Dibuix d'aniversari fet per Valèria
Què tenen a veure aquests mots amb El Fil de les Clàssiques o amb Aracne fila i fila?
Moltes gràcies per deixar-me filar i per filar tots plegats aquesta teranyina clàssica digital!
PER MOLTS ANYS, FILADORS ARÀCNIDS I FILADORES! Cinc anys són cinc anys!
L’escriptor, hel·lenista, fotògraf i cineasta Pedro Olalla, de qui us he recomanat Historia menor de Grecia, acaba de publicar aquesta meravellosa conferència audiovisual que va pronunciar fa poc (17/11/2012) en la X Jornada Clàssica de Sagunt, mereixedora de ser compartida hic et nunc, com un autèntic regal, κτῆμα ἐς αἰεί. Unes belles imatges de Grècia, fotografiades pel mateix Pedro Olalla, que va fer Οι τόποι των μύθων, acompanyen una apassionada defensa del llegat grec. Encara no saps: per què Grècia? Encara no entens per què a Grècia un gran deute li devem? Encara no entens per què hem fet un clam políglota a favor del grec i de la cultura clàssica, una pipiatio classica i dimecres una lectura de textos clàssics…? Coneixes almenys la teva herència?
Em prenc la llicència de reproduir aquí, perquè hi penseu, unes reflexions que Paula Franco, alumna de primer de batxillerat de grec i de llatí, ha deixat en un esborrany pendent de publicar al bloc dels alumnes, Aracne fila i fila:
“La gent no se n’adona, però nosaltres que estudiem Grec i comencem a tenir uns certs coneixements, sabem que estem envoltats de cultura grega en molts àmbits de les nostres vides. Per començar, si podem escriure i llegir és gràcies a ells ja que de l’alfabet grec deriven gairebé tots els alfabets que ara s’utilitzen a Europa, ja sigui directament o indirectament. A partir d’aquest punt, la societat evoluciona en tots els àmbits: històrics, científics, tecnològics, literaris… I de fet, moltes de les assignatures que estudiem provenen de l’antiga Grècia.
En els aspectes de la vida quotidiana, els grecs també contreien matrimoni i podien adoptar fills. Els homes treballaven i fins tot anaven al gimnàs per mantenir un bon aspecte físic. Les dones es quedaven a casa fent feines domèstiques (actualment la dona també té dret a treballar, però fins fa uns anys no), es depilaven i es tenyien el cabell per fer més goig.
En l’àmbit gastronòmic, menjaven llegums, cereals, verdures, hortalisses, fruites, carns i peixos. Exactament igual que la nostra preuada dieta mediterrània, a més, cuinaven amb oli i sal.
En el sector tèxtil, les peces de roba eren de lli, llana o cotó com actualment. Els ciutadans d’aquella època calçaven amb sandàlies, les sabates que nosaltres utilitzem a l’estiu.
Mireu si ens arribem a semblar que ells van encunyar les primeres monedes, i de fet, les seguim utilitzant i fins i tot amb el nom que fa al·lusió a la seva princesa Europa, com el nostre continent.
El temple era l’indret sagrat per excel·lència, era la casa de la divinitat. Nosaltres tenim l’església que ve a ser el mateix. Feien festivitats religioses perquè eren molt religiosos. Actualment no tothom és religiós però el que sí que és veritat és que ells feien festivitats religioses igual que nosaltres.
En general, l’esport era molt important per a ells. Els jocs olímpics els celebraven a Olímpia cada quatre anys. La nostra societat també celebra els jocs olímpics cada quatre anys, enguany s’han fet a Londres.
Per a nosaltres el teatre té un pes important igual que per a ells. La tragèdia, el drama i la comèdia ja existien i encara ens continuen captivant!
Amb totes aquestes similituds que he redactat, no creieu que ens assemblem en molts aspectes?
Ara ve el moment de raonar:
Per què no estudiem Grec des de petits? Estudiem Català, Castellà i Anglès. El Grec el fem a Batxillerat i no tothom, només les persones que no volen fer res amb números. Moltes coses provenen del grec, és un tros molt gran d’arrel del nostre arbre. Per què no es potencia el Grec?
Al cap i a la fi, l’Anglès és molt important, però no en el mateix sentit que el Grec. L’Anglès el necessitem per al nostre futur, per treballar. El Grec és cultura, tradicions, costums, hàbits que tenim d’ells. Es mereix un reconeixement. Què en penseu?”
