Tag Archives: Cuina

Epityrum segons Cató


Ingredients:100 g de pasta d’olives negres
1 culleradeta de llavors de coriandre
1/2 culleradeta de comí
Fonoll fresc
Menta fresca

Elaboració:
1. Piqueu el coriandre, el comí, el fonoll i la menta fresca en un morter i afegiu-hi la pasta d’olives negres.
Què us ha semblat aquesta recepta romana de La cuina de la història, dins el programa de TV3 Sota Terra?

Gaby

El sopar de Trimalció

Sabeu qui era Trimalció? Sabeu en quina obra llatina i de quin autor se’ns parla d’ell i del seu famós sopar? Per anar fent memòria podeu visionar aquest fragment de la pel·lícula Satiricó de Federico Fellini del 1969, on es veu detalladament el convit de Trimalció amb tota mena d’abusos:

Aquests sopars, en temps dels romans, normalment no eren tan exagerats com el que surt al fragment que acabeu de visionar, ja que la pel·lícula de Fellini mostra una Roma decadent i, encara que fidel a la realitat, no mostra la bona cara de la Roma antiga sinó una Roma grotesca i monstruosa on les festes són orgies amb molt de vici i sexe, amb molt de vi i amb molt menjar.

El sopar de Trimalció formava part de l’episodi central de l’obra de Petroni, El Satíricon. El Satíricon, del qual només ens han arribat els llibres XV i XVI, narra les aventures d’un gladiador escapat de l’ofici, Encolpi, associat amb dos joves, i un vell poeta disbauxat, en un viatge pel sud d’Itàlia. En aquesta paròdia dels viatges d’Ulisses, es destaquen dos episodis: el conte de la vídua d’Efes i el cèlebre sopar de Trimalció, un sirià nou ric i vanitós. Trimalció és un personatge tremendament opulent: la seva hisenda és inabastable, les seves terres ocupen superfícies insospitades i el nombre dels seus esclaus s’equipara a la població d’una ciutat considerable. Els protagonistes troben  Trimalció a la plaça, mentre aquest juga en rotllana a la pilota amb uns nois melenuts. Arriben més tard a casa de Trimalció amb tot el seguici que ha acompanyat l’ostentós amfitrió en el seu desplaçament des de la plaça. En arribar a la casa Encolpi s’admira de les pintures que ornamenten l’entrada: pintures d’un mercat d’esclaus, d’un gos ferotge que atemoreix  qualsevol visitant, episodis diversos de la vida de Trimalció, etc.

Abans de començar el banquet, un esclau demana la intercessió dels convidats per alliberar-se d’un càstig del seu amo. En seure a la taula per prendre l’aperitiu, Trimalció encara no hi és. Els criats animen la vetllada tot cantant. Seguidament Trimalció entra al compàs d’una vivaç melodia, però, un cop assegut a la taula, aprofita per acabar la seva partida de terebint. En aquest moment se serveix una gallina de fusta que amaga uns ous de gall d’indi. Entren dos etíops melenuts portant uns bots i aboquen el vi a les mans dels convidats. Entre els diferents esdeveniments, presenten després davant la taula un esquelet de plata articulat, que dóna peu a una reflexió sobre la fragilitat del gènere humà.

S’arriba al primer plat, que consisteix en una gran font decorada amb els dotze signes del zodíac i a cada un d’ells els correspon una menja representativa. Aquest primer plat, segons l’opinió d’Encolpi, sorprèn per la seva vulgaritat. Però després tots es sorprenen, ja que quan Trimalció aixeca el pis superior de la font, apareixen aus, mamelles de truja, una menja molt estimada a l’època, i altres aliments. Tot això bé condimentat per la famosa salsa anomenada gàrum.

Durant aquest primer plat, Encolpi pregunta al comensal que té al seu costat sobre la dona de Trimalció. Aquest l’informa de Fortunata, que així es diu la seva dona i, en la seva opinió és una antiga esclava. Segons aquest convidat, Fortunata és una dona desllenguada, d’escassa confiança. Així mateix enumera totes les propietats de Trimalció, que són innombrables. A més, tots els aliments que consumeix els produeix a casa: cria bestiar, obté la mel, etc.

Trimalció passa a pronunciar una conversa en to erudit: explica les influències dels diferents signes del zodíac en les persones nascudes sota cada signe. Ell, per descomptat, ha nascut a l’època de l’any més propícia. Conclosa la seva al.locució, se serveix el segon plat, consistent en un enorme senglar del qual semblen mamar uns garrinets. El senglar va tocat amb un pili, espècie de barret frigi que usaven els lliberts. Dionís, un criat de Trimalció, interpreta unes cançons dionisíaques, fent honor al seu nom. Després posa el pili del porc senglar al cap del seu amo. Trimalció  surt cap a les letrines.

