Heu vist El laberinto del fauno ? Ara que anem al Parc del Laberint podríem comentar quins referents clàssics recordem d’aquesta pel·lícula de Vicente del Toro? Quin paper hi juga el laberint? i quin el faune? S’acosta Halloween, a veure si agafarem por i no voldrem entrar al laberint d’Horta! Recordeu el vídeo terrorífic de la nostra exposició de Halloween del curs passat a l’IES Cristòfol Ferrer? Enguany la cosa va de laberints!…
Eco i Narcís
La nimfa Eco s’encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, perquè aquesta no descobrís Zeus quan cantava i jugava amb les nimfes. En assabentar-se’n, Hera va transformar la nimfa en eco, de manera que no tenia control sobre les seves paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni romandre callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, que la va menysprear i la va ignorar totalment.
Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seva vida en canyissars solitaris, sospirant per l’amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu. Després un noi que també s’havia enamorat de Narcís i que també havia estat rebutjat per aquest, va demanar als déus que Narcís sofrís un amor no correspost, com el que havia fet passar als altres.
La pregària va ser escoltada per Nèmesi, la que arruïna els superbs, i aleshores va maleir Narcís i el va fer enamorar-se del seu propi reflex a l’aigua.
El jove va acabar morint de desamor i va baixar a l’Hades, on va ser turmentat per sempre pel seu reflex al riu Estix. En el lloc on va morir va néixer una flor que va portar el seu nom, narcís.
Nimfa Egèria
En l’antiga mitologia romana, Egèria és la deessa de les fonts. Fou l’esposa del llegendari segon rei de Roma, Numa Pompili, i li va ensenyar a ser un legislador savi i just. Quan aquest va morir, eren tantes les llàgrimes que vessava, que els déus la van transformar en una font de la qual sempre brollava aigua. Per això es troben sovint estàtues d’Egèria a fonts o brolladors.
Deucalió i Pirra
Deucalió, fill de Prometeu, es va casar amb Pirra, filla de Pandora i Epimeteu. Prometeu va aconsellar al seu fill que construís una gran arca per a ell i la seva esposa i l’omplís de provisions.
Zeus v enviar un diluvi i l’arca va navegar durant nou dies per damunt la terra inundada, fins que va arribar al mont Parnàs, que sobresortia de les aigües del diluvi. Un cop va parar de ploure, Deucalió i Pirra van desembarcar i van anar a consultar l’oracle per saber com trobar altres persones. L’oracle els va respondre que llancessin els ossos de la seva mare. Desconcertats en un primer moment per la resposta, finalment van arribar a la conclusió que amb ‘mare’ l’oracle es referia a la Mare Terra i els seus ossos a les pedres. Així és que Deucalió i Pirra es van posar a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, alhora que les llançades per Pirra dones.
Úran
Uranos o Úran, en grec “Oúranos” era un déu primordial de la mitologia grega, la personificació del cel. Un element masculí, el que fecunda la terra Gea, un element femení. Gea és la Mare Terra i Úranos el Cel, i actuen com esposos ja que el cel cobreix Gea completament; és l’únic ésser a la seva mesura. Els romans el van associar amb el seu déu Caelus.
El món abans de la seva creació era el Caos, la buidor primordial abans que s’instaurés l’Ordre. Segons unes tradicions, Úranos i Gea van néixer d’Èteri d’Hèmera, mentre que en unes altres apareixen com a fills de Nix (la nit) i fins i tot Úranos apareix com a fill de Gea sense que intervingui cap element masculí, igual que les muntanyes i que Pontos.
Fills d’Úranos i de Gea són els sis Titans i les sisTitànides. I també els tres primers Ciclops, els tres Centimans i segons la tradició elegida també altres déus i deesses. Úranos tenia por que algun dels seus fills el destronés i per això els mantenia ocults dins del ventre de la seva mare. Però Gea va donar una falç a Cronos, un dels Titans, i aquest va tallar els genitals al seu pare. Del membre caigut al mar en va néixer Afrodita i de les gotes de sang que van rajar de la ferida en van sortir els Gegants, les Erínies i les Melíades.
