Neus Gili, alumna de Grec 1 de l’institut Premià de Mar, canta “We want to teach Greek” (a partir de la lletra “We want to break free” de Queen versionada per Montse Bastons de l’escola Aula de Barcelona).
We want to teach Greek x2, We want to teach Greek or it dies, we’re so self-satisfied with what we do. We want to teach Greek.
Zeus knows, Zeus knows Greek it’s useful too.
It’s good for our lives x2, It’s good for our lives to know the past and each time we can think and contrast, it’s good for our lives.
Zeus knows, Zeus knows Greek it’s good for us.
It’s strange, but it’s true, we can learn through all the books of years ago as hymns poems and songs, ‘cause it’s where we come from.
Oh, we want to teach Greek! x3
And Greeks gave us words, we can’t used to living without, living without, living without to become wise, we don’t want to live ignorant.
Zeus knows, we got to make a plan.
So, people, don’t you see? we want to teach Greek, we want to teach Greek at the schools we’re so self-satisfied with what we do. We want to teach Greek.
Zeus knows, Zeus knows Greek it’s useful too (repeat)
Tot el meu agraïment a l’alumna de Grec de 1r de batxillerat Neus Gili, al seu pare Joan Gili, a la professora Montse Bastons de l’escola Aula de Barcelona i als alumnes de Grec 1 de l’institut Premià de Mar.
#SOSGriego
Prolegomena:
És possible encara salvar el Grec? #SOSGriegoMadrid25mayo
SOS GRIEGO Cómo salvar el griego en Secundaria
Dissabte 25 de maig a la Fundación Pastor (Calle Serrano, 107 Madrid)
Inscripció de franc: sosgriego@gmail.com pic.twitter.com/00GVyKQ6MO
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
Helladonice lliura branques de palmera, cintes i corona d’olivera al vencedor
Amb les branques d’olivera sagrada callistéphanos “el de belles garlandes” es teixien les corones (κότινος) que s’atorgaven als vencedors olímpics abans que aquestes fossin de llorer.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
A l’institut Premià de Mar, tot i que estàvem en la recta final de la presentació i defensa oral del Treball de Recerca, també vàrem celebrar el 12 del 12 a les 12, l’acte reivindicatiu a favor de l’herència clàssica per reclamar el lloc que es mereixen les nostres matèries en la nova llei d’educació, promogut per AMUPROLAG i la secció de Múrcia de la SEEC. Ens vàrem inscriure a la llista de centres participants, n’hem fet promoció al Facebook, en vàrem penjar les fotografies i hem anat seguint amb interès tot l’esdeveniment. No vàrem presentar el vídeo a concurs (en Víctor es va despistar i no va gravar!). L’important és la participació; tanmateix, m’agradaria preservar, potius sero quam numquam, un bell record d’una hora molt especial en què em vàreu demostrar que la llavor per a la pervivència dels clàssics continua viva. De totes les herències que hem rebut dels grecs, en destacaria hic et nunc el voler saber (en mots d’Aristòtil Met. I, 1, 980 a: Πάντες ἂνθρωποι τοῦ εἰδέναι ὀρέγονται φύσει) i que penes (LOMCE) i alegries (12 del 12 a les 12) ens uneixen: Οὐκοῦν ἡ μὲν ἡδονῆς τε καὶ λύπης κοινωνία συνδεῖ (Plató, Rep. V 462b). Agraeixo a la professora Anna Vinyoles, que a mitja classe, baixés amb nosaltres, a l’hora de llatí 1, i ens acompanyessin els seus alumnes de llatí de quart en una lectura improvisada de textos literaris en català. Els alumnes de primer de batxillerat també vàreu llegir textos en grec clàssic, en llatí, en català i en castellà a més d’aquesta petita interpretació en llatí de “Quid nobis dederunt?”, a partir d’una escena molt popular que Monty Python va representar a “Vida de Brian” i que els companys de Chiron, dirigits per Jerry vàrem fer en llatí. No us ho perdeu; hi va haver la presència d’uns convidats i espectadors molt especials…!
Ecce!
Feliciter, clàssics d’or de l’institut Premià de Mar! Feliciter, AMUPROLAG per la iniciativa del 12 del 12 a les 12, per la passió i interès que ha posat Fernando Blaya a Yo conozco mi herencia, ¿y tú?.
