Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer
Estava Cupido enfadat,
Apol·lo l’havia insultat.
Va clavar-li una fletxa d’or,
perquè per Dafne sentís amor.
I una de plom va clavar-li a ella,
perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
El déu va perseguir la jove formosa,
i ella encalçada no va parar de córrer.
La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
i, quan Apol·lo va tocar-la, en llorer es va transformar.
Joël Beltrán, 4rt ESO llatí
He batejat així aquest article perquè, anant al Google i posant “Aracne fila i fila” al buscador per anar a la pàgina i comentar els articles que expliquem a classe, he pensat per què devien haver posat aquest nom al bloc i hi he pogut trobar una relació (com bé se’ns mostra en la Presentació).
Un bloc es constitueix per posts i, en absència d’aquests, el bloc no és viu. Llavors el bloc està “viu” perquè el filem amb cada post que hi pengem, com l’aranya que va acabar sent Aracne.
A continuació teniu el mite.
Arancne, filla d’Idmó, un tintorer, era una jove molt famosa per tenir gran habilitat per al teixit i el brodat. Explica la llegenda que fins a les nimfes del camp acudien per admirar els seus bells treballs en tals arts. Tant va arribar a créixer el seu prestigi i popularitat que es creia que era deixeble d’Atena (deessa de la saviesa i i de les filadores).
Aracne era molt espabilada i bella, però tenia un gran defecte: era massa orgullosa. Ella volia que el seu art fós gran pel seu propi mèrit i no volia deure-li les seves habilitats i triomfs a ningú. Per això, en un moment d’inconsciència, va reptar la deessa, que, per descomptat, va acceptar el repte. Primer, se li va aparèixer a la jove en forma d’anciana, li va advertir que es comportés millor amb la deessa i li va aconsellar modèstia. Ella, orgullosa i insolent va desobeïr els consells de l’anciana i li va respondre amb insults. Atena va muntar en còlera, es va descobrir davant l’agosarada joveneta i el repte es va iniciar.
En el tapís de la deessa, màgicament brodat, es veien els dotze déus principals de l’Olimp en tota la seva grandesa i majestat. A més, per advertir a la noia, va mostrar quatre episodis exemplificant les terribles derrotes que sofrien els humans que desafiaven els déus.
Per la seva banda, Aracne va representar els enamoraments deshonorables dels déus (Zeus i Europa, Zeus i Dànae, entre d’altres). L’obra era perfecta, però Atena, de la còlera que li va agafar per l’insult fet als déus, va prendre la seva llança, va trencar el meravellós tapís i va donar un cop a la jove. Aquesta, sense comprendre, es va sentir totalment humiliada i deshonorada i acabà embojint i penjant-se. Tot i això, Atena no va permetre que morís, sinó que la va convertir en una aranya, perquè continués teixint in aeternum.
Un cop llegit aquest mite, algú em podria dir quins sóns els dotze déus principals de l’Olimp i algun exemple dels càstigs que rebien aquelles persones que gosaven reptar els déus i les deesses?
Mar Morillo
1r Batxillerat INS Isaac Albéniz
Aquesta segona avaluació la Margalida ens havia programat una lectura a escollir de Plaute, com altres cursos ha fet; però s’anava apropant el termini fixat i no hi havia manera de posar-nos a llegir Plaute. Mira que ens anava preguntant: quina comèdia heu triat? aquesta la vàrem anar a veure al teatre grec de Montjuïc, ja veureu que Plaute us agradarà… Cap dels alumnes de segon de batxillerat de llatí, agobiats amb tant llibre de lectura de totes les matèries, ni tan sols havíem buscat quina comèdia de Plaute llegiríem. Un matí ens apareix la Lida a classe d’informàtica amb cinc exemplars de l’Amfitrió de Plaute i comencem a llegir una mica desganats, després de repartir els personatges, però millor llegir a classe que sols a casa! De seguida, però, ens va sorprendre enormement i ens hi vam enganxar fins al punt que vam decidir d’enregistrar aquest fragment en què conversa un immoral déu Mercuri (Anna) amb l’esclau d’Amfitrió Sòsia (Carla). És boníssim no us el perdeu i sobretot llegiu Plaute; gasta un humor i un llenguatge ben actual.