Ariadna Jiménez
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz
Presentació d’ Ariadna
Ariadna, en grec “Ariádne” de la forma greco-cretenca arihagne, que significa la més pura, era filla de Minos i Pasífae, reis de Creta, i germana d’Androgeu, un atleta esplèndid que va anar a Atenes i va vèncer tots els seus contrincants. Egeu, rei de Atenes, gelós d’ell l’assassinà, motiu pel qual s’inicià una disputa entre l’illa de Creta i Atenes. Era la deessa de la fertilitat a Creta, i va ser adorada a Naxos, Xipre, Atenes i Delos originàriament per ser “La senyora del laberint”.
Per als grecs Ariadna era l’ànima que en el moment precís, quan Teseu està desesperat, ofereix una solució. És per això que la consideraven una salvadora que apareix oportunament per als nostres problemes.
Sembla que el Minotaure que va matar Teseu era germà de Ariadna, ja que la bestia va ser engendrada per la seva mare, la reina Pasífae.
Presentació Teseu
Teseu, en grec “Theseús” va ser un mític rei d’Atenes, un heroi fundador, fill d’Etra i Egeu (una altra tradició diu que el seu pare va ser el rei del mar, Posidó, que va violar Etra)…
Egeu no tenia descendència, així que va consultar l’oracle de Delfos, que li va dir: “No obris el teu odre fins que arribis a Atenes”. Només Piteu (rei de Trecè i pare d’Etra) ho va entendre, l’oracle volia dir que si Egeu arribava a Atenes sense haver tingut cap relació sexual, amb la primera dona amb què en tingues tindria un hereu seu. Però com que Piteu desitjava que la seva filla donés a llum al hereu del tron d’Atenes, va emborratxar Egeu i va fer que tingués relacions amb Etra.
Després del naixement de Teseu, per por als Palantides, nebots seus que volien el tron, Egeu va decidir que el seu fill no passaria la seva infància amb ell i va amagar l’espasa i les sandàlies sota una roca que el nen no podria moure fins que fos suficientment fort. Així va ser que Teseu va passar la infància amb la seva mare a la ciutat de Trecè. Quan va complir setze anys, la seva mare li va revelar la seva història i Teseu va aixecar la roca, es va posar las sandàlies i l’espasa del seu pare i va iniciar el seu viatge a Atenes per reclamar el seu lloc com a rei.
Teseu, que era un jove amb molta força i valentia, va empendre un viatge a Atenes en solitari per conèixer el seu progenitor, sense por als perills que podria tenir el viatge. Al contrari, ell volia semblar-se al seu heroi Hèracles.
En el seu viatge va haver d’enfrontar-se a sis bandits per poder continuar el seu viatge:
Quan va arribar a Atenes, es va trobar amb un inconvenient: el seu pare s’havia casat amb Medea, la que havia estat esposa de Jàson. D’aquesta unió havia nascut un fill anomenat Mede. Davant aquesta situació inesperada, Teseu va decidir esperar una mica abans de dir qui era. Però Medea, que era una bruixa, el va reconèixer i va veure en ell un perill perquè el seu fill accedís al tron d’Atenes. Així que va traçar un pla. El jove havia anat al palau d’incògnit precisament per evitar els trucs de la seva madrastra, cosa que va aprofitar aquesta per convèncer Egeu que el nouvingut era un traïdor. El rei es va disposar llavors a desfer-se’n tot ordenant-li lluitar contra el brau de Marató.
Però el toro va ser derrotat i Teseu va ser convidat a un banquet al palau per celebrar la victòria. Un cop allà Egeu va posar verí que li havia donat Medea a la copa del noi, però la casualitat va salvar la seva vida. Teseu havia tret l’espasa que li va donar la seva mare per tallar la carn. Aleshores Egeu va reconèixer l’arma, va comprendre el que passava i va prendre al seu fill la copa dels llavis. En haver fracassat en la seva empresa, Medea va decidir fugir amb el seu fill.
Teseu va ser llavors reconegut oficialment com a fill i successor del rei. Aquest fet va provocar la revolta dels Palantides, fills de Palant, germà d’Egeu, ja que un d’ells hauria estat el successor d’Egeu en cas que aquest no tingués descendència. Teseu, fent gala de la seva astúcia militar, aconseguí acorralar els seus adversaris i donar mort a gran part d’ells. Teseu va ser llavors aclamat per tots els atenencs i reconegut com a futur rei.