Em prenc la llicència de reproduir aquí, perquè hi penseu, unes reflexions que Paula Franco, alumna de primer de batxillerat de grec i de llatí, ha deixat en un esborrany pendent de publicar al bloc dels alumnes, Aracne fila i fila:
“La gent no se n’adona, però nosaltres que estudiem Grec i comencem a tenir uns certs coneixements, sabem que estem envoltats de cultura grega en molts àmbits de les nostres vides. Per començar, si podem escriure i llegir és gràcies a ells ja que de l’alfabet grec deriven gairebé tots els alfabets que ara s’utilitzen a Europa, ja sigui directament o indirectament. A partir d’aquest punt, la societat evoluciona en tots els àmbits: històrics, científics, tecnològics, literaris… I de fet, moltes de les assignatures que estudiem provenen de l’antiga Grècia.
En els aspectes de la vida quotidiana, els grecs també contreien matrimoni i podien adoptar fills. Els homes treballaven i fins tot anaven al gimnàs per mantenir un bon aspecte físic. Les dones es quedaven a casa fent feines domèstiques (actualment la dona també té dret a treballar, però fins fa uns anys no), es depilaven i es tenyien el cabell per fer més goig.
En l’àmbit gastronòmic, menjaven llegums, cereals, verdures, hortalisses, fruites, carns i peixos. Exactament igual que la nostra preuada dieta mediterrània, a més, cuinaven amb oli i sal.
En el sector tèxtil, les peces de roba eren de lli, llana o cotó com actualment. Els ciutadans d’aquella època calçaven amb sandàlies, les sabates que nosaltres utilitzem a l’estiu.
Mireu si ens arribem a semblar que ells van encunyar les primeres monedes, i de fet, les seguim utilitzant i fins i tot amb el nom que fa al·lusió a la seva princesa Europa, com el nostre continent.
El temple era l’indret sagrat per excel·lència, era la casa de la divinitat. Nosaltres tenim l’església que ve a ser el mateix. Feien festivitats religioses perquè eren molt religiosos. Actualment no tothom és religiós però el que sí que és veritat és que ells feien festivitats religioses igual que nosaltres.
En general, l’esport era molt important per a ells. Els jocs olímpics els celebraven a Olímpia cada quatre anys. La nostra societat també celebra els jocs olímpics cada quatre anys, enguany s’han fet a Londres.
Per a nosaltres el teatre té un pes important igual que per a ells. La tragèdia, el drama i la comèdia ja existien i encara ens continuen captivant!
Amb totes aquestes similituds que he redactat, no creieu que ens assemblem en molts aspectes?
Ara ve el moment de raonar:
Per què no estudiem Grec des de petits? Estudiem Català, Castellà i Anglès. El Grec el fem a Batxillerat i no tothom, només les persones que no volen fer res amb números. Moltes coses provenen del grec, és un tros molt gran d’arrel del nostre arbre. Per què no es potencia el Grec?
Al cap i a la fi, l’Anglès és molt important, però no en el mateix sentit que el Grec. L’Anglès el necessitem per al nostre futur, per treballar. El Grec és cultura, tradicions, costums, hàbits que tenim d’ells. Es mereix un reconeixement. Què en penseu?”
Avui, tal com va proposar Chiron, és el Gran dia! Twitter serà un clam en llatí i en grec, a més és el dia mundial de la filosofia! No tenim excusa! La Laura ja ha començat a piular en llatí amb el hashtag #pipiatioclassica i ens l’ha deixat en comentari! Feliciter, Laura! Pipiate, pipiate omnes! Τήμερον καὶ τιτίζομεν Ἑλληνιστί!
Ahir en El Gabinete de Julia Otero, Juan Adriansens, Julián Casanova i Manuel Delgado van debatre sobre el llatí. Què passarà si desapareix el llatí dels curricula acadèmics? Per a què serveix estudiar llatí?, etc.
