Tag Archives: Vida quotidiana

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO

Els misteris de Pompeia

[youtube]https://youtu.be/tRn7uv_OYts[/youtube]

Després de visionar Pompeya el último día, es curiós recordar aquest documental científic Els misteris de Pompeia de Marie-Noëlle Himbert, abans d’escriure l’“Epístula a un habitant de Pompeia”. En aquest documental científic de la BBC és molt interessant la intervenció de la prestigiosa arqueòloga catalana de l’ICAC la Dra. Isabel Rodà de Llançà:

[youtube]https://youtu.be/FtQfBeaQc7c[/youtube]

Εἰρήνη

Ecce la nova producció en format còmic de la Carla Asensio de 1r de batxilerat. Igual que en la primera publicació, Aracne, la dibuixant no només presenta la seva obra, sinó que també teoritza sobre el llenguatge del còmic i presenta l’exhaustiu treball de documentació sobre la vida quotidiana a Grècia necessari perquè les seves imatges gaudeixin del rigor històric propi un treball de clàssiques.

Us aconsello que cliqueu aquí i seleccioneu pantalla completa per poder gaudir del còmic. La presentació comença amb l’explicació teòrica i el resultat definitiu es troba al final.

Que vagi de gust en companyia de la nostra petita i rondinaire Irene!

Un dia a l’antiga Grècia

Mont Taíget avall

Mont Taíget, dibuix de l’alumne Dani Costa

Una nit  estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.

Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.

Dani Costa

1r de batxillerat Grec

La vida quotidiana d’una jove grega

Píxide amb imatges de dones filant al gineceu. British Museum de Londres
[Fotografia de Sebastià Giralt]

M’he passat tota la vida ficada al gineceu, la veritat és que m’agradaria haver nascut en una família de classe social i econòmica millor, però la vida es així. Suposo que m’hauré d’anar acostumant a la meva vida, perquè no canviarà, així que hauré de seguir aprenent de la meva mare a portar la casa, a cuinar, a treballar la llana…
Ara mateix estic nerviosa, perquè fa poc he fet els tretze anys i sé que els meus pares m’estan buscant una parella per casar-me, com ho han fet amb les meves germanes, però el que més por em fa és no ser feliç amb aquella persona, ja que ens casen per conveniència i la finalitat del matrimoni (i de la dona) és només la de proporcionar una descendència i formar una família, i els sentiments importen poc, per no dir res.
Si ho penso bé, preferiria ser de condició molt humil o de bon nivell econòmic, ja que si fos d’un nivell humil, en haver de guanyar-me un sou per poder sobreviure, venent, treballant en la producció artesana o al camp, no podria estar sempre tancada al gineceu; i si fos d’un bon nivell econòmic, seria el millor, perquè gaudiria de gran formació cultural, de llibertat i podria acudir al simposi, que les meves germanes m’han explicat què és. Es tracta del nom donat a la segona part dels banquets, en la qual els comensals beuen d’acord amb la prescripció del simposiarca, canten poemes, reciten poesies o conversen. Hi pot haver fins a quinze convidats, que ajaguts en divans, gaudeixen de bon menjar i de la música executada per joves complaents. També m’agradaria més poder ser de cultura espartana; pel que sé, la dona espartana té molta més llibertat, va a la palestra amb els joves per enfortir-se per al part, té mes poder sobre els seus fills i marit…
Estar tant de temps tancada al gineceu et fa pensar moltíssim i reflexionar, madures com a persona, però sóc conscient que, encara que pensi tot això, no puc canviar el meu destí.
Els meus pares em criden, ja és l’hora de conèixer el que serà el meu marit, després que el meu pare i ell firmin el contracte matrimonial.

Ariadna Jiménez Ferrer
1.2 Batxillerat

Alysa, princesa dels esclaus

Esclava grega. Hiram Powers. [Font wikimedia]

Les dones van marxar a les seves habitacions, i les meves companyes i jo varem retirar el menjar que havia sobrat del sopar del senyors, havíem de retirat el pa i les hortalisses i els trossos de carn seca que ja no volien, deixant només les fruites seques i les fresques.
L’esclava Alina va netejar tot el terra en mig minut, deixant-lo ben net i amb un molt bon olor a flors silvestres, va apartar les cortines rosades, encengué les llànties i va assotar els coixins dels senyors per estovar-los.
Vàrem portar el necessari per començar el simposi. Cadascuna duia dues gerres plenes de vi, que prèviament ja havíem barrejat amb aigua. Després entrà Eglé amb el seu quitó blau cel i començà a ballar al so de la música de la lira, que tocava Gines. Una música tan agradable que encisava qualsevol persona de Grècia.
Aquell dia l’amo tenia ganes de molta festa i després de estar parlant dels seus diners i dels pactes que volien fer entre ells, van ordenar que totes festegéssim.
Així doncs, vàrem omplir de vi els gots dels nostres senyors i ens varem treure l’ himàcion i les xancles. Doris i jo ballàvem amb Eglé, i les altres dues noies cantaven i tocaven un altre instrument juntament amb Gines, la de la lira. Tots ebris, no cessaven de cridar de cantar i de beure, i contínuament nombraven al déu del teatre i del vi, Dionís.
Ben cansades, totes havíem de seguir servint als convidats del nostre amo, omplint el got de vi i donant alguna fruita que ells desitgessin. Els esclaus no deixaven de portar àmfores i més àmfores plenes de vi, més obscur que la sang i substanciós, que desprenia una olor dolça intensa que em marejava quan l’abocava en la gerra per barrejar-lo amb aigua. L’ habitació cada cop era més fosca, i feia més calor. I el nostre amo parlava d’arreglar el món amb la seva filosofia i tots li reien la gràcia.
Al cap de sis hores, l’amo s’aixecà, s’acomiadà de tots els convidats i marxà a la seva habitació. El simposi havia acabat.
Andrea Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Un dia a casa de la Irene

Dibuix de l’autora, Carla Asensio

La Irene s’aixeca d’hora com de costum, tot i que ella no té per què fer-ho, ja que és atenesa i no és un nen, per tant no va a l’escola. En canvi, el seu germà gran ja hi és, perquè té vuit anys. Ella en té cinc, i es queda a casa amb la seva mare. Es pren el seu pa amb vi, li agrada molt. Moltes vegades s’avorreix, així que demana a la seva mare si la pot ajudar amb la feina de la casa. Ella sempre li diu que no, excepte quan li desenreda els cabells i juga a ser perruquera. La mare està enfeinada, així que juga amb la seva germana petita amb titelles i ninots de drap. Durant la resta del dia han anat a fer alguna compra, ja que els pocs esclaus que viuen a casa seva estan malalts. Abans del capvespre menja sardina amb enciam (però no li agrada el peix, així que el posa al plat de la seva germana sense que se n’adoni). Més tard la mare l’envia a dormir, però ella no vol perquè sap que convidava uns amics i celebraven el simposi. Té curiositat i s’acosta a la sala per veure si mengen alguna cosa bona, però una esclava la intercepta i l’envia al llit. La Irene està enfadada ja que no sap què els diverteix fins al punt de fer tant de xivarri amb els instruments i els ballarins!
Carla Asensio
1r batxillerat
INS Isaac Albéniz

Casada i conformada

Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.

Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]

Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Gimcana sobre la vida quotidiana a la Grècia antiga

Observeu les imatges, descriviu-les, deduïu-ne el significat i amplieu el que calgui. En definitiva, feu-ne un bon comentari!

 

I com a comiat d’aquest tema, deixeu-me que us regali un poema d’Agatias l’Escolàstic, però amb veu femenina, il·lustrador del paper de la dona a la Grècia antiga, del que tant hem parlat i escrit últimament des de Badalona i Premià. I és que no oblidem que a voltes una paraula val més que mil imatges…

Els nois no tenen la mateixa dissort que a nosaltres

febles noies, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb mots confiats,

es lliuren a jocs que els conforten i enmig dels carrers

passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi, ni el dret no tenim de veure la llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries.

ANGLADA, M. À. Les germanes de Safo. 1983 (pàg. 130)

Que us vagi de gust!!!

TERESA