Tag Archives: Escultura

“Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró

4 Replies

Reflexos. L’obra de Damià Campeny a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró

L’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró fins al 27 d’octubre de 2019 analitza la trajectòria artística de l’il·lustre escultor mataroní i un dels millors escultors europeus, Damià Campeny (1771-1855), com expressió d’una època i d’un ideari estètic. A la vegada, es presenta com un espai de reflexió sobre el valor de l’escultura neoclàssica catalana en l’àmbit internacional, a través de l’anàlisi de materials, processos artístics, temes i models. A aquests propòsits responen els nou àmbits de la mostra que il·lustren la relació de Campeny amb Mataró, la seva formació a l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona i a Roma (destí obligat de pintors i escultors de tota Europa on va viure del 1797 al gener de 1815 i a les aules de la Scuola del Nudo i sota el mestratge d’Antonio Canova, assimilà de manera magistral els principis estètics neoclàssics), el sistema de pensions de les acadèmies d’art, la còpia d’obres de l’antiguitat i el procés creatiu que condueix del dibuix al marbre. Per acabar amb les dues seccions dedicades a interpretar els models que inspiraren la seva representació ideal de la figura femenina, Lucrècia, Cleòpatra o Diana.

Cronologia de Damià Campeny

Cronologia de Damià Campeny

De retorn a Barcelona, dedicà la seva vida a l’ensenyament i treballà algunes obres per a la Junta de Comerç, en virtut d’un contracte signat el 1825. Els últims anys de la seva vida els visqué malalt a Sant Gervasi de Cassoles, on morí el 1855.

Mireia Rosich a la conversa sobre Campeny a Ca l’Arenas Centre d’Art

Dissabte 28 de setembre de 2019 en el marc de l’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” Mireia Rosich, directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i molt coneguda pels seus articles al suplement  El Punt Avui, va realitzar la conversa “Mites en tres dimensions. Com Campeny esculpeix els personatges mitològics”. L’artista mataroní  va donar forma, amb la seva alta qualitat tècnica, a molts personatges mitològics. Darrera de cadascuna d’aquestes figures hi ha un mite, una llarga història, sovint plena de símbols. Els mites no són només dades per a erudits, ens parlen de la saviesa de la vida. L’artista ho va congelar en una sola imatge, sobre diversos materials com marbre o bronze, en què cada detall té la seva significació. La Lucrècia de marbre s’exposa actualment,tot i d’accés bastant restringit, a l’edifici de la Llotja, al MNAC la de bronze i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a l’Escola de Belles Arts d’Olot, dos guixos posteriors. Rosich que és una gran comunicadora ens va fer un passeig molt interessant per totes les Lucrècies de la història de l’art, amb comentaris artístics i textos literaris. Una gran lliçó de tradició clàssica, tot ressaltant la importància d’anar a les fonts dels textos clàssics que han inspirat la creació de l’obra d’art.

Les idees estètiques neoclàssiques són ben emmirallades en l’obra de Damià Campeny. Entre el 1760 i el 1820 els artistes (Canova, Thorvaldsen, Campeny, Solà…) que van treballar a Europa presenten uns trets estilístics que les germanen. Consideraven la civilització grega un exemple de llibertat política i individual, d’igualtat entre ciutadans. Les excavacions de Pompeia i Herculà hi van jugar un paper molt important. Va sorgir un nou interès per l’escultura antiga i van aconseguir copsar la bellesa ideal. Dues obres de Wincklemann són claus per entendre l’estètica neoclàssica: Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755) i la Història de l’Art de l’Antiguitat (1763). “El general i principal segell de les obres mestres gregues és”, segons Wincklemann, “una noble simplicitat i una plàcida grandesa”. De la Lucrècia de Campeny, tota una obra mestra, es podria dir el mateix.

"Reflexos.<brReflexos. L’obra de Damià Campeny

A la vegada, els episodis de món grecorromà evocaven l’heroisme, la virtut i el sacrifici. Eren tot un exemplum virtutis. Recorrien a les obres de Plini, Tit Livi, Plutarc i Valeri Màxim, així com a la Ilíada i l’Odissea d’Homer, l’Eneida de Virgili o les Metamorfosis d’Ovidi pels temes mitològics.

