Atena, tot un caràcter

Publicat el 22 novembre 2013 per camil.arigon

En la mitologia grega, Atena (en grec Ἀθήνη) és la deessa de la guerra, de la civilització, de la saviesa, de l’estratègia militar, de les arts, de la justícia i de l’habilitat manual. Per als romans és Minerva.

Va sempre armada amb casc, llança, escut i ègida amb el cap de Medusa en el pit. El seu animal és l’òliba i el seu arbre l’olivera.

Detall d’una ceràmica grega. Naixement d’Atena

La versió més tradicional del seu mite la representa com a filla preferida de Zeus, nascuda del seu front completament armat després que s’empassés la seva mare Metis. Acabada de néixer, ja havia pres la decisió de ser verge. Efectivament, mai no es va casar ni va tenir amants; va mantenir la seva virginitat. Era imbatible en la guerra. Va ser patrona de diverses ciutats; però va ser molt coneguda com a protectora d’Atenes. També va protegir molts herois i altres figures mítiques, apareixent en una gran quantitat d’episodis de la mitologia i d’una manera especial en la guerra de Troia.

Intel·ligent i guerrera, de vegades Atena resulta colèrica. Va ser una de les deesses més representades en l’art grec i la seva simbologia va exercir una profunda influència en els conceptes relatius a la justícia, la saviesa i la funció social de la cultura i les arts. La seva imatge va sofrir diverses transformacions al llarg dels segles, incorporant nous atributs, interactuant amb nous conceptes i influenciant altres figures; va ser usada per diversos règims polítics, va penetrar en la cultura popular, el seu gènere ha estat el suport per als escriptors lligats als moviments feministes i a la psicologia i, fins i tot, alguns corrents religiosos contemporanis van tornar a donar-li la veritable adoració.

El seu lloc de culte s’extén per Grècia, però el més important va ser a Atenas. A l’acròpoli es van edificar temples al seu honor, com l’Erectèion, el de Atena Nice, o el Partenó.

Disputa amb Posidó

Atena es va disputar amb Posidó per la sobirania de la ciutat d’Atenes. Atena va regalar a la ciutat una olivera mentre que Posidó va fer brotar una font d’aigua. El jurat va donar la victòria a Atena i Posidó, enfadat, va inundar la ciutat. L’olivera va durar fins la invasió dels perses en el 480 a.C. Avui encara podem contemplar aquesta:

Aracne

Donzella lídia, que té l’art de teixir i brodar, havia guanyat la fama de ser deixeble d’Atena, però es va atrevir a desafiar-la. Cada una d’elles broda una escena, però en l’últim moment Atena li trenca el tapís. Aracne es va ofegar, però Atena li va salvar la vida convertint-la en aranya i continua filant (vid. Aracne fila i fila).

Erictoni

Va néixer de la terra fecundada per l’esperma d’Hefest quan aquest es va abalançar sobre Atena. Erictoni, monstruós, va ser educat per Atena en el recinte sagrat del temple, va acabar regnant a Atenes. Va inventar la quàdriga, va introduir els diners a l’Àtica i va organitzar las Panatenees, festa dedicada a Atena.

El diàleg entre Zeus i Hefest, escrit per Llucià de Samòsata i extret de la web de Sebastià Giralt:

Hefest i Zeus

HEFEST.- ¿Què he de fer, Zeus? Aquí em tens, com has ordenat, amb la destral tan esmolada que podria partir les pedres d’un sol cop.

ZEUS.- Perfecte, Hefest. Ara descarrega-la sobre el meu cap i parteix-me’l en dos.

HEFEST.- ¿Que em poses a prova per veure si m’he tornat boig? Digues-me el que realment vols de mi.

ZEUS.- Ja t’ho he dit, que em parteixis el crani. Si no em fas cas coneixeràs la meva còlera; i ja saps com les gasto. Vinga, colpeja’m el cap amb tota la teva ànima i no et torbis, perquè tinc uns dolors de part al cervell, que m’estan matant.

HEFEST.- Zeus, vigila no fem una desgràcia, perquè la destral està molt esmolada i el part que provocarà no serà sense sang a l’estil d’Ilitia.

ZEUS.- Tu limita’t a descarregar-la, Hefest, i no tinguis por. Jo ja sé el que em convé.

HEFEST.- D’acord, la descarregaré. Què s’hi pot fer contra una ordre teva! Ep! ¿què és això? Una noia amb armadura! Quin mal tan gros tenies al cap, Zeus! No és estrany que estiguessis de mal humor si criaves sota la meninge una noia tan gran i tan ben armada. Tenies un campament militar en comptes d’un cap i nosaltres sense saber-ho. Mira-te-la com salta i balla la dansa pírrica, com sacseja l’escut, branda la llança i entra en trànsit; i, el més important de tot, en un instant s’ha convertit en una noia bellíssima i en edat de casar-se. Té els ulls verds, és cert, però això encara la fa més maca. Dóna-me-la, doncs, en matrimoni com a pagament pel servei de llevadora.

ZEUS.- Demanes un impossible, Hefest, perquè ella vol ser eternament donzella. Ara bé, jo, personalment, no hi tinc res en contra.

HEFEST.- És tot el que volia sentir, la resta és cosa meva; ara mateix la raptaré.

ZEUS.- Fes-ho, si és que pots, però sé que pretens un impossible.

Llucià de Samòsata, Diàlegs dels déus, 8, traducció d’Albert Berrio, Barcelona, La Magrana, 1995.

Aquest article s'ha publicat dins de Amor asexual, Asexual, Déus, General i etiquetat amb Atena, Dïtats, Minerva. Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.