Del 28 de novembre al 5 de desembre un grup d’alumnes del Lycée La Martinière Duchère de la ciutat francesa de Lyon han vingut al nostre centre en un intercanvi organitzat pel departament de llengües estrangeres. Hi han participat alumnes de 3r i 4t d’ESO, a més de 1r de batxillerat.
El dia 30 vàrem fer una visita conjunta a Tarragona romana i el dimarts dia 4 una passejada per la vila de Premià de Mar. La resta de dies els alumnes francesos han visitat llocs emblemàtics de Barcelona i el cap de setmana han estat amb les famílies acollidores. Ara ja han tornat a Lyon i del 12 al 19 de març es farà el retorn d’aquest intercanvi en què segurament es visitaran les restes romanes de Lugdunum.
Després d’observar amb atenció aquesta moneda (si cliques damunt la imatge s’ampliarà!), digues de quin país és? Com ho has esbrinat? Quin valor nominal té? De quin material és? Quin és l’any d’emissió? És de curs legal o de col·leccionista? Qui apareix a l’anvers? Qui era i què en saps? En quina obra d’art s’han inspirat per reproduir la seva imatge? Té algun significat que miri cap a l’esquerra? Què hi ha al revers? Has identificat alguns mots, alguna frase del fons? En quina llengua estan? A qui es refereixen? Quina és la frase més famosa? Per què l’has reconeguda? En quina obra la trobem?, etc.
El llatí és històricament la llengua d’Europa. El llatí no va desaparèixer amb la caiguda de l’Imperi romà el 476, ni tampoc amb el naixement de les llengües romàniques. És una llengua viva des de Romania fins a Amèrica llatina i perviu també en una part important del lèxic de les llengües anglogermàniques i del basc. Efectivament, quan comencen a aparèixer les llengües romàniques (que donen els primers senyals de vitalitat i fixació oral al voltant del segle X), no deixa d’existir una presència bàsica de la llengua llatina com a idioma, en primer lloc, d’una institució tan fonamental en aquell temps com l’Església i, després, de l’ensenyament, de la ciència, del govern, de la justícia, de la diplomàcia i de la literatura. Fins al segle XVIII il·lustres homes de ciència com Bacon, Newton, Kepler, Von Linné, etc. i filòsofs com Descartes, Spinosa, Leibniz, Kant, etc., van escriure les seves obres en llatí. És a dir, que el llatí, encara que va desaparèixer com a llengua d’ús, va romandre com a llengua de l’Església i com a llengua docta de la ciència i d’una variada literatura erudita.
Enguany hem celebrat la 17a Setmana de la Ciència amb el túnel d’Eupalinos amb Geogebra, el perquè dels noms dels animals i els mites i amb un recull de científics i científiques que varen escriure les seves obres en llatí o bé ens són ben conegudes les seves aurea dicta. Gràcies a la col·laboradora aràcnida, Mercè Otero, hem acabat fent recerca i hem pogut també incloure algunes dones de ciència i la seva relació amb el llatí. Ara et toca a tu, has de mirar quines científiques hem inclòs en la nostra recerca cooperativa i col·laborativa, ajudar-nos a ampliar encara més la relació dels científics amb el llatí, trobar una explicació de per què la taxonomia botànica fins fa poc ha estat en llatí, per què els planetes tenen nom de déus romans, per què Pu és el símbol del plutoni o Au de l’or?…
Una vegada has visualitzat el muntatge, què t’ha semblat? Què t’ha cridat l’atenció?, Quines aurea dicta coneixies?, etc.
En quina llengua els científics donen a conèixer avui en dia les seves teories, descobriments, hipòtesis…? Per què creus que fins al segle XVIII el llatí era la llengua científica? Per què ho deixà de ser? Quina petjada en la ciència encara té el llatí? Per què creus que s’ha d’estudiar llatí? Per què una alumna de ciències aquest any en el nostre centre ha triat -i li han concedit- fer llatí a primer de batxillerat amb el grup de batxillerat humanístic?, etc. Raona les respostes en comentari.
Tot seguit us faig cinc cèntims del context en què apareixen aquestes frases cèlebres de les Metamorfosis d’Ovidi i us demano que, a partir de la seva traducció, n’expliqueu el significat actual i citeu una frase feta en català o en qualsevol llengua que en derivi.
