2 d’octubre del 2007
Estimat diari, un dia més t’escric, però avui no és per explicar-te com m’ha anat el dia, sinó la nit.
Vaig adormir-me als volts de les onze. Va costar-me, perquè tenia molt mal de cap, però a la fi ho vaig aconseguir. De cop i volta vaig aparèixer al laberint, al preciós laberint. Era ple de fulles vermelles i un lluminós sol de tardor proporcionava aquella escalforeta tan acollidora. Jo mirava i mirava i no veia ningú al meu voltant. Volia saber que hi feia allà, sola, envoltada d’aquells camins tan complicats del laberint. Caminava sense rumb, fins que vaig arribar a una placeta amb una estàtua de marbre de Cupido molt bonica que obria pas a quatre camins diferents. El déu portava a la mà un sobre vermell. Vaig mirar a banda i banda i, en no veure ningú, el vaig agafar. Dubtava si obrir-lo o no, però vaig decidir-me a veure el que contenia. Amb molta cura vaig mirar-ne el contingut i vaig trobar una nota que deia: “Segueix el camí de pètals de rosa, confia en mi com ho va fer Psique amb Cupido i sabràs qui sóc”.
"Psique rebent el primer petó de Cupido". François Gerard
Jo dubtava si seguir-lo o no, ja que no sabia a qui anava adreçada aquella carta, però la meva tafaneria va poder-hi més i vaig seguir el camí de pètals. Estava sorpresa, no sabia per què passava tot allò, no sabia per què estava seguint aquell camí, no sabia el que m’esperaria al final, però alguna cosa dintre de mi em deia que estava fent bé, que era al lloc adient. Continuava caminant fins que, penjat d’una branca dels arbustos del laberint, vaig tornar a trobar un altre sobre vermell com l’anterior. Aquest deia: “Ja som més a prop l’un de l’altre”.
Encara més sorpresa que abans, continuava caminant amb la incertesa de qui podia ser aquella persona que deixava tots aquells sobres i, el més important de tot, per a qui estaven escrites aquelles notes, per a mi?
Vaig tornar a trobar una altra nota, on es podia llegir: “Continua, no t’aturis, perquè voldrà dir que estàs confiant en mi, no te’n penediràs.” Aquell “no te’n penediràs”, em va provocar una mica més de curiositat de saber què és el que m’hi trobaria. Vaig seguir endavant, doncs, fins que vaig trobar-me en un descampat on només hi havia un llorer, d’on penjava un altre sobre vermell. Vaig córrer fins a aquell sobre i vaig obrir-lo amb més ganes que els anteriors. “Tanca els ulls i compta fins a deu.”, deia. Vaig començar: “un, dos, tres…, sis” i de sobte vaig notar que algú m’agafava les mans i em xiuxiuejava: “No els obris, confia en mi, sempre he volgut fer això i sé que tu també.” I em va fer un petó, el petó més meravellós que mai m’havien fet abans.
Vaig voler saber qui era aquella persona que s’havia pres totes aquelles molèsties, vaig obrir els ulls i vaig despertar-me.
Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz
