Vid. Què se n’ha fet del Grec (part II)
Les dues no vàrem dir res. Estàvem tan xocades que les paraules es negaven a sortir dels nostres llavis. Era tan surrealista…
– I ara Itàlia…això sembla un malson – l’Eulàlia es tocà el cap
– Però no ho és… i hem de fer-hi alguna cosa – respongué la Zícora
Vàrem mirar a l’Alexandre. Estava pàl·lid i semblava espantat. Lògic.
– Alexandre. Sé que no és el moment, però necessitem preguntar-te una cosa – l’Eulàlia respirà profundament i continuà – què passaria si la resta de països…desapareix?
Aquella qüestió no el va sorprendre pas
– Si això succeís…no només el grec i llatí s’esborrarien – els ulls li brillaven, com si estigués a punt de plorar – també fins l’últim que queda de nosaltres. Per aquesta raó, audaces aprenentes, sou la nostra única esperança.
Dit això, l’ambient es convertí en un sepulcre de silenci. No feia falta dir res més.
– Jo no ho vull permetre – la Zícora mirà a la seva companya – Tu què dius?
L’Eulàlia assentí.
– Us ho agraeixo noies, moltes gràcies – es formà un ampli somriure en el seu angelical rostre.
– El problema ara és…que no sabem com continuar – la Zícora es rascava la barbeta – no tenim cap pista
– És cert. I dubto que l’ordinador de l’institut ens ofereixi més informació – respongué l’Eulàlia.
– No us preocupeu. De fet, vindrà quan menys ho espereu. I ara, afanyeu-vos, no perdeu aquest temps preciós – digué l’Alexandre
– Gràcies per la hospitalitat…i tingueu absoluta certesa de que salvarem el grec. Fins aviat – ens acomiadarem.
La nostra aventura continuava. Era hora de posar-se mans a l’obra.
Sara Bernad
2n de Batxillerat Humanístic
Salve a tots els aràcnids i aràcnides! Sóc la Sara Bernad, ex-alumna de grec i llatí, però potser em coneixeu més com Zícora, ja que signo tots els comentaris amb aquest nom. Després de dos anys i amb permís de la Lida, m’he decidit a reprendre aquesta mini-història que ens vàrem inventar la meva companya Laia i jo. Em feia llàstima deixar-la sense acabar.
Espero que us hagi agradat!