Què us ha semblat? Podeu fins i tot arribar a dubtar de nosaltres mateixos? A quin filòsof posterior us recorda?
Pel que fa a Plaute, què en sabeu? No us oblideu de situar-lo cronològicament i de posar el títol d’alguna de les seves obres (i fer el resum de l’Amfitrió!), expliqueu quin tipus de comèdies va escriure i esmenteu les principals característiques del seu estil i de la seva obra. Recordeu el nom d’un altre escriptor llatí? En què s’assembla i en què es diferencia de Plaute?…
Anna Salas (Mercuri) i Carla Domingo (Sòsia)
2n de batx. llatí
Qui ho diria!
Laura Galán
1r de batxillerat de llatí i grec
Sabeu per què es va produir la guerra de Troia? Per què es diu taló d’Aquil·les? Això és Troia?…
Quins nens més espavilats!
Valèria
4 rt de primària
Ja m’ho explicareu! Compte amb les fletxes de Cupido! Entra l’amor pels ulls?…
La Margalida ens va dir que visitéssim el bloc El vaixell d’Odisseu i que comentéssim aquest apunt; però els nostres comentaris s’han esvaït. He decidit fer aquí una entrada. També hi podeu deixar les vostres recreacions i esbrinar de qui és aquesta obra d’art, què representa, on es troba, etc.
He deixat volar la meva imaginació!
El destí és una cosa poderosa. Tenir-lo a les teves mans et fa poderós?
Néixer, viure, morir. És el mateix per a tothom. Morir no és la qüestió, el secret està en la vida. Nosaltres podem decidir quan, on, com… diuen que el destí de tothom el regim nosaltres…
No. Sembla que tinguem el poder de controlar l’inevitable, l’incontrolable, però no el tenim; si hi ha d’haver un principi, aquest hi serà. Podem aplaçar el final, però acaba arribant.
I el nostre? qui ha decidit el nostre destí? en tenim? tindrem final? i, si en tindrem… què vindrà després? l’oblit. Som només nosaltres. Tot s’acaba decidint, d’una manera o altra, no cal que hi siguem.
Som les condemnades a decidir el futur dels homes, de les nimfes, dels déus… però no el nostre. Ens trobem completament a les mans del destí, sense intermediaris, sense saber si aquest és cruel o no, no tenim a qui resar per alleujar la nostra pena. De vegades, conèixer el final sembla molt més dolç que el no saber ni si n’hi haurà un.
Bet Rosell
4t ESO llatí
Era un matí de primavera tranquil, el cel estava il·luminat per un sol resplendent i lluminós. Al jardí de casa, les flors lluïen amb un sedós color. Venus va decidir aixecar-se d’hora per anar a agafar unes quantes flors abans que es llevés el seu pare. Es va recollir els seus bonics i llargs cabells del color del blat en una trossa i es va posar un vestit amb flors vermelles representant la primavera. Tenia al davant un dia fantàstic i n’estava meravellada. Que n’era de feliç!
Quan ja tenia un cistell curull de flors de diferents colors per adornar la seva habitació, va decidir entrar al menjador a esmorzar. El seu pare l’estava esperant a la taula amb un posat seriós.
– Ave pare!
– Bon dia nineta! Filla meva, la més bonica de tot Premià, vull comunicar-te, tot i que em dolgui, que ha arribat l’hora de començar a organitzar el teu casament! Ja tens divuit anys!
Venus agafant una llesca de pa amb melmelada de fruites del bosc entre les seves mans, li va insinuar que s’hi oposava. El pare no ho acabava d’entendre i llavors li digué:
– Pare ja hem parlat d’això, vull primer anar a la universitat i després ja em casaré, però no em casaré amb qui tu vulguis. I l’amor? Oh, amor!
El senyor Urà es va aixecar de la taula de sobte malhumorat i es va dirigir al seu despatx. Des d’allà Venus va sentir el soroll del cop de puny que va fer damunt la taula i escolta que el seu pare li deia:
– Et casaràs amb el que jo ordeni, i vull que sàpigues que el teu futur marit arribarà a finals de mes!
-Què? Pare, no pots casar-me amb un desconegut! No vull. M’hi nego.
Urà encara més enfadat per la desobediència de la seva filla, es va dirigir a ella i li va dir sense contemplacions:
-Et casaràs amb qui jo ordeni que per això sóc el teu pare.
Venus, trista i desolada, se’n va anar a la seva habitació molt enfadada, i va decidir que passés el que passés no deixaria que el seu pare l’obligués a casar-se amb una persona que ella no coneixia i que a més d’això no estimava ni estimaria mai. El dia següent Venus no es va aixecar amb la mateixa alegria. Estava encara més trista perquè sabia que encara que no volgués hauria d’obeir les ordres del seu padre. En sentir-se tan infeliç va decidir anar a fer un passeig per la ciutat sense saber on anava ni per on passava.
Tothom admirava la seva bellesa, aquesta bellesa que a tot home tornava boig. Venus incòmoda per les mirades de tot el món es va dirigir al bosc. Hi havia un camp de tulipes prop del riu, era tan bonic que es va jeure a sobre. De lluny sent uns xiulets que s’acostaven cada vegada més.
Venus, espantada, es va amagar darrere d’una roca que estava prop del riu. Quan mira per veure qui era, va veure un jove prim i vestit amb elegància. A primera vista li va semblar molt atractiu. El jove en sentir un soroll es va apropar i va preguntar:
-Qui hi ha aquí?
Però Venus no li va contestar. Es moria de vergonya. El noi anava repetint la pregunta; però no rebia cap resposta. S’anava enfadant i cridant cada cop més fort:
-Qui hi ha?
Venus finalment va sortir de l’amagatall i li digué:
-Qui ets tu?
El jove, sorprès per la seductora bellesa de Venus, li contestà:
em .. me … em dic …, qui ets tu?
-Sóc Venus.
Apropa’t no us faré mal. Venus ja a prop li pregunta: -Com és que mai no us havia vist per aquí?
-Sóc d’aquí però vaig créixer a Grècia!!
-A Grècia? Ha de ser un lloc molt bonic!!
– Que n’és de bonica!
-Me n’haig d’anar. El meu pare em deu estar buscant tot preocupat.
-Quan ens tornarem a veure?
Venus ja s’havia allunyat. En arribar a casa, el seu pare estava molt furiós. Es va tancar, com sempre, a la seva habitació on acostumava a passar-s’hi tot el dia. Per això la guarnia amb flors d’alegres colors. No tenia amigues i el seu pare sempre estava ocupat amb els negocis.
Es va fer fosc i va baixar a sopar. Li havien preparat el seu plat preferit: llenties amb carn de pollastre. Tanmateix, no en va gaudir. El seu pare no es va estar a taula ni cinc minuts per culpa d’una trucada de feina. A Venus no li interessaven les preocupacions del seu pare i es va ficar al llit més d’hora de l’habitual.
L’endemà, Venus va tornar al riu. Hi va anar cada dia; però no el va trobar fins al cap d’una setmana. Era evident que quan el va veure assegut en una roca el seu cor ja no se’n podia separar mai més d’ell. Durant dues setmanes van gaudir junts; però va arribar el promès de Venus i encara no li havia dit res. Tot arriba i va arribar el dia tan important per al seu pare i per a Venus una desgràcia que estava a punt de començar. Venus callava. No li ho podia confessar i això l’amargava. Arriba el dia del casament. Venus s’enfronta al pare:
-Papa, com em pots lliurar a un home que no estimo? Doncs, vull que sàpigues que no em casaré!
-Què? Com t’atreveixes a desobeir!!
– Pare, estic enamorada. Estimo…
– Qui és aquest? Doncs, ja pots oblidar-te’n. Et casaràs amb Vulcà. Seguiràs l’antic costum familiar i punt.