Durant l’absència d’amfitrió té lloc una conversa entre els diferents comensals, que opinen sobre diversos aspectes de la vida social. Per exemple, Seleuc apunta que no cal banyar-se cada dia, després parla de la  recent mort de Crisant, un home al seu parer, bo. Però un altre convidat  titlla al difunt d’avar i llengut. El seu germà, segons el seu parer, sí que era bo. Al final de la seva vida Crisant va deixar els seus béns als esclaus, en què confiava.


Ganimedes intervé per protestar contra el cost de la vida. Lloa Safini, un conveí ja mort que vetllava pels interessos de tots. Ganimedes veu l’arrel de la crisi econòmica i social en la manca de religiositat del poble romà: el poble ja no creu en els déus: només es preocupa de problemes mundans.

També opina Esquió, que admira la bona conducta de Tit, un ric veí que va organitzar un fabulós espectacle de gladiadors. Al mateix temps critica la mediocritat de Norban, l’ espectacle de gladiadors va donar molt que desitjar (l’organització d’aquest tipus d’actes servia per obtenir influències en la política municipal). Esquió es dirigeix a Agamèmnon, el professor de retòrica, i sota el seu magisteri vol posar el seu fill, que ja sap grec i ara ha començat amb l’estudi profund del llatí.

Torna Trimalció. La seva barroeria es manifesta en el permís que concedeix als comensals per assistir a les latrines  cada vegada que ho desitgin. Així mateix, els autoritza qualsevol tipus de ventositats que vulguin expulsar durant el banquet. És, en la seva opinió, cosa molt sana. Uns criats li presenten tres porcs de diferent edat. Trimalció  tria el major i ordena que el cuinen. A continuació l’amfitrió inicia una nova conversa, en aquesta ocasió sobre temes mitològics, encara que sempre fica la pota. Sense més demora li porten el porc ja cuinat, però Trimalció de seguida adverteix que no està buidat i decideix castigar el cuiner. Aplacada la seva ira pels convidats, concedeix a aquest servent una nova oportunitat per buidar el porc. Ho fa amb tal mestria que després és ple d’honors i coronat.

Què us ha semblat el sopar de Trimalció? Encara es pot cuinar el menjar que se’ns descriu?…

Carlos Rocamora
1r batx. llatí

El pa en temps dels romans

Tot responen a la pregunta de l’apunt de la Margalida Què en sabem del pa en temps dels romans? a l’article Panificium de El Fil de les Clàssiques, podem dir que a l’època més antiga no es coneixia el pa a Roma. La gent menjava blat. Durant les guerres púniques, els soldats romans (vid. vídeo Què menjava un legionari romà?) van observar que el blat mòlt, barrejat amb aigua i assecat al sol, els donava un aliment molt nutritiu, però que era molt durador, ja que en qualsevol moment podia ser mullat i transformar-se en pa i aigua, suport vital , encara que molt primitiu. Plini ens refereix que el veritable pa va néixer amb el descobriment del llevat, el qual els habitants d’Hispània i Gàl·lia obtenien de la barreja del most de raïm amb farinetes de mill. Els romans sol produïen llevats una vegada a l’any durant la verema. S’utilitzaven en etapes massa llargues i per això els pans romans tenien fama de ser molt durs i de gusts àcids. A canvi eren de llarga conservació i els rics els prenien barrejats amb tot tipus d’espècies.

Així va aparèixer el pa i amb ell una artesania difícil i el gremi més important de Roma, el pistor o forner romà (vid. vídeo Macellum et Pistor).

La corporació precisament per raó de la seva importància estava autoritzada i reglamentada per l’Estat. Molts, contràriament a l’esperit del Dret Quiritario, van ser obligats a l’exercici d’aquest ofici i una vegada que es fessin forners mai no podien abandonar el gremi i el successor, sota la pena de perdre l’herència, havia de seguir amb aquesta activitat. Un forner-diu Marcial-mai no podia ser advocat i els emperadors els tancaven definitivament els camins cap a la dignitat. Els van fer responsables per la quantitat de gra entregat, pel preu fixat i especialment pel preu correcte. No existia la moderna estafa legalitzada, ja que el pa venut havia de ser pesat i aquells als que els regidors trobaven amb mesures falses o que cobraven preus elevats, eren condemnats com vulgars lladres del poble romà.

