I les exalumnes continuen filant…

No és la primera vegada que els exalumnes protagonitzen o són punt de partida d’interessants i productius articles que a les professores ens omplen de satisfacció, però en aquest cas la diferència és que us presento dos casos en què, més enllà de l’institut, han creat el seu propi espai en xarxa, ja sigui per pròpia iniciativa o com a tasca universitària.

  • La Cristina ja fa uns quants anys que va acabar el batxillerat i de seguida va sentir la necessitat de crear el seu propi bloc d’arqueologia, Domus sapentiae. Encara recordo la passió amb què es referia al món egipci i com vam estar comentant quin era el nom més adient per al seu nou bloc. Què significa el que va triar finalment?

Portada bloc Domus sapientiae

  • La Marina fa molt menys que va deixar l’institut, tot just el juny passat estava fent la selectivitat, però ja ha tingut temps de comprovar que les TIC són essencials per a la seva futura tasca d’educadora infantil. A l’assignatura GTIC li han demanat obrir un bloc, del qual destaco aquest article que parla dels drets d’autor a la xarxa, tema que ja sabeu que a l’Aracne tenim molta cura a respectar.

Us animo a deixar-hi un comentari, tot identificant-vos com a alumnes aràcnids, i després, en aquest article, a destacar algun article o aspecte que us hagi cridat especialment l’atenció dels blocs de les companyes. Qui sap si algun de vosaltres, en un futur, acabarà creant blocs, com en aquest cas, viquis, pàgines web… Podeu tenir per segur que les professores us hi animem i us seguirem sempre que puguem.

Per finalitzar, he de dir que no em deixa de sorprendre que a hores d’ara encara m’arribin testimonis d’alumnes de fa anys, que ja han acabat la carrera. La Laura, per exemple, m’envia aquesta foto, i me’n promet moltes més de la ciutat i el Museu que allotja aquest monument. Qui pot identificar-lo i especificar-ne la ubicació actual? Hi ha d’altres articles al bloc que en parlen. Proveu-ho i, si triguéssiu a identificar-lo, us aniria donant pistes.

[Foto Laura García]

TERESA

Productes “Clàssics”

Us deixo l’enllaç a la pàgina web de Llengua i Literatura Castellana  Inmersos en literatura de l’ INS Castellar (Castellar del Vallès)   dedicada a buscar referències literàries en el nostre entorn. A l’ apartat “productos  y negocios”  s’hi pot veure un oli “Iliada” i un vi “Circe”.

Una altra referència clàssica (però no literària) són els vins ATRIUM

 

Per què creieu que aquests productes comercials tenen un nom amb referent clàssic?

Salutacions!

Ester Falip Ibarz
Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès
Castellar del Vallès

Jo també sóc romana!

Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia contemplant les palmeres

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/22/Santa_Eulalia.jpg/400px-Santa_Eulalia.jpg

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

 

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

De nou “La machine infernale”

Després de la intensitat festiva del Nadal i d’haver superat els presagis negatius de finals del 2012, voldria anunciar-vos que aquest any tornarem a treballar l’obra de Jean Cocteau “La machine infernale”. Ja l’hem començat a llegir amb els alumnes de Francès de 1r. de Batxillerat, però m’agradaria treballar-la també amb els alumnes de 4t. d’ESO de Francès i Llatí per poder-ne fer una adaptació a la realitat actual de Grècia. Per saber-ne més, sobre aquest obra i el seu autor, us remeto al magnífic article que en va fer Teresa Devesa l’any passat.

També m’agradaria fer-vos conèixer el CMEF, que és el lloc on es fan les Rencontres de Théâtre Mythologique de Cap d’Ail i que també té a veure amb Jean Cocteau, l’autor de l’obra que estem treballant. Si us fixeu bé en l’explicació podeu trobar la relació que té aquest centre amb Jean Cocteau. Qui me la pot explicar? Però, tornant a la nostra obra, algú em podria dir on és Tebes? A partir d’ara pareu l’orella per saber quina és la realitat del país que volem homenatjar amb aquesta obra. Només us cal escoltar i estar atents a les notícies. Malauradament per als seus habitants hi surt massa sovint!

Esfinx. Cílix 510 aC. Museum of Fine Arts, Boston

En la lectura que us proposo ens centrarem en l’inici del segon acte, quan l’esfinx està esperant amb gran ànsia que les portes de Tebes es tanquin per poder acabar amb una jornada més de destrucció i mort, tal com li han imposat els déus, i com en parla amb Anubis, el déu-xacal que els déus han obligat a acompanyar-la per tenir-la controlada. Mentre espera que sonin les trompetes que anuncien la tancada de portes, passa una matrona que torna a Tebes i que li explica la seva experiència amb l’esfinx sense saber que és amb ella amb qui està parlant. En aquesta conversa es poden veure les conseqüències que l’aparició de l’esfinx ha provocat en la població de Tebes. M’agradaria que féssim una transposició a l’actualitat que viuen els habitants d’un dels països que ens ha deixat una de les més grans  herències culturals actuals. De quin país estic parlant? Algun dels alumnes de grec de Batxillerat, ens podrien adjuntar un mapa on aparegui aquesta ciutat? Qui poden ser el déu Anubis i l’esfinx en l’actualitat?

Aquest segon acte acaba amb l’arribada d’Èdip, que és anunciada amb aquestes paraules:

LA MATRONE: “….Il faudrait un chef qui tombe du ciel, qui l’épouse (Iocasta), qui tue la bête,

qui punisse les trafics, qui boucle Créon et Tirésias, qui relève les finances,

qui remonte le moral du peuple, qui l’aime, qui nous sauve, quoi! qui nous sauve….”

Per tant, no oblidem que l’obra ens parla d’Èdip, de Iocasta, de Laios i de Tirèsias. Algú em pot dir qui són aquests personatges? Fer aquests salts en el temps entre el passat i el present són molt interessants, ja que sovint oblidem que les obres clàssiques han perviscut en tota la literatura occidental. Algú em podria dir alguna obra més que no sigui de l’època clàssica on apareguin personatges vinculats amb el mite d’Èdip i d’altres mites clàssics? Si sou capaços de dir-me tot això, ja ens podrem preparar per dur endavant el nostre projecte de teatre en francès del que vam parlar abans de les vacances de Nadal.

 

Núria Valls