Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar el spersonatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.

Sota el títol Lustrum s’hi amaga un bestseller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesubi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.

El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins  a esdevenir cònsul. Lustrum (octubre del 2009) narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…

Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcela de poder que els concedeix el sistema rebublicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així caba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.

No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el reponsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la reraguarda, amparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·licula Àgora i el seu personatge Davo.

Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!

ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.

Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…

TERESA