Monthly Archives: febrer 2010

La millor de la competició de ball!

Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:

La millor de la competició de ball!

El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo  tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.

Aviat va arribar el dia de la  competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.

La noia  ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.

Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec

“El naixement de Venus” de Sandro Botticelli arreu

En El Fil de les Clàssiques ja tenim un apunt sobre “El naixement de Venus” de Sandro Botticelli; però la Margalida insisteix en la pervivència del mite en la interdisciplinarietat de les matèries que cursem i en el bombardeig diari de la publicitat, tant televisiva, com impresa en paper o a través d’internet, … Jo el curs passat a Ciències Socials de quart de l’ESO el vaig treballar des d’un punt de vista formal i ara us exposo aquí el meu PowerPoint, ampliat amb la pervivència  en la publicitat i les arts avui  i  algunes de les preguntes de la Lida que m’heu d’ajudar a respondre i si trobeu més pervivència, feu-me-la, sisplau, arribar:

 

  • Amb quin nom és conegut el pintor Alessandro da Mariano di Vanni di Amedeo Filipepi, autor del quadre anterior?

  • On es troba aquest quadre?

  • Quin nom rep en grec la dea? Quins atributs té aquesta deessa en la mitologia grega? De què és deïtat?  Pel que fa al naixement d’aquesta dea, s’expliquen dues versions mitològiques. Amb quina d’ella relacionaríeu la que s’expressa en la pintura. (Fóra bo llegir Hesíode, Teogonia 190-206).

  • Alguns autors creuen que el rostre de la dea és el de Simonetta Vespucci.Quina relació creieu que tenia amb el pintor?

  • En quin famós escultor grec del segle IV aC i en quina obra seva, conservada en diverses còpies, es va inspirar el nostre pintor per fer la imatge de la dea? 

  • Com definiríeu l’ideal de dona que representa la dea de la pintura?

  • Tant de la dea com dels altres personatges que apareixen en la pintura han pervingut mots i expressions. En sabeu alguna?

  • Quin retall publicitari inclós en la presentació s’apropa més a l’original? I quin s’aparta més? Per què?

  • Anunci per anunci, comenteu com i amb quina finalitat s’utilitza avui la pervivència clàssica del “Naixement de Venus”.

  • Per què creieu que tant la pintura com la dea que representa són encara vigents en l’actualitat, fins i tot hi ha un joc de nenes per vestir la dea?…

  • Coty Ledesma, 1r de batx llatí i grec

    Del viatge a Madrid: “Dànae rebent la pluja d’or”, de Ticià

    “Dànae rebent la pluja d’or” és una obra pictòrica que es troba al Museu del Prado a Madrid.És un quadre d’unes dimensions mitjanes 129x1802cm, que pertany al moviment artístic del Renaixement, concretament del Cinquecento (1553), realitzat amb la tècnica oli sobre tela.Coneixem que l’autor d’aquesta obra pictòrica és Tiziano (Ticià, en català) Vencellio nascut a Venècia als voltants del 1488/90 i va morir als 1576. Es va formar al taller de Giovanni Belleni, on va ser company de Giorgione, qui li va influir en els seus delicats paisatges, la riquesa cromàtica i la tècnica de l’esfumat. Aviat Ticià va evolucionar, creant obres religioses de gran solemnitat, luxoses i coloristes. Molt famós i admirat en el seu temps, visqué en una mansió veneciana, rodejat de literats i músics. Rebé les màximes distincions, però només deixà la seva ciutat en comptades ocasions. Retratà altres personalitats i executà els més variats gèneres pictòrics, entre els quals destaquen els temes de religió, mitologia o amb els simbolismes d’un aspecte quotidia (al·legoria).

    Ticià va tenir una llarga vida que aprofità i evolucionà cap a un apassionament, interpretatiu i tècnic, que al final de la seva vida revelà un patetisme de franca intensitat dramàtica, accentuada per la llibertat del dibuix, de formes dissoltes, quasi impressionistes.

    Aquest pintor utilitza una habitual atmosfera de llum daurada a les seves obres, que crea una gran sumptuositat a les seves composicions especialment a les mitològiques que es veu realçada per l’esplèndida sensualitat dels cossos nus i l’ambientació càlida i vital. En el cas del retrat, Ticià aconseguí unes figures d’impressionant grandiositat.