Viatge de Teseu a Creta
Atenes havia d’enviar un tribut al rei Minos de Creta, que consistia en el sacrifici de set donzelles i set joves, que serien devorats pel Minotaure, condició imposada després de l’expedició militar de Minos contra Atenes per venjar la mort d’Androgeu.
Teseu es va presentar voluntàriament al tercer enviament davant el seu pare perquè li permetés ser part de l’ofrena i el deixés acompanyar les víctimes per poder -se enfrontar el Minotaure.
Les naus en què viatjarien les persones ofrenades portaven veles negres com a senyal de dol, però el rei va demanar a Teseu que si tornava vencedor, no oblidés canviar-les per veles blanques, perquè sabés, encara abans que arribés a port, que era viu. Teseu li ho va prometre.
Teseu i Ariadna
Teseu va decidir marxar al tercer cop que la seva ciutat havia de pagar el tribut de set homes i set dones al laberint. Quan estava esperant la seva entrada al laberint ,van romandre en una casa als afores de la ciutat envoltada d’uns jardins on passejaven les dues filles dels reis de Creta.
Un dia Ariadna, la filla més gran, va ordenar que portessin davant d’ ella al príncep per poder-hi parlar. Quan Teseu va estar a prop d’ella, es miraren i ell li besà la mà. Ariadna se n’enamorà perdudament i li demanà que quan acabés la seva tasca i tornés a Atenes se l’emportes amb ell i es casessin, lluny del seu ferotge pare. Teseu acceptà. Ella, enamorada, el va ajudar tot donant-li un cabdell de llana i un punyal per ajudar-lo a matar el Minotaure. Un extrem del cabell l’aguantaria ell i la seva estimada n’aguantaria l’altre des de fora, de manera que el secret del laberint quedés desvetllat en el moment que desitges tornar al exterior. Abans que Minos pogués enxampar-los Ariadna i Teseu van escapar junts de nit cap a Atenes, però mentre Teseu dormia va adonar-se que el déu Dionís desitjava Ariadna i la va abandonar a l’illa de Naxos per no tenir problemes amb els déus.
Teseu mata el Minotaure (kílix del S. V a. C., Museu Britanic) ww.wikipedia.com
Desenllaç d’ Ariadna
A Naxos la princesa Ariadna va viure uns moments molt tristos, ja que va ser on el seu estimat Teseu la deixà abandonada, tot i que gràcies a ella el jove havia aconseguit escapar d’aquell laberint on la seva mort era més que segura. En despertar va buscar el seu estimat, però ningú va respondre als seus crit i va començar a plorar. La deessa de l’amor i protectora de les dones va veure el seu dol i va partir per estar amb ella. La va animar i li va prometre un marit immortal, sabent que Dionís es dirigia a la platja a buscar-la. Quan el deu del vi i la festa arribà, com Afrodita va predir, s’ enamorà d’Ariadna i desitjà esposar-la. La bellíssima princesa va acceptar tot oblidant la seva pena per Teseu. Com a regal de noces va rebre una corona d’or amb pedres i diamants.
Quan va fer-se vella i morí, el seu espòs va agafar la corona i la llençà al cel. La joia es transformà en estrelles, per donar lloc a una constel·lació que estaria present per sempre entre mortals i déus en representació de l’amor que va sentir Dionís per la princesa cretenca.
Ariadna Autor: John William Waterhouse Data: l898 Museu: col·lecció privada
Desenllaç de Teseu
En tornar a Atenes, Teseu va oblidar canviar les veles i Egeu, en veure les veles negres de la galera des del port del Pireu, va pensar que el seu fill havia mort i es va suïcidar llançant-se al mar, que a partir de llavors va rebre el nom de mar Egea. Teseu va heretar el tron d’Atenes i anys després es va casar amb una germana d’Ariadna anomenada Fedra.
Simbologia
Aquest mite ens mostra el sentiments de l’amor i el desig a primera vista, un amor basat en l’instint i la passió i, per tant, poc profund. Aquesta manca de fonaments és, en si mateixa, la base del seu fracàs, si més no, des del punt de Teseu, que actuava també mogut per l’interès d’obtenir ajuda en la seva lluita contra el Minotaure. Ariadna s’enamora quan posa els seus ulls en els d’aquell valent heroi atenenc que ve a alliberar la societat, tant de Creta com d’ Atenes, del terrible monstre. En veure el noi tan ben plantat, magnífic, valent…, el desig i luxúria envaeixen la princesa i li fan perdre el seny, cosa que li provoca una gran decepció quan Teseu l’abandona. Teseu li va prometre d’esposar-la i amor, però desprès va canviar d’idea; podríem dir que igualment es va deixar emportar per el desig, però també per l’interès. El fet d’estar units per un secret d’amor i una traïció, fa més dolça aquesta relació sense sentit. Un amor a primera vista que acabà amb un inesperat desenllaç.
