El capítol X Ο ΨΙΤΤΑΚΟΣ d’Aléxandros ens permet estudiar, sense adonar-nos, l’aorist radical temàtic i posar en pràctica els graus dels adjectius (comparatiu i superlatiu) així com el participi. Tot això i més ho podeu comprovar amb aquest treball de l’Anna, alumna de Textos narratius grecs.
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
La moneda a Grècia:què té l’euro de l’antiga dracma atenesa?
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
[…]Però que feis?! amb el meu cos?
Per què em treis amb les arrels?[…]
Un arbre ben plantat dins La música de la calma (2007) del grup Oliva trencada
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
Ens consta encara entendre el grec a primer, ho provem també amb una imatge?
De què està feta l’estàtua? De qui és l’estàtua? Què és d’or i d’ivori? Què hi ha al mig del casc? Com està l’estàtua? Què té l’estàtua a la mà? Què hi ha damunt del pit de l’estàtua? Què es representa a la base dels peus de l’estàtua? Us ha semblat més fàcil traduir així aquest text?
Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.
Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar
Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin, la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t Elisa) i a la pàg. 253 amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:
Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.
Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.
En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea, l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.
Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν
αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,
οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη
ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·
ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,
κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.
Ànite, Anth. Pal. VII 215
Enorgullit dels pèlags navegables,
ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,
ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts
estaré sense alè encisat amb la meva figura:
ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa
i jec en aquest sorral suau.
(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)
Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs, fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la , bona part de la qual va redactar a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.
Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον
ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.
Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις
άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.
Ànite, Anth. Pal. XVI 228
Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;
dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;
beu la fresca aigua de la font, car per als caminants
aquesta és una estimada treva en la xardor roent.
(trad. Margalida Capellà)
Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos
També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en el nom de la gossa Locris (Poll. V 48) i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite, la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat a un matoll:
Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)
_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)
Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,
Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·
τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω
ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.
Ànite, Poll. V 48
També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,
Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;
en la teva pota lleugera, et deposà
un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.
(trad. Margalida Capellà)
Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
“Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).
El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!
Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)
Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.
Hèrcules de John Singer Sargent, 1921
δεύτερον δὲ ἆθλον ἐπέταξεν αὐτῷ τὴν Λερναίαν ὕδραν κτεῖναι· αὕτη δὲ ἐν τῷ τῆς Λέρνης ἕλει ἐκτραφεῖσα ἐξέβαινεν εἰς τὸ πεδίον καὶ τά τε βοσκήματα καὶ τὴν χώραν διέφθειρεν. εἶχε δὲ ἡ ὕδρα ὑπερμέγεθες σῶμα͵ κεφαλὰς ἔχον ἐννέα͵ τὰς μὲν ὀκτὼ θνητάς͵ τὴν δὲ μέσην ἀθάνατον.
ἐπιβὰς οὖν ἅρματος͵ ἡνιοχοῦντος Ἰολάου͵ παρεγένετο εἰς τὴν Λέρνην͵ καὶ τοὺς μὲν ἵππους ἔστησε͵ τὴν δὲ ὕδραν εὑρὼν ἔν τινι λόφῳ παρὰ τὰς πηγὰς τῆς Ἀμυμώνης͵ ὅπου ὁ φωλεὸς αὐτῆς ὑπῆρχε͵ βάλλων βέλεσι πεπυρωμένοις ἠνάγκασεν ἐξελθεῖν͵ ἐκβαίνουσαν δὲ αὐτὴν κρατήσας κατεῖχεν. ἡ δὲ θατέρῳ τῶν ποδῶν ἐνείχετο περιπλακεῖσα.
τῷ ῥοπάλῳ δὲ τὰς κεφαλὰς κόπτων οὐδὲν ἀνύειν ἠδύνατο· μιᾶς γὰρ κοπτομένης κεφαλῆς δύο ἀνεφύοντο. ἐπεβοήθει δὲ καρκίνος τῇ ὕδρᾳ ὑπερμεγέθης͵ δάκνων τὸν πόδα. διὸ τοῦτον ἀποκτείνας ἐπεκαλέσατο καὶ αὐτὸς βοηθὸν τὸν Ἰόλαον͵ ὃς μέρος τι καταπρήσας τῆς ἐγγὺς ὕλης τοῖς δαλοῖς ἐπικαίων τὰς ἀνατολὰς τῶν κεφαλῶν ἐκώλυεν ἀνιέναι.
