Ens acaba de deixar, uns dies més tard que Steve Jobs, el col·laborador aràcnid més gran i més savi, en Joaquim Vilardebò, després d’una llarga i dolorosa malaltia, però, fins a l’últim moment, ben acompanyat com traspuen aquests versos de la seva muller, qui malauradament no ha pogut aturar el temps.
TEMPUS FUGIT IRREPARABILE
Estirada al teu costat, la meva mà dins la teva contemplo com el dia es fon. Fora la finestra, els últims raigs de sol travessen el vidre i s’estavellen contra els meus peus, mentre deixen brillants reflexos com daurats brodats a la paret. Miro de reüll el rellotge, les busques avancen implacables, escurçant el temps. T’has adormit, amb els dits acarono el teu front. I sento la dèria de córrer, la utopia de córrer per aturar les hores amb el meu pit.
Aquest estiu vaig descobrir un joc molt interessant, modern en què el món ha estat arrasat per una Gran Guerra cap a l’any 2077. Com a conseqüència d’aquesta guerra, on es van fer servir armes de gran destrucció, com ara bombes nuclears, la Terra ha estat fortament castigada a causa d’aquest holocaust nuclear. Aquest joc és la premiada saga Fallout.
Tot i la gran destrucció, les persones sempre han trobat un mètode per sobreviure al llarg de la història, i en aquesta ocasió no seria pas diferent. Les persones que van preveure el desastre nuclear van construir un seguit de refugis sota terra, on no hi entraria ningú, ni tampoc en sortiria ningú.
En la primera part, que en realitat és la tercera entrega de la saga, es dóna a conèixer tota la història i descobreixes també que no tothom va poder entrar en algun d’aquests refugis i es van quedar a fora. Aquestes persones són supervivents, armats, afectats per la forta radiació de les bombes nuclears i alguns estan una mica “afectats” mentalment per la destrucció.
Però és a la quarta part de la saga on em vaig trobar una sorpresa. Com he dit abans, el món ha estat destruït i els Estats Units (on passa tota la trama de la història) ha quedat destruït en un gran desert, menys poques ciutats que s’han salvat. Com va dir un gran filòsof, la primer guerra mundial va seria amb fusells, la segona amb metralladores, la tercera amb bombes nuclears i la quarta seria amb pedres i pals. Doncs aquesta teoria es compliria, menys que es desenvoluparien armes làser, de plasma, però també amb roques i amb armes improvisades, simplement per intentar sobreviure.
Doncs com que tot ha tornat al passat, també la gent està dividida en grups i tribus amb ideologies concretes, pensaments restringits i filosofies definides per la seva història fins al moment. Aquests grups han de ser forts, poderosos i que provoquin temor als altres grups.
Un d’aquests grups, i un dels més poderosos és la Legió de Cèsar. Aquests valents legionaris estan dividits i organitzats tal i com ho estaven en l’antiga Roma: amb Centurions, un cap visible: el Cèsar, es concentren en campaments idèntics, amb una Guàrdia Pretoriana per protegir el Cèsar, alguns frumentarius i fins i tot tenen els diners de plata, la mateixa moneda que a l’antiga Roma, els sodats més veterans es distingeixen amb les vestimentes i els colors d’aquestes, i quan passes pel costat de qualsevol legionari, et diuen com en l’antiguitat: fidelitat a Caesar!!!.
Les armes que utilitzen no són pas modernes, ni armes làsers, ni de foc… simplement utilitzen gladius (espases) i llances. A dintre del campament hi ha l’arena, on s’entrenen lluitant cos a cos, on són realment experts, com a l’antiga Roma, temuts en combat per la seva gran preparació. El seu caràcter és sempre lleial al Cèsar, nobles amb els seus aliats i molt feroços i sense escrúpols contra l’enemic, on lluitarà fins a la mort, encara que perdi la llança, atacarà amb l’espasa, i si perd l’espasa lluitarà amb els punys si no té cap arma més, encara que l’enemic sigui potencialment més mortífer que ell, sempre pel Cèsar.
Realment és impressionant veure com han recreat tot el món militar romà amb una fidelitat molt curosa i com de bé han refrescat un dels millors exèrcits de la història del món i introduint-lo en un món postapocalíptic on només sobreviuen els més forts i valents. Si ho voleu comprovar (vid. vexillarius “portaestendard”), en podeu establir els paral·lelismes i deixar-ne constància en comentari.
A classe de llatí, vàrem preguntar a la Liisa, una noia finlandesa, algunes paraules en la seva llengua, el finès. Tots els companys i companyes van col.laborar per poder aportar paraules en el meu muntatge audiovisual. Avui és el Dia Europeu de les Llengües i tot just estem acabant d’estudiar les llengües indoeuropees. Sabem que el finès, el basc i l’hongarèrs no són llengües indoeuropees, però aprofitant l’avinentesa que aquest curs tenim la sort de tenir la Liisa a classe i veient les dificultats que té ella per entendre’ns en català i en castellà, ho hem volgut demostrar amb aquest treball de camp en què es veu que el finès és molt diferent a les llengües europees, precisament perquè no és una llengua indoeuropea.
Vull agrair la col.laboració dels meus companys que han aportat les paraules i la valuosa aportació de la Liisa.
Dit això, espero que us agradi el meu muntatge i pogueu gaudir d’ell!!! No us oblideu de COMENTAR!
El cap de setmana passat vaig anar a un dinar familiar on ens van donar cava Llopart. Aquest portava una etiqueta amb una inscripció llatina: Ex vite vita, que vol dir “La vida ve del cep” i la vaig agafar per portar-la a la classe de llatí. Allà ens va coincidir amb una traducció de selectivitat que estàvem fent, ja que parlava d’un pagès, de les coses que conreava i els animals que cuidava. Llavors amb la Dolors vam buscar a la pàgina web del Llopart per mirar si aquelles caves tenien relació amb els romans i vam trobar, que el 1335, un antecessor de la família Llopart, Bernardus Leopardi, va rebre la concessió d’unes vinyes situades en l’actual heretat can Llopart de Subirats. Durant uns segles aquesta família va continuar cultivant productes de l’agricultura mediterrània, fins que al segle XVIII van decidir dedicar-se únicament a la vitivinicultura. La frase Ex vite vita és el lema que ha acompanyat les successives generacions de la família Llopart. La dedicació del conreu de les vinyes i l’obtenció i la criança de vins culmina, amb l’elaboració, el 1887, de les primeres ampolles de CAVA LLOPART.
Gisela Rovira
2n de BAT Llatí
INS Anton Busquets i Punset
Sant Hilari Sacalm
