Un llibre sempre ens porta a un altre i un escrit a un altre, així en l’era digital una pàgina web ens fa navegar envers una altra i un apunt d’un blog a un altre. Qui no ha sentit més d’una vegada que això de les noves tecnologies, dels ordinadors, de les tauletes, dels llibres digitals i d’Internet res de res, modes d’un moment que sols serveixen per perdre el temps, distreure la gent i estimular la mandra?
L’ésser humà ha tingut sempre la necessitat de saber, i per tant d’informar-se i de comunicar-se. Quatre han estat els moments cabdals en el desenvolupament dels sistemes comunicatius de la humanitat: l’assoliment del llenguatge oral, que eclosiona l’hominització; l’aparició de l’escriptura, que s’inicia en el període neolític i que esdevé un instrument clau primer per inventariar materials i més endavant per a la conservació de continguts útils, religiosos, polítics, històrics, filosòfics, literaris…; la invenció de la impremta, que provoca canvis en l’àmbit del pensament (llibertat de consciència, de tolerància i necessitat d’expressar-se lliurement) i finalment en el segle XX la irrupció dels sistemes de comunicació audiovisual (ràdio, telèfon, cinema, televisió i Internet) en què el major nombre de persones participen en els processos d’informació i d’obtenció de coneixement.
Plató i Aristòtil, o la filosofia. Florència (wikimedia Commons)
Avui vivim un moment clau que suscita la mateixa objecció en alguns àmbits com aquell que es va viure en l’època del filòsof grec Plató (V-IV aC) en què es va passar de l’oralitat a l’escriptura o segles més tard, quan es va inventar la impremta i es va passar a la lletra impresa. Hieronim Squarciafic, promotor de la impressió dels clàssics llatins, també va argumentar, el 1477, que “els llibres en abundància feien menys estudiosos els homes” (Lowry, 1979, pàgs. 29-31). Es creia que la lletra impresa feia malbé la memòria i debilitava el pensament, degradant l’home o la dona savis en profit de la sinopsi de butxaca. No cal dir que molts altres consideraven la impremta un nivellador desitjable que feia savi tot el món. Tot això no us recorda certes opinions actuals respecte a Internet, les TIC i els llibres digitals?
Internet ens ha canviat la vida. No és diferent la nostra forma de comunicar-nos amb el banc?; de comprar entrades per anar al teatre, a un museu,… ?; d’organitzar-nos una escapada de cap de setmana o un viatge de vacances?; de relacionar-nos amb els familiars i amics?; de fer recerca?; de llegir la premsa?; de consultar la nòmina, la factura de telèfon, de la llum, del gas…?; de fer negocis?; de fer noves amistats?; de matar les hores? …
Sens dubte, Internet suposa pel que fa a la comunicació una revolució molt més gran que la que va fer la impremta pel que fa a l’accés de les persones a la informació, a la comunicació, a la cultura, a l’oci…; fins i tot Internet és molt més revolucionari que la ràdio, la televisió i el mòbil. Els meus alumnes diuen per què volen un mòbil sense Internet? Miren els seus programes preferits o les pel·lícules a través del mòbil connectat a la xarxa! Internet és avui en els cel·lulars intel·ligents! En fi, Internet és una revolució multifacètica. Si desaparegués ens constaria refer el coneixement i les nostres relacions de convivència diària. Tot ara es fa per Internet, fins i tot l’usa l’Administració! Jo des de fa anys no puc concebre les meves classes, les meves recerques, les meves xerrades, els meus cursos de formació, la meva vida… sense Internet.
Internet ha canviat amb dues dècades els costums socials, comercials i polítics de bona part dels habitants del nostre planeta. El nord-americà Vinton Cerf fou una peça fonamental en la creació de la connexió entre les diferents computadores i Berners Lee va desenvolupar la World Wide Web, l’idioma universal (http i programació HTML) per tal que tots els ordinadors connectats puguin compartir informació. Internet va començar sent una gran autopista d’informació de franc o molt barata. Tot seguit, es va emplenar de contingut amb les tecnologies de la web 2.0. Per primer cop en la història de la humanitat s’ha pogut arribar a la creació d’una gran memòria de manera col·lectiva. Qui no ha consultat alguna vegada la Wiquipèdia? En els Estats Unitats un error hi dura 17 segons. La wiquipèdia en català ha estat reconeguda recentment com la primera del món amb la catalogació de “perfecta”. Internet és una gran eina per aprendre idiomes! Tothom hi té el mateix dret per destacar en un camp, per obtenir i compartir coneixement…; però aquesta creació virtual col·lectiva també té els seus perills.
El nostre currículum digital es pot cercar amb uns segons i es manté inesborrable durant tota la nostra vida i més enllà de la nostra mort. Hem perdut la nostra intimitat i els nostres joves, i no tant, els agrada exhibir-se a la xarxa, fins i tot amb poca roba o amb conductes irreverents, un polvorí a l’hora de buscar feina o de perdre-la. Enguany han estat un perill entre els adolescents els Informer o xafardaries anònimes a la xarxa; de tots és conegut el ciberassetjament escolar, …
Per tant, quan estem a la xarxa n’hem de ser conscients. El que pengem als nostres murs, el que piuleu al Twitter, el que opinem en forma de comentaris als blogs, al Facebook… tot és públic i per sempre, tot i que ho esborrem. COMPTE! A més és molt fàcil usurpar la personalitat d’una altra persona, mentir, tenir contactes amb gent que no coneixem… amb uns segons Google sap què ens agrada, què fem, quins són els nostres contactes, què comprem, què consultem, què pensem… Han sorgit unes grans empreses (Google, Facebook, Amazon…) que monopolitzen Internet i que tenen tot un arxiu de les nostres petjades a la xarxa que el poden vendre, com Yahoo al govern xinès, i aquest és el gran perill així com l’opressió i l’espionatge per part dels governs tal com s’ha filtrat que Estats Units espia ciutadans a través de Google, Facebook, Yahoo, Skype…
L’escola i els mitjans de comunicació han d’educar i han d’advertir dels perills d’Internet. Les tecnologies són només l’eina, un mitjà potent d’informació, però cal saber-ne fer un bon ús i l’escola hi té un paper clau. Prohibir l’ús dels mòbils intel·ligents, capar l’accés al Facebook … no n’hi ha prou, cal ensenyar com podem utilitzar aquesta xarxa de xarxes a nivell interplanetari per difondre una notícia, una descoberta científica, per buscar i compartir informació, com aprofitar els avantatges, evitar els riscos i no ser víctima del sistema … L’escola ha d’educar els nens des de petits a moure’s per aquest entorn digital, per evitar precisament que el seu allunyament de l’aula sigui encara un al·licient més profund per descobrir-lo pel seu compte, i acabar-ne fent un mal ús com està passant. Des de l’escola també s’ha d’ensenyar d’una altra manera i no només a saber utilitzar la informació de Google sinó a crear coneixement i a compartir-lo per tal d’arribar més lluny. No es poden demanar els mateixos treballs que abans, perquè a la xarxa hi és pràcticament tot. El 60 % dels estudiants declara que plagia els seus treballs escolars. Cal un canvi metodològic urgent; però aquest no és sols un bon ús de la tecnologia digital.
Els polítics també han de saber utilitzar la xarxa i, ara que han descobert la seva força, no poden abusar del seu poder i han de saber que ja no podran controlar l’opinió pública. Internet fa la política més transparent i el món més just. Tot està a l’abast de tothom.
Una gran revolució a la premsa i a l’educació que acabarà amb el negoci dels diaris i revistes en paper, així com amb els llibres de text. No se sap, malgrat totes les iniciatives, com continuar cobrant. Tot va MOLT ràpid! Els drets d’autor s’han de preservar; però l’únic que es podrà fer és pagar pel dret d’escoltar una cançó o pel fet de llegir un llibre, de continuar així tot romandrà en el núvol de la discogràfica o de l’editorial. Quin greu que acabi desapareixent el CD, tal com el disc de vinil i la casset! Quin greu que desaparegui el paper imprès! Olor, tacte, poder fer anotacions, subratllar…! Quin greu que desapareguin els DVD i la projecció del cinema en les sales comercials! Fins i tot hi ha veus com la de Karsten Gerloff, president de la Fundació de Software Lliure d’Europa, que pronostiquen sols tres anys més de vida per a Facebook i entre cinc i deu per a Microsoft. De fet, MySpace va desaparèixer! Temps al temps! No sé què acabarà passant; però tot fa predir un gran canvi, una gran revolució!
La banda ampla ha de ser un dret per a tots els ciutadans com el dret a la vida, a l’habitatge, al treball, a l’educació, a la sanitat, a la llibertat d’expressió, etc. Internet no pot crear una fractura en la societat ni en l’escola. No tenir dret a la banda ampla pot acabar sent tan discriminatori com la pobresa. La bretxa digital suposaria una bretxa cultural; però per aprofitar l’enorme cabal d’Internet cal saber què fer davant d’una pantalla, com buscar la informació, què penjar a la xarxa… Com arribar a adquirir coneixement? Val a recordar que informació no és el mateix que coneixement. Per tal d’adquirir coneixement hem d’absorbir una gran quantitat d’informacions, contrastades i ben organitzades.
Internet és la major revolució tecnològica de la humanitat. És una revolució imparable. És clau, però, que continuï sent una gran xarxa lliure i oberta amb una connexió sense espionatge, sense opressió, sense discriminacions.
Plató en la cruïlla de l’oralitat, la impremta en la cruïlla de la difusió dels textos escrits i nosaltres en la cruïlla de l’era digital: tres moments bastants similars, no? Escriptura, impremta i digitalització són formes de tecnologitzar la paraula. Qui ho critica cau en el mateix parany i utilitza el mateix mitjà. Els tres casos van units a la mort: la mort de la transmissió del coneixement només mitjançant l’oralitat, la mort de la lletra manuscrita simbolitzada en posar flors fresques en pàgines de llibres de lletra impresa, la mort del llibre de paper, … en l’era digital.
Tot pensant, he recordat el final del diàleg Fedre (274-275) de Plató en què aquest exposa les seves objeccions a l’escriptura a partir de l’exemplificació del mite de Teüt segons el qual fixar el pensament en paraules escrites és una mala cosa per a la preservació de la memòria ja que les idees queden fixades sense ser verificades ni contrastades. Precisament Plató va fixar el seu pensament per escrit i el coneixem gràcies a les seves obres escrites. He tornat a rellegir el diàleg platònic en la traducció catalana del pare Manuel Balasch en el volum IX dels Diàlegs de la Fundació Bernat Metge), però per si no el teniu a l’abast a Internet el trobareu. També us recomano la lectura atenta de la seva carta setena (Plató, Cartes, introducció, text revisat i traducció de Raül Garrigasait, Barcelona, FBM, 2009) on parla de la política tirànica de Siracusa durant el regnat dels dos Dionisi, però hi ha una digressió (341a-344d) en què tracta si el “gènere” de la paraula escrita és adient o no per a la pràctica i la difusió d’un pensament com cal. Plató sent predilecció pel diàleg viu, pel coneixement interior, per la saviesa pròpia enfront de l’exterior, per la memòria viva. És ben cert els humans no funcionem sense memòria; però la invenció de l’escriptura va permetre conservar millor la informació -l’expressió llatina ho deixa ben palès Verba volant, scripta manent (“Les paraules volen, els escrits romanen”)-; la invenció de la impremta, difondre-la millor i amb la invenció de la digitalització Internet ha permès la creació d’una gran memòria col·lectiva. El mite de Teüt adverteix que la informació no és coneixement. Avui amb Internet patim una “infotoxicació” i ens cal disposar d’eines intel·lectuals per destriar el gra de la palla i adquirir coneixement.. Us adonareu que aquestes textos platònics són de plena actualitat, equiparables als recels actuals, especialment en educació, envers l’era digital. El temps ho dirà!