Es correspon la descripció de l’hidra de Lerna del text de la Biblioteca II, 5, 2 d’Apol·lodor amb l’Hèrcules de John Singer Sargent? o més amb el quadre de Zurbarán? Què feia l’hidra? Qui acaba amb ella? En quin dels dotze treballs? Amb l’ajut de qui? Quants caps tenia? Quants eren mortals? Quin era immortal? Quina relació té aquest treball amb el zodíac? …
Quina altra pervivència d’aquest monstre coneixes en la literatura, l’art, la música, el cinema …
Qui ens explica el mite grec de Deucalió i Pirra? Si no el recordeu, abans de traduir el text grec d’Apol·lodor (compte amb els participis!), aquest muntatge de ben segur us el refrescarà:
Apol·lodor, Biblioteca de relats mitològics I 7, 2
Visioneu aquest documental Mareas de guerra, després d’haver vist Código de honor de Canal de Historia:
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=55jU7Ch0QEw[/youtube]
Què en sabem d’Esparta? Què en sabem del conflicte que va esclatar entre Atenes i Esparta? …
Potser ara (repàs unitats 10 i 11 de Grec 1), entendreu millor els costums dels espartans de Nicolau de Damasc (Vid. més gros aquí):
Per a molts potser no és una gran notícia però per als alumnes de grec (tot i que els de primer tot just aprenem l’alfabet) de l’IES Cristòfol Ferrer i especialment per a mi, professora i catedràtica de grec, era una frustració no poder escriure ni un sol mot en grec en les entrades ni en els comentaris de El Fil de les Clàssiques i d’ Aracne fila i fila, ara gràcies a l’administració de la Xtecblocs, després de molts esforços i temps invertit, podem escriure en grec antic i modern a El Fil de les Clàssiques. A Aracne encara no podem, però esperem que ben aviat sigui també possible. En els blocs nous no hi ha cap problema des d’abans de l’estiu, però en els més antics com els nostres ha estat més complicat, però amb l’esforç i la dedicació dels administradors de Xtecblocs ha estat possible. Moltes gràcies de nou!
Als administradors i a tots vosaltres estrenarem el poder escriure en grec amb aquesta faula d’Isop sobre un pagès i els seus fills que ens ensenya el valor de l’esforç, el nostre vertader tresor. Amb esforç i dedicació segur que superarem amb escreix aquest curs acabat de començar i aconseguirem els reptes de l’educació que segons Delors “hi ha un tresor amagat a dins”. Agafem, doncs, les relles i els arpiots i comenem a cavar com els fills del pagès cavaren la vinya i obtingueren una bona collita!
Què en sabem de Prometeu? Què va fer i per què Zeus el va castigar? Per què els déus no volien que el gènere humà disposés del foc?
El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre al meu cant dolorós.
M’he compadit dels homes, de la freda tritesa
de l’estrany temps dels homes endinsats en la mort,
i els portava cristall i remor de paraules,
clarosos noms que diuen els vells llavis del foc.
Àguila, vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com és pensada la blancor de la neu,
cerca, per a la llum, la més secreta vida:
per al sol, palpitant, tota nua la vida.
Obriràs amb el bec eternament camins
a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do.
S.ESPRIU, Les Hores “Prometeu”
El dia de Sant Jordi de 1999 ens va deixar Maria Àngels Anglada, tot recordant-la des de l’IES Cristòfol Ferrer, volem celebrar la diada d’enguany amb la lectura d’unes belles traduccions seves d’uns epigrames hel·lenístics, que em van portar a la recerca i estudi de les poetes gregues i a aprofundir en l’estudi de les dones en l’Antologia Palatina.
Aquesta activitat audiovisual dels alumnes de grec, amb música de l’ex-professor del Cristòfol Ferrer, Toni Breganciano, la podeu visualitzar millor a la pàgina oficial de VoiceThread.
No us perdeu, entre tots els actes i commemoracions, l’exposició Maria Àngels Anglada 1939/1999. Vida i obra que es podrà veure fins el 29 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, i després a Girona des del 8 de maig fins al 15 de juny a la Casa de Cultura.
El febrer de 2020 diversos artistes plàstics, digitals i literaris van commemorar el 20è aniversari del traspàs de l’insigne vigatana en una exposició a Figueres