Talia. Campeny

En Campeny hi trobem, a més de l’exemple d’honor de Lucrècia que prefereix la mort abans que el deshonor, el tema de l’amor (Himeneu…), de l’assetjament sexual (Nessos i Deianira), de la continència d’Escipió, la història de Muci Escevola cremant-se la mà…

Amb Mireia Rosich a l'exposició Reflexos. L'obra de Damià Campeny

Margalida Capellà i Mireia Rosich

Visiteu l’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art (Museu de Mataró) fins al 27 d’octubre, que reuneix una trentena d’obres originals de propietaris diversos, sota el comissariat de la historiadora de l’art, experta en Campeny, Anna Riera. No és ben bé una antològica, ja que no s’hi han traslladat les grans escultures de l’artista, sinó que explora el seu mètode de treball. El bronze de Cleòpatra continua lluint al MNAC i el marbre de Lucrècia a la Llotja de Mar, seu de la Cambra de Comerç, que també atresora, al seu Saló Daurat, quatre interessants escultures més d’aquest autor, Diana, Paris, Himeneu i Fe conjugal. A Ca l’Arenas Centre d’Art hi trobareu la seva història i molts referents clàssics. Dissabte per primera vegada em vaig adonar que la Lucrècia seu en un klismós (κλισμός), un tipus de cadira familiar que en l’antiga Grècia trobem sovint en peces de ceràmica i en baixos relleus des de mitjan segle V a.C. i que els neoclàssics van posar de moda i en l’Art Déco va tornar a les seves línies simples. Sempre m’havia fixat en la magistral captació de Campeny en l’instant en què la vida abandona el cos, els membres es relaxen i el cap s’inclina suament cap a un costat. En la perfecció asserenada i ideal de la bellesa femenina, en l’expert treball del drapejat…

Tal com diu Mireia Rosich, moltes gràcies al Museu de Mataró i a la seva directora, Anna Capella, per aquesta exposició sobre Damià Campeny.

Rodin i l’admiració per l’art de l’antiga Grècia

1 Reply

El British Museum de Londres exposa Rodin and the art of ancient Greece des del 26 d’abril fins el 29 de juliol de 2018.

[youtube]https://youtu.be/bEWRQy1CYhE[/youtube]

El 1881 l’escultor francès Auguste Rodin (1840-1917) va visitar Londres per primera vegada, mai no va visitar Grècia. En un viatge al Museu Britànic, va veure les escultures del Partenó i va quedar instantàniament captivat per la bellesa d’aquestes obres mestres de l’escultor Fídias que lord Elgin se’n va emportar de Grècia i que encara no han tornat.

Secció del Fris del Partenó (438–432 BC.)

August Rodin (1840–1917). Estudi de la cavalcada sud del Partenó. Grafit i ploma i tinta, abans del 1870. © Musée Rodin. Foto: Jean de Calan.

Més de quinze vegades Rodin va visitar el Bristish Museum en la seva admiració per l’obra de Fídias, tot i que 2.320 anys separen els dos artistes.

«Cap artista mai no podrà superar Fídias. El més gran dels escultors, que va aparèixer en el moment en què tot el somni humà pogués contenir en el frontó d’un temple, mai no serà igualat.». Rodin, 1911

Rodin i Fídias. Retrat de Rodin.  La pintura de Fídias és de ‘L’apoteosi d’Homer’ d’Ingres, Museu d’Art de San Diego.

L’admiració de Rodin per a Fídias en la postura d’una figura del Bloc XLVII (figs. 132–136) en la cavalcada del fris nord del Partenó i l'”Edat del Bronze” (1877) de Rodin.

«Pal·las Atena camb el Partenó» (1896), de Rodin (Museu Rodin de París)

Les escultures del Partenó havien estat trencades i degradades durant segles, però Rodin es va inspirar en la potent expressió que transmetien només pel cos. Fins i tot va treure els caps i les extremitats de les seves pròpies figures per fer-les més properes a les escultures del Partenó. En fer-ho, va crear un nou gènere d’art contemporani: el tors sense cap.