Tot i que l’examen de selectivitat de grec de Catalunya d’enguany ha aixecat molt malestar entre professors i alumnes _com han recollit els diferents comentaris de l’APLEC _, també el d’altres comunitats autònomes, com les Illes Balears, amenaça en matar el grec, i arreu plana el fantasma de la desaparició del grec o cursar-lo “on line” (vid.exàmens de la selectivitat on line), tampoc hi ajuda el decret de matèries de modalitat que determina el nombre mínim d’alumnes (8 a Catalunya), ni les decisions dels claustres, ni l’eliminació de les places de grec… algunes veus en aquest paratge desolador, però, surten en la seva defensa -així Antonio Melero en el País Valencià-. La situació de les clàssiques a Catalunya és aquests dies portada a Chiron i precisament no és gens falaguera. El grec mor, és cert!, i el llatí comença a agonitzar: per a què serveix estudiar llatí si ja no és matèria de tall a les noves PAU?… Enmig d’aquest clima de pessimisme que ens urgeix superar ja mitjançant el diàleg amb qui correspongui, a mi m’ha aixecat els ànims i l’esperit de seguir lluitant que en la selectivitat 2009-2010 l’examen de francès tingués aquest text: Le grec en banlieu, c’est possible. Curiós! Al meu institut fa anys que ja no s’estudia francès (quina llàstima!) i l’única persona que té la gosadia de tenir contactes amb França i fer desembarcar gairebé noranta alumnes francesos que no saben català ni castellà en una experiència plurilingüe, sóc jo. Una companya, ben coneixedora de les meves lluites amb el projecte El Fil (MoodleFil, El Fil de les Clàssiques, Aracne fila i fila, teatre, cuina, premis…), m’ha fet a les mans l’examen de la selectivitat de francès i he descobert el projecte Metis. Quina alegria descobrir l’article que a principis d’aquest curs, que ja s’ha acabat, es publicava en el diari francès Le Figaro: Le grec en banlieu, c’est possible i en altres pàgines web i que jo, no m’ho puc perdonar, fins ara no he conegut i que m’hagués ajudat en la missió proposada de reinventar-me i de treballar en el centre que treballo i amb els alumnes que tinc a les aules:
Certament, segons el professor Augustin d’ Humières, que ha anat contra el corrent pedagògic dominant, ha aconseguit en un liceu desprestigiat (no sé a què em sona!) de la perifèria de Paris que el grec i la cultura clàssica poden contribuir a la promoció social i a reforçar els coneixements de la llengua materna, i a enriquir el vocabulari, també a fer pujar l’autoestima … Són els antics alumnes que en donen testimoniatge i fan l’apostolat per aquestes llengües dites mortes, esdevingudes fonts de vida. També utilitza el teatre i ha muntat una companyia teatral i representen davant la gent del barri Homer, Shakespeare (vid.YouTube, Dailymotion “le grec et le latin sont les meilleurs vecteurs de l’égalité des chances!”)… Quin canvi han fet els alumnes! No semblen els mateixos i, fins i tot, han rebut la felicitació de la defensora de les llengües clàssiques a França, Jacqueline de Romilly:
«J’ai toujours pensé qu’il fallait faire ce que vous faites: donner accès, par les racines mêmes, à notre culture.»
Ens cal coratge, ens cal voluntat, ens cal buscar els orígens i trobar nous camins en el teatre, en l’etimologia, en la web 2.0, en l’actualitat, en els valors, en les competències … per fer possible el grec als nostres centres avui en dia i, si cal, sortir a la palestra pública per donar-lo a conèixer (per cert, ja heu votat El vaixell d’Odisseu que es presenta a la tercera edició de Premis bloc Catalunya?). Aquest mes, el capdavanter blog de la companya de grec de Benicàssim, Ana Ovando, Voces griegas és el blog seleccionat d’Educared (l’enhorabona, Ana!). Aracne fila i fila ha estat recentment premiat a La Mostra 2010 cap a l’excel·lència educativa amb TIC i TAC… El grec i la cultura clàssica bé que s’ho mereixen i els nostres alumnes encara molt més. No podem defallir i no som uns embacaudors, Lluís; no ens podem sentir culpables, Isabel, Lluís…, només volen el millor, tot i que sigui fent més hores lectives fins que aconseguim demostrar-ho de nou o lluitant pel grec fins a l’últim dia abans de la nostra jubilació i fins i tot després! Esperem que acabi bé la nostra resistència numantina! Units, podem i el que es tracta és de sortir de l’infern i contemplar sempre les estrelles.