No és aquest l’únic exemple de donzella abandonada després d’un enamorament fulgurant que la porta a trair la seva pàtria per ajudar l’estimat. A Medea, per exemple, li succeeix al mateix amb Jàson, la diferència rau en el fet que no ella no s’hi conforma i es revenja sense compassió.
Andrea Martínez i Edgar Baena
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz
A la mitologia grega, Dèdal (en grec “Daídalos”) era un arquitecte i artesà molt hàbil, famós per haver construït el laberint de Creta. Dèdal va tenir dos fills: Ícar (en grec, “Íkaros”) i Jàpige.
Dèdal va construir una àmplia pista de ball per a Ariadna i més tard va construir un laberint en el qual estava tancat el Minotaure.
El laberint era un edifici amb incomptables passadissos i carrers sinuosos obrint-se uns a uns altres, semblava no tenir principi ni final. Dèdal el va construir per al rei Minos, però després d’això va perdre el favor del rei i va ser tancat amb el seu fill Ícar en una torre. El rei Minos volia el laberint per a tancar-hi el Minotaure, el fill de la seva esposa Pasífae. Posidó havia maleït Pasífae i Dèdal perquè li va construir una vaca de fusta per poder-se unir amb un toro.
Dèdal va aconseguir escapar de la seva presó, però no podia abandonar l’illa per mar, ja que el rei mantenia una estreta vigilància sobre tots els velers i no permetia que cap navegués sense ser registrat. Ja que Minos controlava la terra i el mar, Dèdal es va posar a treballar per a fabricar ales per a ell i el seu jove fill Ícar. Va enllaçar plomes entre sí començant per les més petites i afegint-hi unes altres cada vegada més llargues, per a formar així una superfície major. Va assegurar les més grans amb fil i les més petites amb cera, i va donar al conjunt la suau corba de les ales d’un ocell.
Antonio Canova, 1777-1797, Museo Correr, Venècia
( IMATGE 1: Estàtua de Dèdal mesurant els braços d’Ícar. Artehistoria.jcyl.es. )
Quan per fi va acabar el treball, Dèdal va batre les seves ales i es va trobar pujant i suspès en l’aire. Va equipar llavors el seu fill de la mateixa manera i li va ensenyar com volar. Quan ambdós van estar preparats per a volar, Dèdal va advertir Ícar que no volés massa alt perquè la calor del sol fondria la cera, ni massa baix perquè l’escuma del mar mullaria les ales i no podria volar. Llavors pare i fill van començar a volar.
El noi va començar a ascendir com si volgués arribar al paradís.
( IMATGE 2: Ícar enlairant-se amb les ales. Il·lustració de Carla Asensio. )
L’ardent sol va estovar la cera que mantenia unides les plomes i aquestes es van desenganxar. Ícar va agitar els seus braços, però no quedaven suficients plomes per a sostenir-lo en l’aire i va caure al mar, on va morir.
"La caiguda d'Ícar" de Jacob Peter Gowy 1636-37
( IMATGE 3: Ícar caient. Blog Sombras del sol. )
El seu pare el va plorar, lamentant-se amargament de les seves arts. Va anomenar la terra propera al lloc del mar on Ícar havia caigut Icària en memòria seva. Dèdal va arribar a Sicília sota la cura del rei Còcal, on va construir un temple a Apol·lo en el qual va penjar les seves ales com ofrena al déu.
Carla Asensio
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz
Asterió o Minotaure, “toro de Minos”, en grec “Minótauros”, era un monstre amb cap de toro i cos d’home, nascut de l’unió entre Pasífae i un toro, com a càstig a Minos (marit de Pasífae) per part de Posidó.
Quan Minos es va adonar que Pasífae havia donat a llum a un monstre, va saber amb tota seguretat que aquella abominació no compartia la seva sang, així que avergonyit pel que havia fet la seva dona, va ocultar l’existència del Minotaure desterrant-lo als afores de la ciutat.
El Minotaure només menjava carn humana i a mida qur es feia gran s’anava tornant més salvatge, fins a arribar a fer-se totalment incontrolable. Per això, Minos va decidir manar a Dèdal construir un laberint del qual el Minotaure no pogués sortir.
Minos alimentava el Minotaure amb el tribut que li pagava el rei d’Atenes. Cada nou anys set noies i set nois atenesos eren abandonats al laberint per a ser cruspits per el Minotaure, fins que un any Teseu va entrar junt amb els set nois i les set noies al laberint amb la intenció de matar el Minotaure.
Quan Teseu i el Minotaure es van trobar, van començar a barallar-se fins que Teseu va matar al Minotaure amb una daga. El minotaure va caure mort al terra i aquesta va ser la seva fi.
El Minotaure. Copa àtica bilingüe, circa 515 a.C.
Museo Arqueológico Nacional de España
Sarah Martínez
1r Batxillerat
IES Isaac albéniz
S’acosta el gran dia de la sortida col·lectiva al Parc del laberint i cal anar preparant-nos per poder gaudir de totes les referències clàssiques que hi trobarem. Comencem, doncs, pel mite de Teseu i Ariadna, els protagonistes d’una història tan enrevessada con els replecs del Laberint de Minos.
A l’IES Albéniz, l’alumnat de grec tindreu l’honor de recollir la informació sobre aquest relat, que forma part de la mitologia heroica, per tal de confeccionar articles informatius per als companys/es de llatí i de Premià, que probablement també s’estaran preparant.
Per començar, podeu llegir el relat de Neus Jordi a El Fil de les Clàssiques, on també podreu gaudir d’unes sensacionals il·lustracions. Al mateix bloc hi trbareu una versió audiovisual a càrrec d’El narrador de mitos. Inicieu, doncs, la recerca tot tibant aquest fil cibernètic que dóna nom al mateix bloc i continueu fent recerca a través del laberint de la xarxa. El Laberint dels mites, de Sebastià Giralt també us pot servir de punt de partida.
Per aprofundir en cadascun dels punts d’interès no podem deixar de banda les publicacions impresses com el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, amb un aparat de fonts insuperable.
Podeu utilitzar també altres fonts d’informació, però desconfieu d’aquelles que no fan referència a la font clàssica d’on extreuen la informació!
MOLTA SORT EN AQUESTA AVENTURA QUE INICIEU!
TERESA
Resulta que tinc un amic de la meva colla de Cambrils (Baix Camp) que és el regidor de Patrimoni i Cultura. Quan em va dir que al jaciment romà de La Llosa, proper al nucli del poble, es representaria un autèntic sopar romà, em vaig fer la il·lusió de poder tastar les «especialitats» d’aquella època. De seguida em va desmentir aquesta possibilitat dient-me que era una representació a càrrec de l’Associació Projecte Phoenix, el grup de reconstrucció Històrica de la Tarraconense.
Haig de reconèixer que sempre m’ha fet gràcia imaginar-me com es vivia fa tants anys en el lloc on he nascut. Poc es pensaven en aquella època que, actualment i durant els mesos d’estiu, uns quants mil·lers de francesos, alemanys i de moltes més procedències es menjarien paelles i fideuàs al costat de les ruïnes de les seves cases.
Ha estat la primera vegada que el meu poble participa en el Festival Tarraco Viva, un festival destinat a la divulgació de la cultura de l’època romana.
La vil·la romana de La Llosa data del segle I a.C. fins al VI d.C., i les seves restes van veure la llum el 1980. Encara es continua treballant en el jaciment i també es permet fer visites guiades.
La representació del «convivium» pretenia recrear el convit d’una família romana acomodada del segle I d.C., a l’Alt Imperi. Es van representar els seus costums, les seves supersticions, els detalls simbòlics, el cerimonial d’entrada a l’espai de menjar, tot a càrrec d’unes vint persones, actors i actrius de l’Associació Projecte Phoenix.
La representació s’esdevè dins un escenari format per unes parets molt acolorides, el triclinia on s’ajeien a menjar, uns mobles policromats i diversos objectes, tant decoratius de l’estança com estris per menjar i beure.
Un narrador, l’Enric Seritjol, ens explicava el que es menjava i com es menjava, així com tota una sèrie de curiositats del cerimonial gastronòmic. Ho acompanyava també d’imatges projectades a una pantalla, on es veien objectes i restes arqueològiques relacionades amb la cultura romana.
Fot. "Revista Cambrils. Diari digital"
En què consisteix un convivium?
El narrador ja ens avisa d’entrada que en aquella època i en una família mínimament acomodada de províncies no disposaven de tants extraordinaris productes gastronòmics com se’ns representen en les pel·lícules que recreen aquesta època. Els “pèplums” recreen una fastuositat només accessible per a les famílies més aristocràtiques i amb càrrecs més importants de l’imperi.
Aquí estem parlant d’una família benestant, amb esclaus per al servei i amb connexions amb els representants polítics de la regió.
El convit
A la gent convidada se’ls avisa enviant un esclau encarregat de transmetre el missatge. També es pot comunicar de manera verbal.
Com a poble supersticiós, els romans han de convidar un nombre de comensals múltiple de tres. Si el número no coincideix, aleshores es porta un «convidat de pedra». No recordo el nom d’aquest personatge, però és curiòs de debò. L’home podia assabentar-se del convit en un dels urinaris comunitaris del poble. Si coincidia amb una conversa dels «usuaris» on es comentava el convivium, l’home s’oferia com a convidat de pedra per quadrar el nombre de convidats. Suposo que també n’hi haurien de «profesionals».
La preparació
Els esclaus netejaven tot el dia les estances de la domus sota la supervisió d’un esclau superior. Per descomptat, la domina de la casa també dóna ordres, no només en neteja, sinó també a l’encarregat dels aliments necessaris per sopar.
Arribada dels convidats
El nomenclator s’encarrega d’anomenar els convidats i els acompanya al lloc que els correspon en funció de la seva posició social ó familiar.
Els van col.locant en el triclinium normalment en forma «U» i s’hi ajeuen «còmodament». Curiosa forma de menjar, tot i que en aquesta època és simbol d’elegancia i comoditat. Les taules formen la mateixa «U» dels triclinia.
En aquesta època, les dones ja participaven del convivium amb la resta dels convidats.
El servei
Cada esclau té una funció molt determinada. Els del beure i els del menjar. Els que tallen els aliments o els que serveixen el vi. Això sempre en funció de les possibilitats econòmiques de l’amo.
Què menjaven?
En aquest lloc i en aquesta època podien disposar d’olives, del garum (salsa per condimentar), oli, ous, rostit de carn o peix, fruits secs, etc, depenent de la zona i l’època. Ho acompanyaven amb vi o hidromel.
Com menjaven?
Amb les mans determinats menjars, tot i que disposaven d’uns estris ja prou desenvolupats per a determinats menjars. Els aliments sobrants els tiraven al terra, i aquests ja no els recuperaven encara que haguessin caigut accidentalment. Portava mals auguris…..
Sobretaula
Després del menjar els comensals tenien la costum de realitzar un ressopó on es parlava de les coses que els afectaven: negocis o política, normalment. Dones per un cantó i homes per un altre.
La representació d’aquest convivium és prou interessant, tot i que ja ens hauria agradat participar-hi «activament». Veurem que molts d’aquests rituals encara perduren. Això sí, sense esclaus ni tirant el menjar al terra.
Carpe diem
Joan
Aquest cap de setmana he visitat un lloc que heu d’endevinar a partir de les fotos que us vaig fer ja que hi vaig trobar referents clàssics i això que no és Terra Mítica!
Ara que ja sabeu on he anat, què té de clàssic? Quina és la fúria del déu?
Moltes gràcies,
Valèria, cicle mitjà de primària
El meu enigma estiuenc tal com proposava la Margalida és el següent:
Reconeixeu on he anat amb la colla aquests dies de vacances a partir d’aquesta fotografia?
Una pista: no és un indret clàssic, tot i que hi té el nom. Si no el sabeu, ja podeu repassar el futur en llatí i els pronoms personals.
Bones vacances!
Sara
A veure si endevineu, a partir d’aquestes dues fotografies, una de les activitats que he fet aquestes vacances, si us hi afanyeu, encara sereu a temps d’anar-hi, però no espereu la tornada a l’insti perquè el 13 de setembre s’acaba. Quid est? Ubi est?
Bones vacances!
Marta
