El meu treball personal consisteix bàsicament en la recerca d’informació sobre Safo de Lesbos (Σαπφώ/Ψάπφω en grec i Sappho en llatí), que va ser una poetessa que va néixer al 650 aC i va morir al 580 aC. Va viure a Lesbos, una illa de Grècia propera a la costa de l’Àsia Menor. El seu pare va ser Escamandrònim i la seva mare Clesi.
Una dona que descriuré com femenina, delicada i molt espiritual, ja que estava identificada i tenia relació amb Afrodita o Venus, la dea del amor, la bellesa, la luxúria, etc.
Va crear una societat a l’illa on les joves es preparaven per al matrimoni, i després aprenien a recitar poesia, cantar, confeccionar collarets i corones de flors, sempre amb l’ajuda de la seva mestra Safo, que ensenyava importants lliçons d’Amor. Es deia que la mestressa de l’amor s’enamorava de les seves alumnes, per això el nom de la seva illa va passar a ser un símbol d’amor entre dones.
La seva poesia es caracteritza per la bellesa, la perfecció formal, la intensitat i l’emoció que transmet en cada vers. Predominen temes d’amor principalment, que causen a la poetessa un desig de transmetre el que sent, recordant moments, sempre amb una naturalitat exagerada i una senzillesa divina.
Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçamenti riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’es possible
dir ni una paraula,sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Però tot pot suportar-se, perquè…
També temes de caire sexual femení, i situacions de la seva vida amb les seves alumnes.
– Virginitat, virginitat, a on te’n vas, que em deixes?
– Ja no tornaré a tu, ja no tornaré.
En alguns dels poemes podem veure com fa referència algun déu grec, típic de la literatura clàssica.
Eros m’agità els sentits
com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.
Amb el pas del temps és va referir a ella mateixa com una anciana que vivia en harmonia, pau interna i naturalitat externa. En els seus poemes podem veure la gran influencia de la natura.
Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena, més resplendeix
(sobre) la terra…
argentada
Traduccions: Maria Rosa Llabrés Ripoll
Altres escriptors grecs, com Plató, la consideraven una musa de l’illa i Ovidi, més tard, també fan referència a aquesta dona com una heroïna.
Safo va escriure nou llibres d’odes, cançons nupcials, elegies i himnes. La més famosa és l’Oda a Afrodita. Explica a la seva dea un sentiment d’amor i desig, de manera que també podem apreciar la gran estima que sent per aquesta divinitat.
També m´he pres el luxe de fer una comparació amb un dels poetes més importants romans, Gai Valeri Catul (Gaius Valerius Catullus en llatí), que cremava de passió. Per això va voler seguir els grecs, per poder descriure els seus sentiments com ells ho feien. Una de les seves inspiracions per definir el que sentia per la seva estimada Lesbia va ser un poema de Safo, que ell després remodelà.
En el seu poema Safo explica el que sent per un personatge que compara amb els déus, que li toca el cor, la deixa sense paraules i la trasbalsa de dalt a baix fins al punt de sentir-se quasi morta d’ amor. Amb un gran sentiment i una gran dolçor transmet el seu amor.
En canvi, el poeta llatí Catul, tot agafant el poema de Safo, en el primer vers fa referència al que diu l’original tot remarcant que és dirigit a un home i demanant permís als déus per utilitzar la seva bellesa com comparació amb la de la seva estimada. Tot seguit esmenta el pseudònim que ell l’ha posat al seu amor i descriu el que li passa quan ella riu o la veu.
L’últim paràgraf és una nova reflexió que es fa a ell mateix l’oci que ell viu. Aquest últim no apareix en el poema de Safo, ell anomena oci al moment que passa a la taberna xerrant amb els seus amics i creant poemes, envoltat de joc i vi que incita a la desinhibició i la bogeria, per això diu que l’oci destrueix reis i ciutats. En aquest poema podem veure amb la claredat que explicava el poeta i el toc autobiogràfic de la seva vida quotidiana del últim paràgraf típic de la literatura romana.
Després de buscar informació sobre la poetessa Safo de Lesbos i el seu entorn en vida i les petjades que va deixar després de la seva mort, i de llegir els seus poemes, he arribat a la conclusió que va ser igual de meravellosa com artista i mestra que com dona.
Jo penso que va ser una gran dona que estimava tant les lletres com a la seva vida i això feia que ho proclamés amb els seus meravellosos poemes i cants, que arriben al cor de qualsevol que els llegeixi amb una mica de seny.
Em sembla increïble i ,fins i tot, l’admiro quan m’he adonat del que va aconseguir quan va formar una petita societat de dones a l’illa de Lesbos, tota sola, amb l’ajuda del seu gran coneixement, que compartí amb les seves alumnes, a qui ensenyava temes d’amor, sexe, sentiments, etc. que en aquella època i posteriorment no se sabien o no es volien tractar.
En comparar el poema de Catul amb el de Safo m’he adonat que Safo té una delicadesa i un manera de dir les coses que Catul oblida, ella remarca més el que sent i per qui ho sent, en canvi Catul em fa la sensació que dóna importància a d’altres sentiments més materials o egoistes, obscurs i durs, expressats d’una manera més vulgar i no amb tanta dolçor com ella.
El que menys m’ha agradat de la informació que he cercat ha estat la manera com la gent ha parlat des de sempre de la homosexualitat de Safo, independentment de la seva tendència sexual, el que jo penso és que a ella li agradava el goig, i podia veure la bellesa objectiva de les coses, tant en una dona com en un home, com en una fulla, però és clar, això no ho pot apreciar tothom.
També vaig trobar, sobre la mort de Safo, que després de ser rebutjada per un jove marí, es va suïcidar llançant-se des d’un penya-segat a l’Illa de Léucade. Tanmateix, això no té molta credibilitat, ja que no correspon amb la personalitat d’una Safo ja madura, i que en els seus últims poemes es mostra com una dona en pau amb ella mateixa i amb la natura que l’envolta. Per això no ho he afegit a la informació.
Andrea Martínez
1r batxillerat I. Isaac Albéniz