A primera hora del matí, des de l’habitació, Venus escolta uns sorolls de carreta que s’apropen a la casa. Venus ja ho tenia tot planejat. Tot i que havia vist el vestit de núvia i era preciós, les flors, el jardí guarnit amb la carpa per al banquet. Només hi faltaven els convidats. Es va deixar pentinar i maquillar. Lluïa un vestit blanc amb una corona de flors blanques. Tot era perfecte. Urà en veure la seva filla tan bonica va trencar a plorar d’alegria:
– Alegra la cara, filla meva; ja veuràs que seràs feliç!
Per fi Venus anava a conèixer el seu marit i sens dubte el va conèixer. Vulcà era un dels homes més importants i influents. Venus, tanmateix, es va escapar de la festa quan el seu pare feia el discurs de benvinguda. Tothom la buscava. Un atac de cor mortal se’n va emportar d’aquest món Urà mentre Venus corria toda mudada pel bosc a la recerca del seu amor. El jove en veure-la amb el vestit de núvia i en saber-ne els motius, es va decebre. Per què no li havia dit res? No va poder suportar la manca de confiança i la va deixar.
A Venus no li quedà més remei que tornar a casa ignorant del que havia passat. Just arribar, sent una veu que li deia: -Ets una mala filla Venus! El teu pare ha mort per culpa teva!
Després d’haver enterrat amb un gran dolor el seu pare, es va casar amb Vulcà i va viure infeliç tota la seva vida, sense treure’s del cap el seu amor i amb el remordiment de la mort paterna.
Sere Eloisa Velazquez
4rt de llatí
Qui és Anquises? On el trobem? De qui és pare? …
Marc Pelegrín
2n batx. llatí
Joan, després de fer esport durant tota la tarda en el seu gimnàs de sempre, abans d’anar a dutxar-se, va anar a fer una cervesa al bar del gimnàs. Mentre es bevia la cervesa va sentir dir que la dona d’un famós empresari amo de mig món era just allà, en aquell gimnàs, provant-ne les instal·lacions. També havia sentit dir que aquell gimnàs, estava protegit per diversos guardaespatlles de la dona del famós empresari.
Sense fer-ne ni mica de cas, en Joan va decidir anar al vestuari a dutxar-se per anar-se’n.Un cop havia arribat a la porta del seu vestuari, va veure una porta al costat del vestuari que estava mig oberta, pels encontorns no hi havia ningú i tampoc no se sentia res, només el soroll de l’aigua d’una dutxa al caure i una flaire encisadora. Joan va decidir aventurar-se una mica més i acabar d’obrir aquella porta per saber qui havia. Quan la va obrir, va veure una dona nua mentre es dutxava. La dona no s’havia adonat de la presència d’en Joan en aquell vestuari. Joan es va quedar bocabadat mirant-se amb curiositat la dona que portava recollits els cabells amb una diadema de mitja lluna. De cop i volta, aquesta va obrir els ulls i en veure en Joan amb els ulls lascius en el seu cos nu, va començar a xisclar molt fort. De cop, per la porta del vestuari van aparèixer diverses dones que de seguida van fer una mena de barrera al voltant d’aquella dona per amagar-la. Després d’això la misteriosa dona va cridar:
– GUÀRDIES!!!
Dos homes vestits de negre van entrar també al vestuari i van agafar en Joan pels braços immobilitzant-lo. Un dels homes va preguntar:
– Què vol que en fem senyora?
Sense pensar-s’ho dos cops, la dona va dir cridant:
– Aquest porc m’ha vist despullada, i sabent que jo sóc tan famosa no trigarà gaire a escampar-ho per tota la ciutat! Vull que no pugui parlar més la resta de la seva vida, però que sembli un accident.
Dit això, els dos homes es van emportar en Joan per la porta.
Des d’aquell dia, ningú no en va saber res més.
A quin mite us recorda? Quines diferències i semblances hi podeu establir? Quin complex pateix en Joan? Quin apunt de El Fil de les Clàssiques m’ha portat a recrear aquest mite ovidià llegit a la primera part de Narracions de mites clàssics?…
Pol Nóbrega Oller
4rt ESO llatí