Banc de pedra en el jardí de Vincent Van Gogh

Em vaig despertar endormiscat, ajagut en un banc de pedra. Ja era de dia. Els ocells cantaven cançons alegres i em miraven rient-se de la meva desgràcia, els arbres ballaven al compàs de la melodia del vent, el cel era llis com la mar. Oh, la Mar! Altre cop en els meus pensaments, què seria jo sense la meva Mar? Un desgraciat seria … què dic? Desgraciat sóc, ja que el meu amor no és correspost.

No recordo com he arribat aquí, només recordo el bar, l’únic que alleuja les meves penes i la copa que subjecto amb la mà, buida, implorant ser omplerta. Recordo el cambrer amb una ampolla de licor.

Però no recordo com he arribat aquí, tombat en un banc de pedra, de pedra es tornarà el meu cor si no veig la Mar. Oh, una nota! Recordo una nota. Miro a totes les butxaques dels meus vells pantalons i busco a cada plec de la meva camisa. Per fi la trobo, la llegeixo i el que diu congela el meu cor. Han segrestat la meva Mar! Haig de salvar-la, però com? Ni tan sols sé on em trobo. Espera, sí, sí que sé on sóc.

Aquell arbre, aquest banc, aquesta cova … jo he estat aquí. Aquí, al Parc del laberint. Oh, Déu meu! Com trobaré la meva Mar? Aquest paratge és un món per si sol.

Potser és al cementiri? Al laberint com la trobaré? Miro a banda i banda, buscant un senyal, però l’únic que veig són xiprers a totes bandes. Em giro i observo el relleu de marbre que tinc ara al meu davant: són Ariadna i Teseu. El que donaria jo per ser tan fort i valent com Teseu! Ara, jo no cometria el seu error, no abandonaria Ariadna, no si ella fos la meva Mar.

Vaig caminant i evito passar pel laberint; mon rei, el despistat, va construir un camí alternatiu per a no perdre’s-hi. En arribar al final del camí, veig un bust del meu vell amic Dionís. Com trobo a faltar l’alegria que em dones cada nit amb el teu regal, el vi! Però ara no em puc distreure, tinc feina per fer.

Segueixo caminant, fins arribar a una terrassa on s’erigeix un pavelló dedicat a les nou muses. Deu havien de ser! La meva estimada Mar és la més bella de les muses i és digna d’ocupar un lloc entre elles. Ella seria la musa de la perfecció, ja que ella es la perfecció personificada.

Pujo unes quantes escales més i quedo ofuscat, paralitzat, glaçat per la por que en aquests moments creix en el meu cos. Al meu costat s’alça una font, la font Egèria. Oh, si et plau! Jo, un humil mortal, et prego que no deixis que la meva Mar mori com ho va fer el teu estimat marit. Perquè si fos així, aquest servidor no trigaria venir a fer-te companyia ja que si la perdo, en font em transformaré per plorar-la tot el dia.

La nimfa semblà escoltar-me perquè va esquitxar el terra, dibuixant així una horrorosa figura, la figura d’un monstre, la figura del Minotaure. La imatge d’un ésser amb cap humà i cos de toro era aterradora.

Oh, per tots els astres! La meva Mar! La meva Mar és al laberint amb aquest monstre! Vaig començar a córrer, amb tota la velocitat de la qual era capaç i en arribar a l’entrada del laberint, no em vaig aturar. Vaig seguir corrent i corrent, cada cinc passos havia de retrocedir ja que em trobava amb parets, carrerons sense sortida. Fins que per fi, vaig arribar al centre del laberint. Vaig respirar profundament abans d’apropar-me a la rígida i blanquinosa figura humana estesa en un bloc de pedra. Vaig tancar els ulls i vaig pregar que no fos morta, ja que la figura que observaven els meus ulls era la de la meva estimada Mar. Vaig acaronar el seu llarg cabell i … es va moure. Se’m sortia el cor d’alegria! Era viva! Em va mirar amb sorpresa, sense entendre res. I jo, l’únic que vaig poder fer va ser fer-li un petó i desitjar que Eros, representat per una figura de marbre que s’alçava davant nostre, fos compassiu i llancés una fletxa d’amor…

Sarah

1r batxillerat