A Hispània teniu esclaus?

El mes passat en el programa En el Aire  d’Andreu Buenafuente van començar a fer un nou apartat anomenat “Entrevistas a destiempo” on va aparèixer el personatge de Juli César interpretat pel famós còmic Berto Romero.

Andreu viatja fins a l’antiga Roma per fer una entrevista amb Juli César, que es mostra molt confiat davant un possible magnicidi i fins i tot parla de música amb Buenafuente: “M’encanta Flos Mariae, vaig conquistar la Gàl·lia amenaçant amb enviar-les allà. Estan en el meu top tres de música cristiana, i això que Jesucrist no neix d’aquí a cincuanta anys “. També reconeix la seva llatinitat: “Sóc molt llatí, m’encanta perrear, perrear humanum est”.

Segons aquest César del segle XXI Hispània és la terra dels conills i Lusitània és la terra dels conills amb bigoti. Perquè penseu que César anomena a Hispània i a Lusitània així?

A més fa composicions sintàctiques com per exemple “Gallumbus minimum est”; parla sobre les odes o fins i tot sobre el seu viatje tornant de la Campagna a les costes del riu Rubicon, on va dir la seva famosa frase Alea iacta est”. Per a aquest modern César la mort no és cap impediment i que el seu cosí Brutus el vulgui assasinar tampoc, es preocupa més per acabar de veure la nova temporada de Juego de Tronos o en fer que els seus esclaus toquin la lira.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=UCPz0v3b0k0[/youtube]

César parlava en tercera persona sobre ell mateix? Creieu que la roba que porta Berto Romero és l’adequada per a aquella època? Per què? I les composicions sintàctiques Gallumbus minimum est perrear humanum est? Quines altres referències clàssiques hi heu detectat? Què us sembla aquest tipus d’humor històric? Us atreviu ara amb Plató?

Cristina Berjano
2n Batx. Llatí

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granotade Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Google imatges

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

  • Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
  • A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz

El Soldat Fanfarró al XIX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí

El passat dijous 10 d’abril els alumnes de llatí i grec de 1r de batxillerat i els alumnes de llatí de 4t de l’ESO dins el marc del XIX Festival de Teatre Grecollatí organitzat per Prósopon, vam poder gaudir de dues obres de teatre, “Les Coèfores” d’Èsquil i “El Soldat Fanfarró” de Plaute produïdes per “In Albis Teatro”, uns joves que comparteixen el gust de les humanitats de l’IES Fuente Nueva de Morón de la Frontera, que van venir en autocar de nit des de Morón de la Frontera (Sevilla) a Tarragona per representar-nos les obres a l’Auditori del Camp de Mart al peu de la muralla romana.

El soldat fanfarró (en llatí Miles gloriosus) és una obra escrita pel comediògraf romà Plaute (254 aC – 184 aC). L’obra té lloc a Efes (Àsia Menor).

A continuació, us deixo els millors moments de l’obra:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0m11qoeR53Q[/youtube]

Camila Arigón

1r de Batxillerat Llatí

Tres premis per a un microrelat sobre l’excepcional planta octogonal de Can Ferrerons

DSC_0247 (1)

Arnau Lario Devesa, Sant Jordi 2014 IPM

L’Arnau Lario Devesa, alumne de Llatí i de Grec de l‘institut Premià de Mar, mentre aquest matí desfilava per la X Magna Celebratio de Badalona vestit de romà amb la Legio I Barcino i després d’haver guanyat el dia de Sant Jordi el premi de prosa amb referències clàssiques del Certamen de Sant Jordi de l’IPM, ha estat guardonat amb el primer premi del jurat i també amb el premi de popularitat dels microrelats del Concurs literari de Sant Jordi al Facebook de la Biblioteca Martí Rosselló. El lliurament de premis del Certamen Literari de Premià de Mar ha tingut lloc aquest diumenge dia 27 a les 12h al Teatre l’Amistat de Premià de Mar.
L’enhorabona, Arnau!

10290659_713790488664430_1266814442182868697_n

Arnau Lario Devesa, Magna Celebratio-Certamen Literari Premià de Mar 2014

Tot seguit teniu el seu microrelat sobre el jaciment romà de Can Ferrerons d’excepcional planta octogonal:

Sorolls. Llum. El pes dels segles em cau al damunt, i, només llavors, m’adono de la meva vellesa. De cop, dues siluetes es retallen sobre pedres cisellades milers d’anys enrere. No reconec cap dels dos. Sens dubte, no són els homes barbuts que em van deixar enrere fa tant de temps, ja que des de llavors em vaig quedar així, sota terra, sense vida, sense sol. Tampoc reconec els seus vestits. Tant de temps fa que estic aquí sota? Suposo, perquè l’home que vesteix roba de color blau i l’altre no semblen gaire confiats. A les mans duen unes barres metàl·liques que desprenen llum. Tot i això, de seguida se’n van, i tot torna a estar en silenci. Al cap d’uns dies, en tornen més, i s’hi estan més estona. Un altre cop foscor, si bé l’últim en sortir s’ha deixat una finestra oberta, per on s’escola un raig de llum. Mentre observo la trajectòria d’aquest, intento buscar als racons més remots de la meva memòria records de l’última vegada que Febus em va regalar la seva escalfor divina. Riures. Música. Les vivències floreixen com plantes enfiladisses i ocupen la meva ment. He vist passar els segles per la terra, religions pel cel i vaixells pel mar. El mar, com l’enyoro… He vist coses fabuloses, i alhora, he vist algunes les quals maldo per oblidar. Recordo, per exemple, l’entremaliat Luci, que dibuixava originals figures de cavalls, o la bellíssima Primília, la mort de la qual vaig plorar amargament. Durant molt de temps vaig pensar que era immortal, però, un dia, va arribar el principi de la meva fi. El meu final va arribar una nit d’estiu. Sempre he pensat que la meva maledicció és el silenci, perquè vaig haver de presenciar com moria tothom. Un lleu tremolor em torna al present. No sé quant temps ha passat. Des que em vaig enfonsar en la foscor he perdut la noció del temps. Per la posició del raig de llum, han passat setmanes, potser mesos. No em sorprenc en absolut. El temps se’m fa molt curt. Un mes és una part molt petita del total de la meva vida. De cop, comencen a caure els murs de l’edifici que fa molt de temps que em protegeix. Com esgotats gegants, es precipiten cap al terra, on podran descansar, per fi. Una explosió de llum m’encega. A partir d’aquest moment, desenes de persones, com fugissers lemures, m’ajuden a tornar a la vida. Al cap d’un temps, però, em tornen a privar del sol, i em tanquen en una presó de pedra, on continuen reparant-me. No entenc res del que diuen. Podrien ser nous invasors que van conquerir la regió als bàrbars peluts? No ho sé. Ara que m’han ressuscitat, tindré temps per a conèixer-los i, si més no, els haig d’estar agraït. Només sé que fa temps que ve gent, de tant en tant, i admira la meva estructura. Espero que segueixi així. Sóc la vil·la, i he tornat a la vida.

Planta octogonal de Can Ferrerons. Foto d’Actium, Ramon Coll