S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperes…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.
La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:
“Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris.
Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”
” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.
No ho sé, però ho sento i és un patiment.”
Catul, Odes, LXXXV
Us deixo un fado sobre el nacimiento de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.
Nascimento De Vénus
Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.
Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias
EL NAIXEMENT DE VENUS
Vine a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vine molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.
Rocío Poyato
Institut Puig-Reig
