Hi havia dubtes al poble. La gent estava intranquil·la i neguitosa, havien vist marxar centenars de naus: però qui podia creure que després de deus anys de setge d’un dia per l’altre els aqueus haurien marxat i prou? Durant aquell temps sempre havien mostrat més ganes i energia per continuar la batalla. I ara, amb la presència del cavall davant de les seves muralles el núvol d’incertesa s’havia anat escampant i havia anat cobrint més aquells rajos de seguretat que havien començat a arribar a la gent.
Els grans caps troians que quedaven amb vida es reuniren i parlaren durant hores sobre l’ofrena dels aqueus. Finalment, van sortir de la sala amb cara de preocupació. Intentant transmetre algun tipus de confiança al poble, al bell mig del fòrum els homes que havien participat a la reunió, entre ells Eneas i Licaó, els comunicaren que no havien pogut arribar a cap acord i que farien el que el poble considerés més just. Les mirades es movien nervioses, el rumor de les veus començà a pujar… Ningú s’atrevia a dir res, no es veien en cor.
–Timeo Danaos et dona ferentes – (“Desconfio dels grecs fins i tot quan porten regals”) digué una veu ferma.
Sobtadament, la gent es girà per veure d’on provenia i tots els ulls es clavaren a Laocoont. Caminant amb pas lent però segur i mirant desconfiadament aquell enorme cavall de fusta Laocoont es dirigí al poble i als herois de guerra:
-Oh, per l’amor dels déus! Només mirar aquest “regal de pau”, que en dieu vosaltres, el cor se m’encongeix. Quantes desgràcies ens han causat els aqueus! Quant patiment, quanta sang vessada…! I penseu que després de tanta guerra han decidit marxar per les bones i amb un regal com aquest? Això ha de ser una enganyifa, puc sentir sorolls dintre d’aquest cavall, puc veure maldat a cada una de les fustes que el formen. Què us ha deixat cecs tanta guerra? Si us plau, no accepteu aquesta ofrena, no taqueu el nom de Troia i no feu que caiguem en la vergonya! Cremeu aquesta ofensa!
En el relat de Coty, el regal dels aqueus a Troia acaba devorat en flames
En sentir les paraules de Laocoont la gent agafà aquells rajos de confiança que havien marxat amb les pròpies mans i els ulls, abans neguitosos, ara miraven amb fúria. Dues serps sorgiren de l’aigua però el rebombori que començava a crear la gent i el moviment continu les va fer tornar al mar. Les torxes començaven a encendre’s i a apropar-se al cavall. Les potes foren les primeres a ser cremades i els homes de dintre encara no sabien el que estava per arribar. El poble troià se sentia orgullós de la seva decisió, la gent cridava amb torxes a la mà i els ulls ara reflectien el foc que devorava el cavall. Però sorolls quasi muts i cops els van fer callar: venien de dintre. Homes cremant-se vius caigueren de la panxa del gran equí, entre ells pogueren reconèixer la veu del gran Ulisses. Els troians incrèduls començaren a riure i a cridar cada cop més i més fort, ara felicitant a Laocoont pel seu gran enginy, ja que sense ell hauria estat tot molt diferent…
Coty Ledesma
1r de batx. Grec i Llatí
