Tag Archives: Música

Saturnalia per The Gutter Twins

Sabem que les saturnàlies romanes han servit de font d’inspiració per a diferents camps de la creació, pintura, esultura i com no podia ser també la música. I en aquesta última disciplina, no hem de retrocedir gaire en el temps per trobar una obra fonamentada en les festes paganes romanes: Saturnalia és el nom del primer àlbum que l’any 2008 va veure la llum de The Gutter Twins, duet format pels nordamericans Mark Lanegan i Greg Dulli, que es van formar en el bressol del rock alternatiu grunge de finals dels 90 i principis de segle.

Portada àlbum Saturnalia

Portada àlbum Saturnalia

 

En aquest primer treball publicat per The gutter Twins trobem a Internet un vídeo promocional amb el segell i l’estil propi de la formació, concretament “All Misery/Flowers”, amb una coreografia de caire místic que també podria inspirar-se en les Saturnàlies:

Martin T.

Ave Maria

Ave Maria, cantada per Pavarotti

Aquí teniu la lletra en llatí:

Ave Maria, gratia plena.
Maria, gratia plena
Maria, gratia plena
Ave, ave dominus, tecum.
Benedicta tu in mulieribus,
et benedictus
et benedictus fructus ventris tui
ventris tui, Jesus.
Ave Maria.

Et in hora
mortis nostrae.
mortis nostrae.
Ave Maria

Ave Maria, cantada per John Christopher:

Escolteu ara la versió de la cantant malaguenya Diana Navarro:

Aquí us deixo part de la lletra:
(Mare mia, mare mia
gratia plena
ave, ave mare mia (2 vegades)
Et benedictus
et benedictus
dominus tecum

ahhh
tú me das la vida
tú me das la vida
ahhh
ay amor, ay amor ah tú me das la vida mare mia, mare mia
gratia plena
ave, ave mare mia

Quina versió us ha agradat més? Heu entès el text llatí? En coneixeu altres versions?

Sere Velásquez
4rt de llatí

ZPU, ¿Qué piensas?

Avui ja me’n vaig de vacances de Nadal a Colòmbia i perquè no m’oblideu us deixo al bloc (que fa dies que no funciona) aquesta cançó de ZPU, amb el permís de la Margalida, per si hi veieu  referents clàssics.

Aquí hi trobareu la lletra!

 

 

Lina Velasco

1r de batx. llatí i grec

Denis, ànima de llop

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí

The Sounds, Phoenix…i el llatí

The Sounds és un grup suec, amb una música semblant al pop però amb una forta presència de sintentitzadors. Si parlo d’aquest grup és, principalment, perquè en el seu últim disc hi ha un munt de referències en llatí; començant pel nom del disc, “Crossing the Rubicon

. El Rubicó va ser el riu que marcava la frontera entre la Gàl·lia i l’Imperi Romà a l’any 49 a.C, i que Juli Cèsar es va veure obligat a creuar il·legalment. Algú sap dir quina expressió va dir just quan anava a creuar-lo i quan s’utilitza avui?
Amb aquest mateix nom, el grup va composar una cançó:

Però no acaba aquí: en un altre disc seu, “Dying To Say This To You”, apareix un altre cançó que porta com a títol una paraula llatina: “ego“.Ego, com ja sabreu, significa jo en català. Però encara que no s’utilitzi com a tal, hi ha altres paraules que utilitzen la paraula “ego” per a formar-se (com per ejemple egocentrisme, egoista, egòlatra…). Aquí us deixo la cançó per si la voleu escoltar.

Phoenix, un grup francès, també utilitza el llatí en les seves cançons. Igual que The Sounds també és un grup modern, que, utilitzant també sintetitzadors, distorsiona el rock en el qual es basa.

Armistice, una cançó del seu últim álbum (Wolfgan Amadeus Phoenix), és un llatinisme! Armistici, en català, és la pausa temporal d’un conflicte bèl·lic pactada per totes les parts.

Rome, com el seu nom ja fa ben evident, té bastantes referències clàssiques. La lletra de la cançó té moltíssimes referències a l’antiga Roma, encara que algunes estan una miqueta ocultes.

Així, doncs, podem dir que Phoenix semblen uns amants de les clàssiques, que aprofiten la música per portar-nos la cultura llatina al nostre dia a dia, igual que ho fa The Sounds.

Sabríeu dir altres grups que també utilitzen llatinismes o tinguin referències a les clàssiques en les seves cançons?

Toni Moreno
1r Batxillerat

“Renovatio”

Ave discipuli et discipulae!
Al programa El Hormiguero, de Cuatro, l’altre dia va anar-hi com a convidat Antonio Orozco a presentar el seu nou disc, Renovatio, el títol del qual és en llatí.
Jo he trobat que la paraula renovatio vol dir “renovació o renaixement” i que els artistes italians la van utilitzar per a referir-se al període “renaixentista”, que es va caracteritzar per una gran necessitat de crear i expressar les seves idees, però sobretot de redescobrir-se com a éssers humans.

Poc després, vaig trobar que el nou disc d’Estopa és diu “Estopa X aniversarium“, ja que el grup fa deu anys. Juntament amb la troballa de l’any passat del disc d’Extremoduro, queda ben clar que el llatí està present en molts artistes.
Aquí us deixo també la fotografia del disc d’Estopa.

Vale!

Sara Cañizares
1r batxillerat
Llatí

El petó d’Ariadna

S’apropa la data d’anar al Parc del Laberint. Si ens trobéssim Ariadna i nosaltres fossim Teseu com li demanaríem que ens fes un petó? Deixeu córrer la imaginació i mentrestant opineu sobre com s’ho imaginen els meus compatriotes argentins Els Lutthiers a El beso de Ariadna:

Constanza Ledesma
1r batx. grec i llatí

Mireu què he trobat!

La Margalida el curs passat ens va posar al bloc el Chiki chiki en llatí. L’havia traduït un amic seu de Lleida, l’Ignasi Parra, i l’altre dia navegant pel Youtube em trobo amb el Chiki chiki en grec. Mireu, mireu i escolteu com sona en grec modern, ara que comencem a fer grec clàssic per primera vegada:

Eric Sánchez
1r de batx. de grec i de llatí