    Centrant-nos més amb l’obra veiem que la composició està basada en dos triangles que engloben les dues dones i delimiten dos móns oposats, aquests móns els podem diferenciar pel que fa a les figures, colors, il·luminació, sensacions, etc.Tot gira al voltant dels colors i els seus matisos mentre que el dibuix queda en un segon pla (característica del cinquecento). Té una gamma cromàtica molt variada, càlida a les parts importants i amb diferents tonalitats per aconseguir els efectes de la llum i ombra, aconsegueix un modelat suau del cos de Dànae.
    Els cossos i l’àmbient general centren l’interès de l’autor i aconsegueix crear un ambient càlid amb la vibració dels colors i els efectes de la llum que produeix amb una pinzellada molt solta a les robes del llit més detallada al cos de Dànae per suggerir una pell anacrada i sensual que contrasta amb la pell fosca,bruna i el cos musculat de la vella.
    El cos de Dànae tradueix una forta sensualitat: el seu cos jove i despullat, la seva disposició de les cames i mans, el rostre d’abandonament.. tot això transmet aquesta visió sensual que afirma la lllum daurada i càlida de l’obra.

    Pel que fa a la iconografia puc explicar la part mitològica del quadre: Acrisi, el rei d’Argos, solament tenia una filla, Dànae. El rei, que volia tenir un fill, va  consultar el seu destí a l’oracle i aquest l’informà que el seu nét en un futur el mataria. Acrisi va voler desviar el destí i va tancar Dànae en una torre de bronze, vigilada per una vella esclava. Com ja sabeu Zeus, promiscu i caprixós amb les dones, es va fixar en Dànae i va transformar-se en pluja d’or, de manera que cobrant aquesta forma va poder penetar a la filla del rei Acrisi tot deixant-la en estat.
    Més tard, el nadó va néixer i en assabentar-se el rei va expulsar-los als dos, mare i fill, i els col·locà en un cofre i llançada a l’illa de Sèrifos. Temps després sense saber-ho en uns jocs, Perseu , ja adult i després d’haver donat mort a la Medusa, matà el seu avi sense voler.

    La vella de l’obra respresenta l’avarícia, ja que davant seu cau una pluja d’or tot intentant replegar-la per a ella. En canvi, Dànae representa la bellesa i la sensualitat femenina. Lògicamment l’obra també parla de la impossibilitat de lluitar amb el destí. Es tracta també d’una reivindicació de la nuesa com a concreciió de la bellesa i de la vida.

    Aquesta obra té una funció decorativa molt curiosa perquè forma part d’una de les sis obres de tema semblant “Poesia mitològica” que el rei Felip II va encarregar a Ticià entre el 1554 i 1562 per al seu ús privat ( imagineu-vos el que vol dir !!! ) ja que aquesta sèrie d’obres tenen una càrrega de sensualitat molt marcada.

    Carla Domingo Luengo, 2n batx.

    Del viatge a Madrid: “Les tres Gràcies”, de Rubens

    Wiquipèdia

    Wiquipèdia

    A continuació, faré el resum del comentari de l’obra de “Les tres Gràcies” de Rubens, que vam poder visitar els alumnes de 2n de batxillerat al viatge  que hem fet a Madrid, concretament al Museu del Prado:

    Aquesta obra va estar feta per Rubens al 1636-38 a oli sobre fusta, les seves mesures són 221×181, és exposada al “Museo del Prado”. Rubens es caracteritza principalment perquè les seves obres solen ser de composició oberta i dinàmica, on predominen les línies diagonals; els personatges solen ser corpulents, sensuals i amb formes arrodonides; la gamma cromàtica que utilitza és molt variada amb colors càlids i brillants, amb pinzellades lliures que permeten la intuició de transparències; Rubens fa ús d’una rica imaginació afavorida pel seu domini de la tècnica a l’oli.
    Concretament, la composició de l’obra de les tres Gràcies no és de les més obertes de Rubens, ja que els paisatges i els elements naturals serveixen com a escenari. L’horitzó baix recrea la profunditat del paisatge i el modelat de les figures gràcies a la llum i la tonalitat clara dels coloms. El modelat de les figures també es veu afavorit pel dibuix segur i energètic característic de Rubens, però la amplitud de la gamma cromàtica hi té molta més rellevància tot i que aquí és més suau i de menor riquesa, però més realista i encara càlida. La llum de l’obra no crea efectes dramàtics tot i que també ajuda a modelar les figures, a crear volum i a contrastar l’escenari de tonalitats fosques amb la lluminositat dels cossos de les tres figures.
    Com es pot copsar a primera vista els personatges protagonistes són figures d’anatomies poderoses, per les formes arrodonides de les dones, que corresponien al model de bellesa del moment. El moviment d’aquesta obra no mostra violència com altres obres de Rubens, sinó que a través dels personatges entrellaçats en una suau dansa, marcada per línies que donen moviment als cossos, aconsegueix crear la sensació de ritme, però sense violència. Per tant, en qüestió de dinamisme aquesta obra és típica del barroc, molt teatral però plàcid i harmònic.

    L’obra representa un tema clàssic-mitològic: les tres Gràcies, que, segons Hesíode eren: Àglae (resplendent), Eufròsina (joiosa) i Talia (floreixent), filles de Zeus i Eurínome o segons altres, de Dionís (Bacus) i Afrodita (Venus). La de l’esquerra representa la bellesa, la del centre el desig i la de la dreta la satisfacció. Són el símbol de la felicitat, la convivència, l’alegria de viure, la personificació de la gràcia i la bellesa. Assistien i servien begudes als banquets dels déus, eren anomenades “Càrites” pels grecs.

    Per veure en més detall l’obra adjunto el següent enllaç d’un article publicat anteriorment a “El fil de les clàssiques”: Les tres Gràcies de Rubens en Gigapixel.

    Camila Pérez López
    2n de batxillerat

    Mont Taíget avall

    Dibuix de Dani Costa

    Dibuix de Dani Costa

    Una nit  estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.

    Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.

    Dani Costa

    1r de batxillerat Grec

    Si anés a Roma fa més de dos mil anys, aniria a…

    La Margalida ens va proposar en el Moodle de llatí de primer un viatge virtual en el temps, és a dir, d’anar a la Roma antiga i explicar-ne el nostre viatge com si fossim Cleòpatra, Juli Cèsar o un esclau. Acostumats a compartir-ho tot amb els altres cursos de llatí del l’IES Cristòfol Ferrer i de fora, especialment, amb els companys de l’Albéniz de Badalona, hem decidit de fer-los públics i comentar tots plegats quins són els encerts, oblits i equivocacions de cada un dels nostres relats. La Lida ha comptat en la nota  que ens ha posat els referents del món romà estudiat a classe i les faltes d’ortografia i d’expressió (aquí un xic ja corregides). Què n’opineu vosaltres? Sigueu sincers i no us deixeu portar per les relacions personals que teniu amb els autors i autores d’aquests relats. Gaudiu de la lectura i us agraïm el comentari  per endavant.

    Conferències de llatí i grec a Tortosa

    El passat dimecres 17 els alumnes de llatí i grec de l’INS Ramon Berenguer IV d’Amposta vam assistir a unes conferències per a la selectivitat a l’INS Joaquin Bau de Tortosa.

    La conferència de llatí, a càrrec de Mònica Miró, professora de la UOC, tractava sobre la representació d’alguns mites de les Metamorfosis d’Ovidi en les arts plàstiques, sense fer referència especial a cap època concreta sinó abarcant obres del món clàssic fins a les de l’art contemporani.Els mites representats, tant en frescos, gravats, quadres o escultures eren Deucalió i Pirra, Apol.lo i Dafne, Faetont, Píram i Tisbe i Aracne: Cal destacar que els mites esmentats ens han estat de gran utilitat, ja que són els seleccionats per a la prova de selectivitat de llatí.

    La segona conferència, oferida per Jesus Carruesco, professor de la URV i arqueòleg, tenia com a tema el pas de la polis grega a una gran colònia. La colonització grega estava motivada, en part, per la voluntat d’expandir el comerç i per continuar amb una tradició que es remuntava als mites i la literatura. Aquest interès per ampliar el territori també es veu impulsat, en alguns casos, per una predicció feta per una sacerdotessa Pítia del santuari de Delfos dedicat al déu Apol.lo a la qual s’acudia amb la finalitat de conèixer un lloc on poder assentar una nova colònia. Tots aquests factors van portar els grecs a navegar fins l’actual Sicília i el que fou la Magna Grècia.Després d’aquesta va tenir lloc la colonització de les costes del nostre territori, formant un nou nucli de comerç: Emporion.