Cent anys després de la seva mort, Rodin and the art of ancient Greece és una selecció dels treballs de Rodin amb exemples originals de guix, bronze i marbre de moltes de les escultures del Musée Rodin de París. Tot i que el 2013 ja hi va haver una exposició a Paris, Rodin, la lumière de l’Antique, que mostrava la connexió de Rodin amb els clàssics i també fa poc hem pogut veure a La Fundació Mapfre de Barcelona la Porta de l’infern de Rodin i la seva relació amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri i Les flors del mal de Baudelaire, ara per primera vegada es poden veure les seves obres al costat d’algunes de les escultures del Partenó que l’artista tant va admirar, així com objectes seleccionats de la seva pròpia col·lecció d’antiguitats.

A l’esquerra, «Iris», figura N del frontó oest del Partenó. A la dreta, «Iris, missatgera dels déus» (1895), de Rodin

A l’esquerra “Ariadna” de Rodin i a la dreta “Déu del riu Ilissos”, figura A del frontó oest del Partenó.


Figures L i M de deesses en draperia diàfana del frontó oriental del Partenó i “El Petó” de guix (després del 1898)  d’Auguste Rodin (1840-1917)

Figura K d’una deessa des del frontó oriental del Partenó, c. 438-432 aC. Auguste Rodin (1840-1917), The Walking Man, 1907. © Musée Rodin.

Rodin és únic en la història de l’art per la seva intensa determinació de superar la bretxa entre el passat i el present, i en fer de la fredor del marbre el cos calent que batega de “El petó”. Aquest poder expressiu del cos és tota una herència clàssica que trobà en les obres de Fídias.

“El Petó” de Rodin, de marbre i de guix, a l’exposició del British Museum

“Maillol i Grècia” al Museu Marès de Barcelona

12 Replies
"Mediterrània", Museu Marès 2015

“Mediterrània”, Museu Marès 2015. Fotografia El Fil de les Clàssiques

En el Museu Frederic Marès de Barcelona, a tocar de la catedral, es pot visitar fins el 31 de gener del 2016 l’exposició comissionada per Àlex Susanna Maillol i Grècia. La mostra repassa el viatge que l’any 1908 va realitzar a Grècia l’escultor, pintor i gravador Arístides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861– 1944). En aquest viatge per la Mediterrània (Marsella, Nàpols…) fins a Grècia (acròpolis d’Atenes, Eleusis, Delfos, Olímpia…), va poder contemplar les escultures clàssiques de l’art grec, va refermar el seu ideal estètic de les formes nues i planes, sense detalls anatòmics. Aquest cànon artístic de Maillol que ell definia com a “plena tridimensionalitat” va acabar tenint una importància determinant en l’escultura moderna del segle XX i, molt particularment, en l’escultura noucentista i postnouncentista catalana.

Maillol amb un model a Fàleron, Grècia. ©Harry Kessler, Fundació Dina Vierny-Museu Maillol

En el pati del Museu Marès, sota l’ombra dels porxos a tocar dels jardins de l’il·luminat pati amb refrescant font i columna romana, s’hi pot contemplar temporalment la superba escultura ‘Mediterrània‘ del 1905.

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició "Maillol i Grècia". Fotografia El Fil de les Clàssiques

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició “Maillol i Grècia”. Fotografia El Fil de les Clàssiques

L’escultura ‘Leda’ de Maillol (1900) / PAU CORTINA (ACN)

A l’interior del museu, en l’espai temporal, s’hi poden veure 23 obres inèdites de petit format (bronze, marbre, terracota, i guix), provinents de la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol de París i d’algun col·lecionista particular, i també plànols, dietaris i quaderns del viatge a Grècia i algunes de les fotografies (més d’una cinquentena) que li va fer el comte Harry Kessler (amic de l’artista, editor i mecenes de l’escriptor Hugo von Hofmannsthal) durant el viatge.

Arístides Maillol al santuari de Delfos Grècia, 1908. Fotografia: Harry Kessler.

També es poden contemplar dos olis de Maillol fets a Grècia i un curtmetratge ‘Aristide Maillol, sculpteur’, una versió reduïda de l’entrevista que el cineasta Jean Lods va fer-li a l’escultor el 1943 al seu taller de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord, un any abans de morir. Veient el documental es fa palès que els turons de Banyuls i els pendents de les vinyes estan miraculosament emparentats amb les seves escultures i amb Grècia.

