(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.
El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.
Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.
Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.
Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.
– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.
El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:
– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.
– Jo? -Respongué sorprès.
Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.
– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.
La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:
-Et sorprèn, nena cristiana?
Laia Muñoz Osorio
2n Batxillerat Llatí i Grec