    Com a fet curiós relacionat amb la descoberta de restes arqueològiques en aquest punt destaca una estàtua fins ara reconeguda com una representació del déu Asclepi, però actualment la identitat d’aquest s’ha posat en dubte, ja que en la seva darrera restauració s’han detectat diferències a l’anterior en la posició dels braços i en la serp situada als peus de la divinitat en saber que aquesta havia estat afegida. Això ha portat a alguns experts a pensar que no es tracta del déu de la medicina sinó de Zeus Sèrapis, una divinitat oriental, reforçant d’aquesta manera la idea que tenim d’una Emporion amb una gran diversitat cultural originada pel comerç marítim a la zona.

    Ailin Villarruel / Susana Martos

    2n Batxillerat INS Ramon Berenguer IV (Amposta)

    Quis quem amat?

    Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer

    Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer

    Estava Cupido enfadat,
    Apol·lo l’havia insultat.
    Va clavar-li una fletxa d’or,
    perquè per Dafne sentís amor.
    I una de plom va clavar-li a ella,
    perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
    El déu va perseguir la jove formosa,
    i ella encalçada no va parar de córrer.
    La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
    i, quan Apol·lo va tocar-la, en llorer es va transformar.

     

    Joël Beltrán, 4rt ESO llatí

    Aracne (fila i fila)

    He batejat així aquest article perquè, anant al Google i posant “Aracne fila i fila” al buscador per anar a la pàgina i comentar els articles que expliquem a classe, he pensat per què devien haver posat aquest nom al bloc i hi he pogut trobar una relació (com bé se’ns mostra en la Presentació).
    Un bloc es constitueix per posts i, en absència d’aquests, el bloc no és viu. Llavors el bloc està “viu” perquè el filem amb cada post que hi pengem, com l’aranya que va acabar sent Aracne.
    A continuació teniu el mite.

    Detall de Les filadores, 1658 (222 cm x 293 cm). És un llenç de Velázquez, conservat al Museu del Prado. Aquesta obra és un dels màxims exponents de la pintura barroca espanyola i està considerada com uns dels grans exemples del mestratge de Velázquez. Al fons hi podem veure Atena i Aracne durant el repte.
    [Font: Viquipèdia]

    Arancne, filla d’Idmó, un tintorer, era una jove molt famosa per tenir gran habilitat per al teixit i el brodat. Explica la llegenda que fins a les nimfes del camp acudien per admirar els seus bells treballs en tals arts. Tant va arribar a créixer el seu prestigi i popularitat que es creia que era deixeble d’Atena (deessa de la saviesa i i de les filadores).
    Aracne era molt espabilada i bella, però tenia un gran defecte: era massa orgullosa. Ella volia que el seu art fós gran pel seu propi mèrit i no volia deure-li les seves habilitats i triomfs a ningú. Per això, en un moment d’inconsciència, va reptar la deessa, que, per descomptat, va acceptar el repte. Primer, se li va aparèixer a la jove en forma d’anciana, li va advertir que es comportés millor amb la deessa i li va aconsellar modèstia. Ella, orgullosa i insolent va desobeïr els consells de l’anciana i li va respondre amb insults. Atena va muntar en còlera, es va descobrir davant l’agosarada joveneta i el repte es va iniciar.
    En el tapís de la deessa, màgicament brodat, es veien els dotze déus principals de l’Olimp en tota la seva grandesa i majestat. A més, per advertir a la noia, va mostrar quatre episodis exemplificant les terribles derrotes que sofrien els humans que desafiaven els déus.
    Per la seva banda, Aracne va representar els enamoraments deshonorables dels déus (Zeus i Europa, Zeus i Dànae, entre d’altres). L’obra era perfecta, però Atena, de la còlera que li va agafar per l’insult fet als déus, va prendre la seva llança, va trencar el meravellós tapís i va donar un cop a la jove. Aquesta, sense comprendre, es va sentir totalment humiliada i deshonorada i acabà embojint i penjant-se. Tot i això, Atena no va permetre que morís, sinó que la va convertir en una aranya, perquè continués teixint in aeternum.

    Aracne convertint-se en aranya
    [Font: Amaltea. Revista mitocrítica]

    Un cop llegit aquest mite, algú em podria dir quins sóns els dotze déus principals de l’Olimp i algun exemple dels càstigs que rebien aquelles persones que gosaven reptar els déus i les deesses?

    Mar Morillo

    1r Batxillerat INS Isaac Albéniz