Maillol coneixia bé les seves arrels i les proclamava. No us perdeu aquesta petita però entranyable exposició ni la seva actualitat a la xarxa #maillol. Aprofiteu la visita a l’exposició per visitar el fons del Museu Frederic Marès que té moltes altres peces de Grècia i Roma i obres del mateix Marès amb la petja de Maillol.

L’Esculapi d’Empúries, una història fascinant!

29 Replies

Empúries és la porta d’entrada de la civilització grega a Catalunya. Els grecs van introduir, en terres catalanes, un nou concepte d’urbanisme, de cultura i de tècnica. El vi i l’oli van incidir en les formes de relació social i en les dietètiques, respectivament; les ceràmiques gregues, proveïdes d’imatges, van revolucionar la iconografia indígena; van fer conèixer també la ceràmica feta amb torn, les tècniques de navegació, nous sistemes constructius, noves idees i pensaments. Els perfums, les joies, els teixits de qualitat i els productes metal·lúrgics manufacturats van despertar en els indígenes noves necessitats materials. En pocs anys, el món indígena va canviar per adaptar-se a unes formes de vida civilitzades, nascudes a Grècia. La fundació d’Empòrion, la presència dels grecs i la irradiació de la cultura hel·lènica en terra ibèrica van allisar el camí per a un fenomen que va ser ràpid i fructífer, el de la romanització, i Empúries va ser la porta d’entrada de la civilització grecoromana a la península Ibèrica.

Aquesta escultura n’és el símbol! Ja n’hem parlat en diferents ocasions, tant en El Fil de les Clàssiques (Esculapi fet escultura; El clon d’Esculapi; 15 de març: centenari d’Empúries; Els grecs a Catalunya. Esculapi; Museu d’Arqueologia de Catalunya) com a Aracne fila i fila (Centenari d’una meravellosa troballa; El viatge d’Asclepi). És un autèntic trencaclosques! És una estàtua grega composta per diverses peces que encaixen entre elles i que dóna molts maldecaps als historiadors de l’art: Esculapi o Serapis? No està gens clar qui és exactament. El 1909, quan la van trobar a Empúries, van pensar que era el déu Esculapi, en grec Asclepi, el déu de la medicina, però això no queda clar del tot i el més probable és que sigui el déu Serapis. En tot cas, si vols conèixer aquesta història fascinant no et perdis el capítol tercer “L’Esculapi d’Empúries” dins Odissees, un programa dirigit per Enric Calpena i que ahir es va emetre al Canal 33:

Esculapi o Serapis? Si encara no ho tens tampoc clar, compara aquesta escultura trobada a Empúries amb altres representacions del déu de la medicina Esculapi, en grec Asclepi, o bé amb altres representacions del déu Serapis i justifica la teva opinió.

Josefet: tot un artista amb referents clàssics!

7 Replies

Sovint la gent té cops amagats i jo coneixia en Josefet Fuentes per la seva enorme habilitat palindròmica (vid. el seu últim article sobre la qüestió sotàdica) o pels seus interessants tallers d’escriptura, però fa poc, en el seu bloc Primus Calamus, vaig descobrir el seu vessant d’escultor. Mireu quins relleus amb fang i referents clàssics han cisellat les seves mans, tal qual Prometeu!

Mireu-les de nou i a veure si sou capaços de veure personatges de la Ilíada i de l’Eneida, déus i herois de la mitologia, fragments de Tucídides o de Carmina Burana així com textos en indoeuropeu, en grec i en llatí. Ja li he demanat de fer una exposició perquè així no se’ns escapi cap detall i potser, fins i tot, ens podria ensenyar com fa aquestes petites escultures farcides de referents clàssics. L’enhorabona, Josefet!

Diadoúmenos i Apoxiómenos

10 Replies

A Història de l’art, estudieu el Diadumen o Diadoúmenos de Policlet; però des d’un punt de vista morfològic què és i com ho traduiríeu?

I què em dieu de l’Apoxiòmenos de Lisip?

Podeu visionar el següent vídeo del YouTube de Canal historia sobre l’evolució de l’escultura a Grècia i per les qüestions de més a dalt consulteu la pàgina 60  del llibre de Grec de segon:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/GQiYuCharEM" width="450" height="350" wmode="transparent" /]