Tag Archives: Ciències

Naturam et artem sub uno tecto

Ciències o lletres, una trivial i absurda separació de l’inseparable.
A Carles III li agradaven d’allò més les arts, però encara sentia més passió per les ciències. Des d’infant s’envoltà d’animals i estudià el món natural i així ens el va pintar el 1724 Jean Ranc i el podem contemplar en el Museu del Prado, Madrid. Precisament fins el 27 d’abril de 2014 Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1958) hi exposa la seva obra dedicada al diàleg entre art i natura.

Vint-i-dues són les seves intervencions artístiques que es troben en diferents sales de la col·lecció permanent i que li donen un punt de vista ben creatiu i fan que el públic es fixi en els animals, vegetals i minerals de les obres triades. Estableix un diàleg amb l’obra original i activa elements marginals per la fascinació per la naturalesa. Blanco ha comptat sempre que ha estat possible amb peces històriques.

El Furor de les Àguiles (Sala 1), Leone i Pompeo Leoni, Carlos V i el Furor, MNP, Àguila Real, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Des de la sala 1 amb el furor de les àguiles (símbols de Zeus/Júpiter) fins a la sala 24, una dent de narval (Monodon monoceros) vora Orfeu i els animals (1600-50) d’Alessandro Varotari (sala 24); a la sala 29 el toro de Veragua davant El rapte d’Europa de Rubens (1628-29) i un conjunt de 17 meteorits al costat de El naixement de la Via Làctia (1637) de Rubens; a la sala 56 a, una atzurita gegant vora El pas de la llacuna Estígia (1520-24) de Joachim Patinir; a la sala 74, un esquelet de dofí (Tursiops truncatus) vora la Venus del dofí (140-150 dC)…Així doncs, s’ha aconseguit fer possible durant uns mesos el somni de Carles III i de Pedro Franco Dávila, que l’edifici Villanueva uneixi sota un mateix sostre (naturam et arte sub uno tecto) les arts i les ciències.

El Toro de Veragua (Sala 29), Pedro Pablo Rubens, El Rapte d’ Europa, MNP, Toro de Veragua, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Una llacuna d’atzurita (Sala 56 A), Joachim Patinir, El pas de la llacuna Estígia, MNP, Atzurita gegant, MNCN- CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Els raigs de Júpiter (Sala 29),Colecció de meteorits amb El Naixement de la Via Làctia, Rubens, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales – CSIC, Foto de Pedro Martínez de Albornoz/Museo Nacional del Prado

Un leviatan engoleix una deessa (Sala 74), Taller romà, Venus del dofí, MNP, Esquelet de dofí, MNCN- CSIC Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

 

Això només és un petit tastet d’aquesta exposició de Miguel Ángel Blanco, no us la perdeu així com la de Las Furias. De Tiziano a Ribera.

El llatí, llengua científica fins al segle XVIII

El llatí és històricament la llengua d’Europa. El llatí no va desaparèixer amb la caiguda de l’Imperi romà el 476, ni tampoc amb el naixement de les llengües romàniques. És una llengua viva des de Romania fins a Amèrica llatina i perviu també en una part important del lèxic de les llengües anglogermàniques i del basc. Efectivament, quan comencen a aparèixer les llengües romàniques (que donen els primers senyals de vitalitat i fixació oral al voltant del segle X), no deixa d’existir una presència bàsica de la llengua llatina com a idioma, en primer lloc, d’una institució tan fonamental en aquell temps com l’Església i, després, de l’ensenyament, de la ciència, del govern, de la justícia, de la diplomàcia i de la literatura. Fins al segle XVIII il·lustres homes de ciència com Bacon, Newton, Kepler, Von Linné, etc. i filòsofs com Descartes, Spinosa, Leibniz, Kant, etc., van escriure les seves obres en llatí. És a dir, que el llatí, encara que va desaparèixer com a llengua d’ús, va romandre com a llengua de l’Església i com a llengua docta de la ciència i d’una variada literatura erudita.

Enguany hem celebrat la 17a Setmana de la Ciència amb el túnel d’Eupalinos amb Geogebra, el perquè dels noms dels animals i els mites i amb un recull de científics i científiques que varen escriure les seves obres en llatí o bé ens són ben conegudes les seves aurea dicta. Gràcies a la col·laboradora aràcnida, Mercè Otero, hem acabat fent recerca i hem pogut també incloure algunes dones de ciència i la seva relació amb el llatí. Ara et toca a tu, has de mirar quines científiques hem inclòs en la nostra recerca cooperativa i col·laborativa, ajudar-nos a ampliar encara més la relació dels científics amb el llatí, trobar una explicació de per què la taxonomia botànica fins fa poc ha estat en llatí, per què els planetes tenen nom de déus romans, per què Pu és el símbol del plutoni o Au de l’or?…

Una vegada has visualitzat el muntatge, què t’ha semblat? Què t’ha cridat l’atenció?, Quines aurea dicta coneixies?, etc.