A Secundària, tant a l’ESO com al batxillerat, és molt útil als i a les alumnes consultar la revista Auriga per documentar-se a l’hora de fer un treball personal escrit tradicional, un article al bloc, un muntatge audiovisual, una exposició oral a classe … Esdevé una font inesgotable d’inspiració per emprendre treballs de recerca a segon de batxillerat. Fomenta, entre altres, la lectura i permet gaudir d’una actualització contrastada i actualitzada del món clàssic en català.
Des dels seus orígens sóc subscriptora a casa de la revista Auriga i a l’institut, també. Gràcies a la gentilesa del Departament d’Educació l’hem rebuda de franc als centres docents, però de cara al curs vinent se’ns acaba de confirmar que per raons pressupostàries en treu la subscripció. Per una banda es vol que fomentem la lectura, per altra se’n demana que a classe fem recerca i ens actualitzem però Xtecblocs i Àgora no rutllen (ahir volia escriure i publicar aquest apunt, però no hi havia connexió!) i una revista com l’Auriga que arribava puntual als centres aquest any nou 2010 deixarà d’arribar si no es demana la subscripció de nou donant les dades bancàries del centre (SUBSCRIPCIÓ). JO JA HO HE FET A L’INSTITUT, a casa sempre l’he pagada jo, tot i que rebia els exemplars d’autora, per tant la continuaré rebent a casa i a l’institut. Fa temps em van convidar per formar part del Consell de redacció de l’Auriga i hi vaig declinar, però sé de bona tinta que la revista subsistia de la subscripció pagada pel Departament d’Educació. S.O.S. l’Auriga! No la deixem morir, ni canviar de rumb! A secundària la necessitem tal com és! Són sols 36 euros a l’any!
Quan l’Auriga va celebrar el número 50 jo també hi era i es va brindar per fer-ne molts i molts més! De tots nosaltres depèn!
La revista Auriga (vid.hemeroteca) sempre m’ha publicat tot el que he enviat a la redacció des de l’any 2002 quan ningú no em coneixia i ara, tot i la projecció virtual, hi ha gent que em reconeix sols com a col·laboradora de la revista: setze són fins ara els articles que hi tinc publicats!. Crec que em van publicar llibres, com el de Les poetes gregues antigues el 2004 a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, perquè Auriga m’havia fet un nom, quan vaig començar ara fa dos anys el bloc i totes les meves publicacions digitals tot i els temors de la Montserrat Tudela, no he deixat d’escriure articles a Auriga, i ja disposo ara d’altres vies. No he cobrat mai res i sempre que la Montserrat m’ha demanat un Lèxicon o un article determinat per tancar un número de la revista li he respost amb celeritat amb la feina encomanada sabent que tampoc cobraria res, gratis et amore, perquè la bona causa de difusió del món clàssic s’ho mereix i Auriga ja forma part d’aquest nostre patrimoni. Jo guardo gelosament a la meva biblioteca particular i a la de l’institut tots els exemplars de la revista Auriga inclòs el 0 i fins a l’últim, el 56 en què tinc la sort de veure publicat un article meu sobre Itineraris romans per Mallorca ja que Montserrat volia més presència mallorquina a la revista i jo anava de vacances a Mallorca, l’illa que em va veure néixer i va despertar en mi l’amor per les clàssiques. En aquest article i en l’anterior sobre etimologia (“Mots actuals i topònims de l’antiga Grècia” Auriga 55: 29-30), ja he fet un pont entre el paper i la xarxa i ad hoc vaig fer un Google maps perquè si algú viatja a Mallorca amb els alumnes o de cap de setmana, aquestes vacances de nadal o quan sigui tingui a mà els itineraris proposats. No tenia intenció de publicar-ho al bloc, perquè no publico tot el que faig ni a classe ni a fora, però ateses les circumstàncies el teniu hic et nunc:
La revista Auriga és un autèntic catalitzador del món antic a casa nostra i a través del seu correu difon les notícies que cada dia arriben a la seva redacció, que sovint després es donen a conèixer a la xarxa a través de blocs d’actualitat clàssica, tot creant una autèntica teranyina de saber clàssic: notícies sobre jaciments, museus, producció editorial, conferències, recreacions històriques, sortides culturals, activitats didàctiques de tots nivells, congressos científics et cetera de les quals van informant als seus lectors i amics que han volgut formar part de la llista de distribució de correu; també utilitza les noves tecnologies i des de les noves xarxes socials d’Internet (Facebook i Lenkedin), informa del nostre passat amb rigor. Des de fa molts anys dedica la secció de Plèomen a l’actualitat de les eines virtuals. Fa deu anys ja vaig dirigir un treball de recerca de segon de batxillerat, el meu alumne ben mereixedor del deu que el tribunal li va posar va començar la seva recerca a partir de la secció Plèomen de l’Auriga. QUI DIU QUE L’AURIGA NO ÉS ÚTIL PER A SECUNDÀRIA?. Ja forma part del patrimoni digital de Catalunya “Padicat” per tal de preservar el seu llegat a les generacions futures. Promou el debat i formula enquestes digitals. Ja heu fet l’última?
