins de la caverna, a l’altra banda del mur el podem interpretar com el que simbolitzen les matemàtiques al coneixement general, és a dir, que ens obren el camí cap al copneixement més abstracte.
El procés d’adequació a la llum, simbolitza el procés lent que s’ha de patir fins a arribar al coneixement real. Aquest procés es denomina dialèctica ascendent (del món sensible al món de les idees).
Al sortir de la caverna, l’home mira primer els objectes més foscos, igual que ha de fer l’home primer reconeixent els conceptes menys abstractes, més simples, fins a arribar a la idea més abstracte: el sol. El sol esdevé a la idea del “bé”, que segons Plató, tot el coneixement es veu il·luminat pel bé; no farem el mal si coneixem el que és el bé.
El retorn de l’home a la caverna es denomina dialèctica descendent (del món de les idees al món sensible), torna amb el desig d’ajudar els altres, patint un altre cop el procés d’adequació a la vista, que simbolitza el procés d’adequació a tornar al món sensible, amb ignorants. Descobreix, per tant, que els objectes que li havien semblat reals tota la seva vida només són una representació de la realitat, això simbolitza que quan un home que ja ha adquirit els coneixements més abstractes i veu que tota la seva vida havia estat plena d’enganys, pateix un gran dolor. Per tant, l’home deslligat, que intenta ajudar els altres representa, el que hauria de ser un veritable dirigent. La mort d’aquest simbolitza la mort de Sòcrates, que es produeix si no hi ha un sistema polític adequat.

Carla Domigo Luengo i Camila Pérez López.
2n de Batxillerat llatí i Grec

ARACNE A L’OFICINA

11 Replies

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

Psique i Cupido al Parc del Laberint

39 Replies

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis o Ase d’or (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

39 Replies

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

Europa de Gustave Moreau

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet, què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer