Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.
L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.
Bacus, Caravaggio (1593-1594). Galleria degli Uffizi. Florència [Font: Viquipèdia]
Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:
Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]
Els Dingli Cliffs vistos des del mar [Foto: Josep Lario]
Els Dingli Cliffs vistos des de terra [Foto: Josep Lario]
Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta, Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.
Vista des dels Upper Barraca Gardens de La Valletta [Foto: Josep Lario]
La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…
Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!
TERESA