El Fòrum Auriga, un autèntic espai de divulgació d’activitats professionals i alhora de debat de l’actualitat clàssica, que se celebra cada any a la Capital de la Cultura Catalana, enguany s’ha celebrat a Figueres tot retrent homenatge a la poeta, col·laboradora i amiga de l’Auriga Maria Àngels Anglada i el VI è a Badalona. Cada any atorga els Premis Auriga: el 2005 el nostre institut va obtenir amb Astèrix més que un còmic d’Alba Lòpez el Premi d’estudiants Núria Tudela i Penya i el 2008 el Didascàlia per aquest nostre bloc. La revista Auriga també ha iniciat el primer inventari papirològic de Catalunya.
Moltes gràcies a tots i a totes que feu possible l’Auriga i especialment als germans Tudela, Montserrat i Xavier, i a tot el Consell de Redacció i al Consell Assessor, a Miquel i a Lídia Fernàndez per aquesta joia que es diu Auriga, una aportació al món clàssic que no s’ha de perdre tot i que siguin temps de crisi i de noves tecnologies. S.O.S. la revista Auriga!
ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM AURIGAE PRECOR!
N.B.: Ja sabeu, la subscripció a l’Aurigapot ser un bon regal de Nadal, i ben original! Que cap centre de secundària, biblioteca pública, Universitat, Centre de Recursos Pedagògics, amant del món clàssic d’arreu, etc. es quedi sense l’Auriga, l’única publicació del món clàssic en català.
No tinc paraules, sols dolor, impotència i incomprensió en veure que una colla de desaprensius per afany de construir pot provocar un desastre així, quan encara és massa recent la tragèdia de fa tot just un parell d’anys en què Grècia era devorada pel foc a les mateixes portes d’Olímpia. Des del divendres, un foc provocat i avivat pel vent, les altes temperatures i la sequedat crema tot quant troba a l’Àtica fins arribar a la mateixa Atenes. On són les lleis gregues que penalitzen construir en terrenys cremats? Grècia és el bressol de la nostra civilització i és patrimoni de tots. Per què es permet una negligència així en el segle XXI i a Europa i per segona vegada?
Si no saps què és el CASC ni què fa, visiona primer aquest vídeo del Telenotícies Comarques de TV3 d’ahir (5 d’agost de 2009):
Ara que ja saps què el CASC i què fa, si en vols saber més (per exemple, com es diu el seu vaixell insígnia? ) hauries de visitar el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya amb seu a Girona.
Ja saps el nom mitològic del seu vaixell? Aquil·les bé ho sabria!
Jo no sé si és el mar blavós, el fons marí, la posidònia amenaçada o la meravellosa Cala de Sant Vicens a Mallorca, on es va trobar fa uns anys el vaixell grec cosit, que m’han vingut ganes de preparar una visita de cara el proper curs a les instal·lacions del CASC a Girona i contribuir a conscienciar que cal preservar el patrimoni arqueològic submarí. El mar ens l’ha preservat des de l’època dels romans i els seus vaixells enfonsats, tot i les tècniques de navegació romana, ens poden fer sabedors de les seves vides i manera de viure-les.
No sé si aquest periple meu al CASC és un somni, però espero que no acabi en naufragi!