Context:
1. Descripció del palau del Sol, fet d’or, granat, ivori i argent; però ben treballat artísticament.
2. Quan Cal·listo, tot just forçada per Júpiter prenent la figura de Diana, s’uneix al seguici de la dea amb les nimfes.
3. Els últims laments de la nimfa Canent, enfollida per la pèrdua del seu marit Picus, abans d’esdevenir aire es comparen amb el cant que entonen els cignes abans de morir.
4. Pensaments d’Escil·la, filla del rei Nis de Mègara, que enamorada de Minos, vol tallar un cabell de porpra del seu pare, del qual depenia la salvació de la ciutat.
5. Júpiter es transforma en un toro per seduir Europa.
6. Referint-se al Caos.
7. La cretenca Teletusa va criar la seva filla com si fos un fill i li posà el nom ambigu d’Ifis (d’aquí la mentida), quan aquest es va enamorar d’una noia la dea Isis el va convertir en home.
8. En la degradació de les quatre edats, la del ferro és la pitjor ja que hi apareix la guerra i l’afany de posseir.
9. Quan Faetont porta el carro del Sol, aquest li aconsella d’anar entre la constel·lació del Dragó, situada molt al nord, i la de l’Ara, molt al sud.
10. Adonis, nascut de l’arbre de la mirra, ràpidament es va convertir en un jove molt bell, estimat per Venus.
El vidre en el món romà era considerat en un primer moment una peça d’artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, la tècnica del bufament, desenvolupada primer en tallers situats a la Mediterrània oriental i més tard arreu, va permetre una més ràpida producció d’envasos i objectes, així com una varietat més àmplia de formes i mesures que la ceràmica o el metall. Es van fabricar peces amb totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions diverses) i també peces llises per a l’ús domèstic, petits contenidors per a medicines i ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes per a l’exportació. Després del segle IV dC, el gust pel vidre va decaure alhora que minvava la seva producció. Malgrat la seva fragilitat, molts objectes de vidre han arribat fins a nosaltres i les restes arqueològiques evidencien l’existència a casa nostra de vidriers locals.
Des de petita, m’ha apassionat veure a Mallorca com els artesans amb unes pinces i una canya de bufar encara bufen, com en temps dels romans, un “globus” de vidre inflat donant voltes amb una canya i estirant amb unes pinces la pasta de vidre.
L’exposició Ànimes de vidre de la col·lecció Amatller al MAC, em va encantar i em va portar a col·leccionar no només reproduccions de vidre romans sinó també imatges de diferents estris de vidre, com heu pogut veure en el muntatge que encapçala aquest apunt “A la cuina i a la taula”. Si us vàreu perdre l’exposició, aquí en teniu un tastet:
Amb la descoberta del plàstic, creieu que el vidre s’utilitza avui com en temps dels romans? Quins estris de cuina i de taula us han agradat més? Per què creieu que uns objectes tan fràgils ens han arribat intactes passats dos mil anys? Redacteu en unes dues-centes paraules la informació sobre el vidre que heu visualitzat al primer muntatge “A la cuina i a la taula”.
Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident. A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc.. En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altre cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i espero amb candeletes el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe. Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!
Mentrestant no esdevé el miracle, recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus– la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt planeres, però fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer, la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca. Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.
Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?
Homer (ὁ Ὅμηρος)
La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.
Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.
El cicle troià
Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.
La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.
Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.
La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.
Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.
Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.
Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.
La Ilíada
La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.
Tema i contingut
El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.
L’Odissea
Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.
Escenaris
L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.
Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.
El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.
Pervivència de l’Odissea
L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.
En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.
També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc De Troia a Ítaca!
Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὁ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!
Bonum diem! Καλὴ ἠμέρα!
Avui, tal com va proposar Chiron, és el Gran dia! Twitter serà un clam en llatí i en grec, a més és el dia mundial de la filosofia! No tenim excusa! La Laura ja ha començat a piular en llatí amb el hashtag #pipiatioclassica i ens l’ha deixat en comentari! Feliciter, Laura! Pipiate, pipiate omnes! Τήμερον καὶ τιτίζομεν Ἑλληνιστί!
Ahir en El Gabinete de Julia Otero, Juan Adriansens, Julián Casanova i Manuel Delgado van debatre sobre el llatí. Què passarà si desapareix el llatí dels curricula acadèmics? Per a què serveix estudiar llatí?, etc.
Què han fet els romans per a nosaltres?
Elena Álvarez en La Noche En Vela, RNE (9 de novembre de 2012):
Què opines de l’actualitat del llatí i de la seva utilitat? Què han fet els romans per a nosaltres? Per què hem de defensar aferrissadament els estudis clàssics en el nou currículum?
