Daily Archives: 20 novembre 2011

Emporiae MMXI: Una romana molt viva a Empúries

El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.

L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.

Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.

Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.

Photobucket

Imatges: Annia García

  • Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
  • Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?

Sara Castro

2.2 Ins. Albéniz, Badalona

L’enhorabona, Eusebi Ayensa!

Eusebi Ayensa

El també col·laborador aràcnid, Eusebi Ayensa, hel·lenista, professor de grec, traductor i director de l’institut Cervantes d’Atenes, acaba de guanyar el 28è premi Vallverdú d’assaig amb l’obra D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega, dotat amb 9.000 euros. Aquest cap de setmana va rebre el guardó a l’Auditori Enric Granados de Lleida.

Les cartes de Carles Riba varen arribar d’una manera casual a les mans de l’Eusebi, a Grècia, en dir que era català al fill de la  hispanista grega amb qui Carles Riba va mantenir correspondència en els últims anys de la seva vida. Es tracta de set cartes, sis d’elles inèdites, en què l’escriptor Carles Riba parlava de la Grècia moderna i del seu interès per la literatura neohel·lènica. Són cartes escrites entre els anys 1958 i 1959 i, segons Ayensa, “molt sucoses”, ja que, en elles, es descobreix un Riba diferent al dels anys 20, quan deia que l’única Grècia que l’interessava era la clàssica.

L’enhorabona, Eusebi!

Caldes de Montbui

De tant en tant, paga la pena passejar-se pels racons de Catalunya, que amaguen tresors a cada passa. No negaré que els viatges llargs ens aporten sorpreses i ens ajuden a obrir la ment a d’altres formes de vida, però no oblideu de fer, a voltes, un cop d’ull al que tenim al costat.
En una d’aquestes escapades, una de recent, vaig anar a raure al poble de Caldes de Montbui, on vaig retrobar-me amb els seus famosos balnea.

Em vaig quedar gratament sorpresa en comprovar la recontrucció dels safareixos, proveïts d’uns plafons informatius que no s’estaven d’incloure interessants precisions lingüístiques com l’origen i el significat d’una expressió tan nostrada com fer safareig. També vaig fer un cop d’ull al museu, on s’explica amb profussió de detalls el funcionament de les termes romanes de la vila i la seva evolució fins a esdevenir una important centre termal. A la sortida, de camí cap a la plaça, vaig topar-me amb una escultura d’un egregi artista local que representa una dea de sobres coneguda per nosaltres, però ai, podeu dir-me per què en en llegir la inscripció de la base vaig pensar en una de les precisions que més us faig en corregir la feina de mitologia que em lliureu?

[Totes les fotografies: Teresa Devesa]

Posats a fer, intenteu treure el suc de l’article, tot especificant el nom llatí de la vil·la i la seva etimologia, la seva riquesa arqueològica, explicant què són els balnea i citant d’altres localitats catalanes on se’n conserven restes, definint la divinitat esmentadaD’altra banda, encara que no tingui relació directa amb el llatí, ¿coneixeu el significat i l’origen de l’expressió catalana citada? I, per què no?, busqueu informació sobre l’escultor autor del monument.

TERESA