Benvolguts aràcnids. Un any més, els alumnes de 5è de l’Escola Sa Forcanera de Blanes hem tornat a participar a la Cantània i, després d’uns mesos de feina, aquest passat 8 de maig vam anar a cantar a L’Auditori de Barcelona la cantata L’últim rellotge, una obra del compositor Jordi Cornudella i l’escriptora Tina Vallès que ens remet, en primera instància al Déu Cronos/Saturn i tots els mites que s’hi relacionen. Com no podia ser d’altra manera, hi hem tornat a trobar una munió de referents clàssics, i és que, com ens hem demanat tantes altres vegades… com podríem fer una obra d’aquesta mena sense tenir-los en compte?
Al web de L’Auditori podem trobar la sinopsi de L’últim rellotge:
La Venedora de rellotges arriba al Poble de Després, i hi troba l’Enigma, un personatge misteriós. Vendre rellotges ha sigut la seva vida, i ara només n’hi queda un. Com s’ho farà per vendre’l si en aquest poble ningú es preocupa mai pel temps?
Ha visitat pobles de tota mena i ho explica a l’Enigma, que té tot el temps del món per escoltar-la. Cada vila tenia la seva particularitat… I a mesura que ella conta la seva història, l’Enigma es destapa, i se li veu la barbeta, la boca, les galtes, les orelles, el nas.
Però la Venedora cada cop se sent més cansada. I encara té l’últim rellotge per vendre. Aviat ho entendrà tot. Se li tancaran els ulls, s’adormirà ben profundament. I per fi sabrà què hi fa, aquí, i què és el que la fa feliç.
Vet aquí una Cantània que ens parla de viure i d’aprofitar el temps, el famós Carpe diem. Una obra que tracta de la vocació, del poder de les paraules i també, del pas del temps i de la mort. La protagonista és la venedora, una dona gran i cansada que és representada amb una veu de contralt, i l’enigma, que el podem associar a l’Esfinx o a una personificació de la mort, com fou Tànatos, o fins i tot al déu Hermes/Mercuri -com a guia d’ànimes-, amb una veu de baríton. Els nens i nenes, al llarg de les cançons i del transcórrer de l’obra, interpreten diferents papers: són els habitants dels pobles on ha estat la venedora, són narradors, presentadors i en darrera instància, els habitants del poble de després, una mena de Camps Elisis de la Cantània.
La Tina Vallès ha ordit una obra plena de simbolisme, amb rima i dobles sentits que, tal i com diu ella mateixa, no ho dóna tot mastegat als nens. Hi hem trobat sentit de l’humor i també moments emotius. Una obra on hi apareixen, com en el viatge iniciàtic d’Odisseu, els pobles inventats de Vila de Tothora, Riuqueriu, Ciutat desafinada, Vila Nohisom, entre molts d’altres. Aquests indrets han suposat un repte creatiu per al compositor i alhora han permès als nens i nenes imaginar molts altres pobles possibles i fins i tot, la manera com sonen. Com a referents per a crear aquesta obra, la Tina ha tingut Mercè Rodoreda, Pere Calders, Italo Calvino… i de Roald Dahl n’exemplifica una lliçó important: la consideració del lector com a ésser intel·ligent. Vet aquí una Cantània que no alliçona, que no pretén moralitzar. Que la podem gaudir i alhora ens remou en si mateixa i que té per únic objectiu fer gaudir els participants i els espectadors. I en dono fe, que l’hem gaudit.
PD1. Aquesta col·laboració sobre la Cantània i la cultura clàssica s’estén des de l’any 2011 amb una quinzena d’articles publicats i s’ha plasmat en l’elaboració de treballs per part d’alumnes i mestres i també en col·laboracions intercícliques entre estudiants d’ESO i de primària. En una ocasió també va ser l’estudi -per part d’alumnes de Premià- dels referents clàssics en la Cantània el tema de la conferència que vam dur a terme en una formació de mestres de Cantània, a L’Auditori mateix.
PD2. Per desig de la comunitat aràcnida continuarem fent aquesta col·laboració fidel. Que sigui el nostre modest homenatge a la ingent tasca educativa i divulgativa que va dur a terme na Margalida (a. c. s.) i que ara fa un any ens emplaçava amb un… “Endavant, i fins la propera Cantània!”
Per molts anys!