Els forners a Roma tenien diferents obligacions, i entre els molt pocs privilegis que van tenir el més important consistia en què el Llatí Junianus, en ingressar al gremi podia immediatament adquirir la tan cobejada ciutadania romana. Si aneu a Roma, visiteu la tomba del forner Marcus Vergilius Erysaces. Els forners eren obrers nocturns, que amb les seves cançons i aldarulls no van deixar dormir el poeta Marcial, però a trenc d’alba, ja estaven els primers en el mercat de Vanabro, venent el pa rústic als plebeus i el blanc als patricis. Flequers ambulants venien panets, coques i empanades als nens, que des de molt aviat es trobaven al carrer, anant cap a l’escola dels gramàtics.

Dins dels productes alimentaris el pa tenia com ara un paper essencial. L’elaboració del pa va ser sempre en la societat romana una activitat domèstica, però a Pompeia, una ciutat de no pas més de 20.000 habitants amb dimensions i població semblants a les que imaginem per a la Tarragona romana, es coneixen 34 forns de fleca (pistrina), vint d’ells amb sala de venda annexa. Una preciosa pintura pompeiana mostra l’interior d’un d’aquests negocis, amb la venda d’un pa a una família de clients per part d’un forner que apareix darrere del seu taulell de fusta, amb lleixes i cistells replets de grans pans rodons. Totes les fleques pompeianes incloïen enormes molins de pedra volcànica de dues peces girades per esclaus i muls sobre terres enllosats, taules de pastat i grans forns de llenya. Un d’aquests forns, que estava en funcionament la nit de l’erupció del Vesuvi, ha proporcionat la meravella del seu contingut en forma de 81 grans pans carbonitzats.

El pa romà era pelegrí, ja que el blat procedia de Sicília, el llevat d’Hispània, i la regla de no trencar sinó tallar el pa era pitagòrica.

Preguntas a la historia – Panes romanos – 11/09/12Escuchar audioPreguntas a la historia - Panes romanos - 11/09/12

Etimològicament el mot “pa” ve del llatí panis “pa” perquè les dones en un primer moment el feien amb un pannus “drap”. Després li varen donar diverses formes i així va néixer la paraula panificium formada de panis i facere “fer pa”.

El poeta Juvenal diu que als romans només els interessa panem et circenses. Què devia voler dir?

Ricard Alcázar
Llatí 4t ESO

Comparació de menjars: romans i actuals

De la sortida conjunta que vàrem fer amb els alumnes de llatí de quart al mercat de la Boqueria de Barcelona, tres alumnes de Cultura Clàssica de 3r de l’ESO, alumnes de Manel Codina, us volem presentar el nostre treball que vàrem exposar a classe: una comparació entre els aliments i els àpats dels romans i els nostres.

Melany Sors, Jesús Vilar i Julieta Lorenzo
3r Cultura Clàssica

El simposi de Sant Jordi

Els alumnes de batxillerat ens vàrem reunir a la pèrgola del jardí del darrere del nostre institut i a iniciativa d’en dani Costa vàrem celebrar un Sant Jordi diferent: vàrem portar menjar i beguda, vàrem parlar i vàrem riure, vàrem recitar poemes de Catul amb l’acompanyament de la guitarra i vàrem tocar peces amb guitarres i baixos elèctrics fins que tota la festa de l’institut ja s’havia acabat amb el lliurament de premis a la sala d’actes, que aquest any n’hi va haver per a les nostres recreacions mitològiques en prosa i en vers i per als nostres punts de llibre. Ben aviat podreu escoltar al bloc la balada de l’Anna i la Carla, al·lucinareu amb el que han aconseguit fer amb els llatinismes de la selectivitat de llatí! Ara mireu, si voleu, les nostres fotografies de la festa:

«Convivium» romà al jaciment de La Llosa, a Cambrils.

Resulta que tinc un amic de la meva colla de Cambrils (Baix Camp) que és el regidor de Patrimoni i Cultura. Quan em va dir que al jaciment romà de La Llosa, proper al nucli del poble, es representaria un autèntic sopar romà, em vaig fer la il·lusió de poder tastar les «especialitats» d’aquella època. De seguida em va desmentir aquesta possibilitat dient-me que era una representació a càrrec de l’Associació Projecte Phoenix, el grup de reconstrucció Històrica de la Tarraconense.

Haig de reconèixer que sempre m’ha fet gràcia imaginar-me com es vivia fa tants anys en el lloc on he nascut. Poc es pensaven en aquella època que, actualment i durant els mesos d’estiu, uns quants mil·lers de francesos, alemanys i de moltes més procedències es menjarien paelles i fideuàs al costat de les ruïnes de les seves cases.

Ha estat la primera vegada que el meu poble participa en el Festival Tarraco Viva, un festival destinat a la divulgació de la cultura de l’època romana.

La vil·la romana de La Llosa data del segle I a.C. fins al VI d.C., i les seves restes van veure la llum el 1980. Encara es continua treballant en el jaciment i també es permet fer visites guiades.

La representació del «convivium» pretenia recrear el convit d’una família romana acomodada del segle I d.C., a l’Alt Imperi. Es van representar els seus costums, les seves supersticions, els detalls simbòlics, el cerimonial d’entrada a l’espai de menjar, tot a càrrec d’unes vint persones, actors i actrius de l’Associació Projecte Phoenix.

La representació s’esdevè dins un escenari format per unes parets molt acolorides, el triclinia on s’ajeien a menjar, uns mobles policromats i diversos objectes, tant decoratius de l’estança com estris per menjar i beure.

Un narrador, l’Enric Seritjol, ens explicava el que es menjava i com es menjava, així com tota una sèrie de curiositats del cerimonial gastronòmic. Ho acompanyava també d’imatges projectades a una pantalla, on es veien objectes i restes arqueològiques relacionades amb la cultura romana.

convivium-cambrils1

Fot. "Revista Cambrils. Diari digital"

En què consisteix un convivium?

El narrador ja ens avisa d’entrada que en aquella època i en una família mínimament acomodada de províncies no disposaven de tants extraordinaris productes gastronòmics com se’ns representen en les pel·lícules que recreen aquesta època. Els “pèplums” recreen una fastuositat només accessible per a les famílies més aristocràtiques i amb càrrecs més importants de l’imperi.

Aquí estem parlant d’una família benestant, amb esclaus per al servei i amb connexions amb els representants polítics de la regió.

El convit

A la gent convidada se’ls avisa enviant un esclau encarregat de transmetre el missatge. També es pot comunicar de manera verbal.

Com a poble supersticiós, els romans han de convidar un nombre de comensals múltiple de tres. Si el número no coincideix, aleshores es porta un «convidat de pedra». No recordo el nom d’aquest personatge, però és curiòs de debò. L’home podia assabentar-se del convit en un dels urinaris comunitaris del poble. Si coincidia amb una conversa dels «usuaris» on es comentava el convivium, l’home s’oferia com a convidat de pedra per quadrar el nombre de convidats. Suposo que també n’hi haurien de «profesionals».

La preparació

Els esclaus netejaven tot el dia les estances de la domus sota la supervisió d’un esclau superior. Per descomptat, la domina de la casa també dóna ordres, no només en neteja, sinó també a l’encarregat dels aliments necessaris per sopar.

Arribada dels convidats

El nomenclator s’encarrega d’anomenar els convidats i els acompanya al lloc que els correspon en funció de la seva posició social ó familiar.

Els van col.locant en el triclinium normalment en forma «U» i s’hi ajeuen «còmodament». Curiosa forma de menjar, tot i que en aquesta època és simbol d’elegancia i comoditat. Les taules formen la mateixa «U» dels triclinia.

En aquesta època, les dones ja participaven del convivium amb la resta dels convidats.

El servei

Cada esclau té una funció molt determinada. Els del beure i els del menjar. Els que tallen els aliments o els que serveixen el vi. Això sempre en funció de les possibilitats econòmiques de l’amo.

Què menjaven?

En aquest lloc i en aquesta època podien disposar d’olives, del garum (salsa per condimentar), oli, ous, rostit de carn o peix, fruits secs, etc, depenent de la zona i l’època. Ho acompanyaven amb vi o hidromel.

Com menjaven?

Amb les mans determinats menjars, tot i que disposaven d’uns estris ja prou desenvolupats per a determinats menjars. Els aliments sobrants els tiraven al terra, i aquests ja no els recuperaven encara que haguessin caigut accidentalment. Portava mals auguris…..

Sobretaula

Després del menjar els comensals tenien la costum de realitzar un ressopó on es parlava de les coses que els afectaven: negocis o política, normalment. Dones per un cantó i homes per un altre.

La representació d’aquest convivium és prou interessant, tot i que ja ens hauria agradat participar-hi «activament». Veurem que molts d’aquests rituals encara perduren. Això sí, sense esclaus ni tirant el menjar al terra.

Carpe diem

Joan