En quina llengua els científics donen a conèixer avui en dia les seves teories, descobriments, hipòtesis…? Per què creus que fins al segle XVIII el llatí era la llengua científica? Per què ho deixà de ser? Quina petjada en la ciència encara té el llatí? Per què creus que s’ha d’estudiar llatí? Per què una alumna de ciències aquest any en el nostre centre ha triat -i li han concedit- fer llatí a primer de batxillerat amb el grup de batxillerat humanístic?, etc. Raona les respostes en comentari.

“El corb i la gerra” d’Isop: realitat o ficció?

De tots és sabut que el pare de la faula és el grec Isop, un personatge d’incerta existència i més incerta biografia, que cal situar al segle VI aC, lleig, quec i deforme, però dotat d’un gran enginy. Isop escriu les faules amb una clara intenció moralitzant i els seus personatges acostumen a ser animals que es presenten caracteritzats en estereotips: la guineu és l’astúcia, l’ase l’estupidesa, la formiga la previsió, el llop la malvolença…. Si bé aquestes bèsties parladores actuen, parlen i pensen, no difereixen pas gaire de com ho fem els humans.

Amb la nova reforma educativa, he considerat Isop de tremenda actualitat (i el treballem a classe, als blocs i al Moodle) ja que és fabulós per educar en el segle XXI en valors i en competències bàsiques; les seves faules són sorprenents, farcides de sana ironia i meravellosament breus i divertides, malgrat siguin fictícies tenen un rerafons real intemporal i universal; però realment creieu en la realitat científica de la faula? Potser després de veure aquest vídeo, basat en la faula isòpica El corb i la gerra,  realitzat recentment per científics de la Universitat de Cambridge, ho tindreu més clar:

La investigació, publicada el 6 d’agost a la revista Current Biology, demostra com la cornella, pertanyent a la família dels còrvids, és capaç de resoldre per necessitat problemes complexos i emprar la tècnica utilitzada en la faula d’Isop en què en temps de sequera, dos corbs descobreixen una gerra amb aigua i el més espavilat té la idea de recollir unes quantes pedres amb el bec i les deixa caure a la gerra d’una en una fins que l’aigua arriba a dalt de tot i així pot apaivagar la set.   “Els còrvids són extremadament  intel·ligents i, en molts sentits, rivalitzen amb els grans simis en la seva habilitat per a resoldre problemes”, explica en roda de premsa Christopher David Bird, investigador de la universitat britànica i principal  autor de la recerca´. Conclou dient que “només l’orangutà fa tasques semblants”.

El corb i el gerro

En l’experiment científic britànic, les cornelles negres van utilitzar pedres per pujar el nivell de l’aigua i del tub i així poder agafar el cuc que surava a la superfície. Van demostrar molta precisió en el nombre de les pedres i no intentaven aconseguir atrapar el cuc després de cada pedra. Quan se’ls va presentar pedres de diferent mida en un altre experiment, no van dubtar a agafar les més grosses, fet que els científics atribueixen a l’aprenentatge ja que les més grosses desplacen més aigua i així més aviat aconsegueixen el premi. En un tercer experiment, amb dos tubs: un de serradís i un altre d’aigua, van triar de seguida el tub líquid. Com diu la dita “l’experiència és la mare de la ciència”; però a aquestes cornelles els escauria potser millor “val més enginy que força”.

Aquest enginy de les cornelles en captivitat no l’utilitzen en plena natura ja que l’ús de les eines, segons els científics, depèn de la motivació, i en llibertat no les necessiten, tal com diu la faula “un dels dos corbs, en no poder introduir el bec en la gerra de coll estret i no poder beure ni una gota d’aigua, es va enlairar i va anar a buscar aigua en un altre lloc”. La faula ens ensenya a afrontar amb paciència i intel·ligència les adversitats. L’experiment científic de les cornelles confirma, doncs, la moralitat de la faula  “la necessitat és la mare de l’enginy”.

Aquest experiment britànic ha revolucionat la comunitat científica i s’afegeix a d’altres que ja havien demostrat la intel·ligència d’aquest ocell que es reconeix davant d’un mirall i, com l’home o les rates, es troba per tot el món. Ara bé, en Isop són enginyosos o intel·ligents els corbs?  Si hem de fer cas a una altra faula isòpica El corb i la guineu ens adonarem que en aquesta el corb peca d’insensat en deixar-se lloar per una guineu famolenca.

La mitologia i les fonts d’energia

  • Quines són les principals fonts d’energia i a quins personatges de la mitologia clàssica els podeu associar i per què?

  • Què us ha semblat aquest vídeo d’EnergiK, TV3 2007? On es va enregistrar? Quins referents clàssics hi heu reconegut? bla, bla, bla