Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.

Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]

Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz