La setmana passada dos alumnes del centre, no pas meus, em van fer consultes sobre toponímia que els havien sorgit en estudiar una altra matèria o simplement arran de les seves relacions socials. I em vaig sentir útil -no vol dir que no m’en sentís abans- de ser objecte de consultes com a professora de Llatí; i em vaig sentir esperançada de veure que la curiositat envers l’origen dels mots encara pot ser objecte de conversa entre els joves; i em vaig sentir satisfeta de poder donar-los una resposta.
El Pau, de 2n d’ESO, es preguntava, tot fent un exercici de Català -crec-, si Corbera prové de corb, si s’anomenava així perquè era un indret ple d’aquesta au negra i de mal averany. Més que preguntar-m’ho ho afirmava, amb la innocència d’aquells que no han comprovat encara que les etimologies massa fàcils són, a voltes, traïdores. Que li ho preguntin, si no, a Sant Isidor de Sevilla…
El cas del Nil, de 2n de batxillerat, era diferent. Em va preguntar com es deia pedra en llatí, perquè un amic seu montgatí (m’encanta el gentilici!) mantenia que el nom del seu poble significava muntanya de pedra.
Una servidora no coneix l’origen de tots els topònims, però potser més important que atresorar coneixements enciclopèdics, és saber a quina enciclopèdia acudir.
La joia principal de què gaudim en llegua catalana és sens dubte l’Onomàsticon Cataloniae, el magnum opus confeccionat per Joan Coromines, que malauradament no podem consultar en línia en la seva integritat, però que és present en l’apartat de consulta de la majoria de biblioteques.
A partir d’aquesta descrpció de les fonts consultables, us demano que m’ajudeu a resoldre els dubtes dels dos companys.
L’Onomasticon no el tenim a la biblioteca de l’Institut Albéniz, però potser podeu anar a cercar-lo a una altra que tingueu a prop. Tal vegada al Premià sí que teniu la sort de gaudir-ne? Per cert, em podeu comentar també d’on prové el nom d’aquesta obra? Aquí hi teniu molt a dir des del grec i des del llatí.
El Diccionari etimològic sí que es troba a l’apartat de consulta de la nostra biblioteca, així com el Diccionari català-valencià-balear, que també es pot consultar en línia.
No us refieu de cap altra font. El que pretenc és que em digueu quina és la versió que en donen cadascun dels reculls etimològics abans esmentats. Comprovareu que sovint hi ha diverses hipòtesis i, a voltes, ni tan sols Coromines gosa posar-ne una per davant de les altres. Fixeu-vos, però, en el tractament científic de l’estudi etimològic basat en els testimonis que ens ofereixen els textos antics.
Un cop resolts els topònims que han originat aquest article, feu el mateix amb dos més de la vostra pròpia collita. No esteu encuriosits sobre l’etimologia d’algun racó de Catalunya que conegueu?
Fa 4 anys, vaig fer un creuer per la Mediterrània, i una de les parades va ser Cartago que jo coneixia per la cançó de Franco Battiato, Delenda Carthago. Fa temps, a classe de llatí, vàrem parlar de Cartago i les seves ruïnes, i em vaig comprometre a fer-ne un article.
Cartago és una ciutat de Tuníssia, a uns 10 km de Tunis. Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l’any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir.
Sabeu el mite? Busqueu-lo i comenteu!
La ciutat estava constituïda d’unes muralles de les quals és difícil reconstruir les fronteres. Després de la destrucció de la ciutat el 146 aC, quan va ser reconstruïda, no va tenir muralles, i va romandre així fins al 424 dC, en què es va decidir de fortificar-la davant l’increment dels atacs berbers i el perill dels bàrbars. Aquesta muralla encara es conserva en part.
Cartago tenia un doble port a la península mateix, protegit per una illa anomenada Cothon que va donar nom al port. Una part del port fou utilitzada després per la colònia romana i va portar el nom de Mandracion o Portus Mandracius.
La ciutadella o Byrsa no era gaire lluny, i seguia el fòrum i els carrers ascendents (sota domini romà, el principal era la Via Salutaris), que es dirigien cap allò que sota domini francès va ser el turó de Sant Lluís, al cim del qual hi ha una capella dedicada al rei Lluís IX de França.
Antigament dalt del turó hi havia el temple d’Esmun o d’Esculapi, on de vegades es reunia el senat. A la ciutat hi havia diversos temples dedicats als déus púnics i, més tard, romans. A l’oest hi havia uns banys (les Thermae Gargilianae; les principals, les d’Antoní, eren situades prop del mar), un circ i un amfiteatre.
Si us hi fixeu, les meves fotografies són d’aquí dels banys d’Antoní.
L’aqüeducte venia des del Jabal Zaghwan i no se sap si fou inicialment púnic o bé no es va construir fins al període romà. També tenia un teatre. Les restes d’un majestuós edifici (el més gran de la ciutat) que no s’ha pogut identificar podrien ser un temple dedicat a Celestis. No gaire lluny de la ciutat, al nord-oest, es va fundar un establiment que es va dir Neàpolis i que va esdevenir el suburbi de Megara, Magar o Magàlia, que podria ser l’actual al-Mersa.
Si podeu viatgeu a Cartago, almenys amb aquest documental, us encantarà!
El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.
L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.
Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.
Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.
Imatges: Annia García
Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?
