Nosaltres com a proposta de treball sobre el nostre viatge a Tarraco, hem decidit publicar una entrevista que vàrem fer in situ a Pepe Luque, el direcor, com als actors i actrius del grup In albis Teatro de Morón de la Frontera que ens varen representar dues fantàstiques obres a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona dia 26 d’abril de 2012: Les Bacants d’Eurípides i El Miles Gloriosus de Plaute.
Ens va agradar molt poder realitzar aquelles dues entrevistes, perquè vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-los en persona, de saber les seves opinions, els esforços que han realitzat tant Pepe, com el cor de les bacants. Trobem que representar aquest tipus d’obres, són molt complicades, ja que per una banda, té un vocabulari antic, i clar, cal comptar que té un munt d’anys, normal que tingui aquest vocabulari. Malgrat les dificultats que van tenir amb el vocabulari, ho van fer molt bé, ens van agradar molt les representacions. Podem veure a les entrevistes l’emoció que els hi feien aquelles obres i la il·lusió que li posaven.
Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona. Això sí, tots havíem de portar davant HIC ET NUNC (frase llatina) i darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).
*HIC ET NUNC: Aquí i ara
*MHAEN AΓAN: Res en excés
Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.
De cop vaig dir: Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!
I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí una llengua morta.
Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.
Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.
Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.
Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.
Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odisseaper treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.
Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.
Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:
Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.
Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.
Els Jocs Olímpics de l’antiguitat (vid. El Fil de les Clàssiques) tenien lloc cada quatre anys i duraven cinc dies; però els preparatius començaven un any abans. Quan els heralds o espondòfores garantien que els participants en els jocs fossin grecs, de condició lliure, no culpables cap crim i sense cap maledicció divina. Un mes abans els atletes més avantatjats arribaven a Elis i s’entrenaven nus sota la supervisió dels hellanodíkai o jutges dels grecs. Aquests desqualificaven els competidors que no gaudien de bona forma física i els que mantenien relacions sexuals o no se saltaven la dieta estricta.
Sovint es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques o de Cola Cao, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.
Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.
Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.
Uns mesos abans del solstici d’estiu, els heralds proclamaven la treva sagrada.
Els grecs no lluitaven per diners sinó per la glòria. “Ai, Mardoni, ¿contra quina mena d’homes ens han dut a combatre, que no lluiten per l’or o l’argent, sinó per la virtut?”
Arraquió lluitant contra el seu últim adversari en el pancraci, li agafa aquest del coll amb les cames i comença a escanyar-lo. En un intent per sobreviure, Arraquió li va arrencar un dit del peu i el contrincant, amb dolor insuportable, va abandonar el combat, però ja era una mica tard, ja que Arraquió havia mort per manca d’aire. Els jutges van coronar el cadàver, ja que l’altre s’havia retirat de la contesa.
Cleomedes va matar el seu contrincant en un combat de boxa, els jutges no li van atorgar la victòria, ja que consideren que havia comès una falta. Embogit per tal descrèdit, va a una escola on hi ha seixanta nens i va arrencar la columna que aguantava el sostre. Els pares, en veure la desfeta, decidirien linxar l’heroi a cops de pedra.
En les olimpíades, les dones no podien assistir als jocs, tret de la sacerdotessa de Demèter. Si alguna era enxampada l’estimbaven Tipeu abaix. Tanmateix, Cal·lipatira, filla i germana de vencedors olímpics, es va disfressar d’entrenador per veure el seu fill Pisírode. Amb l’alegria per la victòria del seu fill, va perdre la compostura i va voler saltar a la pista, amb tan mala fortuna que perdé el vestit que cobria la seva feminitat. Van discutir sobre la seva mort, però decidiren perdonar-li la vida en atenció als triomfs aconseguits per la seva família.
L’euga de Feidolas va arribar a la meta sense el seu genet i els jutges la van proclamar victoriosa.
Neró va voler participar en els jocs olímpics; però ningú no va voler competir amb ell. Quan va tornar a Roma, havia aconseguit tot un rècord olímpic: mil vuit-centes corones de triomfador. Se li acudí córrer una cursa amb un carro de deu cavalls, just començar no va poder subjectar les regnes de tants cavalls i va rodolar del carro. L’emperador veient-se-la molt magra, va abandonar dignament la cursa.
Teàgenes, tornant un dia de l’escola va passar per l’àgora i, en adornar-se de la bellesa d’una colossal estàtua divina, se la va voler endur a casa seva. Sense pensar-ho dos cops, arrenca l’estàtua i se la carrega a les espatlles. Els conciutadans el volien matar, però un home de seny va aconsellar que la tornès al seu lloc. Amb el pas del temps, fou un vencedor olímpic molt famós.
Esperem que ens ajudeu a trobar més curiositats olímpiques!
