L’altre dia per casualitat vaig veure un episodi de la sèrie Damages a TV3 amb Glenn Close i només veure els crèdits inicials vaig pensar en vosaltres que de tot li treiu profit clàssic. Comença així:
Gaby
Vaig conèixer unes noies de Valdemoro, Madrid, a través del Facebook i vaig al·lucinar amb el nom del seu carrer. Ho vaig comentar a la Margalida i, de seguida, em va obrir un Google maps que he anat completant, encara no el tinc fet del tot, amb el noms dels carrers. Bé, més aviat és un petit manual de mitologia i si no us ho creieu comenceu a mirar mentre l’acabo de fer. També si voleu em podeu ajudar a completar-lo!
Veure Els carrers mitològics de Valdemoro en un mapa més.
La Margalida diu que seria interessant esbrinar el perquè de tot plegat, perquè sempre hi ha algun motiu. Continuaré investigant i aquest estiu i aniré i en faré fotografies!
Núria Yela
1r de batx. de Llatí i de Grec
Em podríeu explicar per què a la pel·lícula Hèrcules de Disney només hi ha cinc Muses, en comptes de nou?
[youtube]https://youtu.be/6TJXZZeHBZ4[/youtube]
Valèria
4t de Primària
Qui ho diria, que del nom de les muses sorgissin mots com aquests en diferents llengües!:
|
CATALÀ MUSA |
CASTELLÀ MUSA |
FRANCÈS MUSA |
ANGLÈS MUSE |
ALEMANY MUSE |
|
MÚSICA |
MÚSICA |
MUSIQUE |
MUSIC |
MUSIK |
|
MUSEU |
MUSEO |
MUSÉE Muséologie |
MUSEUM Museology |
MUSEUM Museologie |
|
MOSAIC |
MOSAICO |
MOSAÏQUE |
MOSAIC |
MOSAIK Mosaikleger |
Sabeu qui eren les Muses i com podríem explicar aquesta pervivència lèxica (em podeu ajudar també si voleu a ampliar-la!)?
P.D. :
Rebeca Sánchez, 1r batx. grec
Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:
La millor de la competició de ball!
El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.
Aviat va arribar el dia de la competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.
La noia ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.
Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec
En El Fil de les Clàssiques ja tenim un apunt sobre “El naixement de Venus” de Sandro Botticelli; però la Margalida insisteix en la pervivència del mite en la interdisciplinarietat de les matèries que cursem i en el bombardeig diari de la publicitat, tant televisiva, com impresa en paper o a través d’internet, … Jo el curs passat a Ciències Socials de quart de l’ESO el vaig treballar des d’un punt de vista formal i ara us exposo aquí el meu PowerPoint, ampliat amb la pervivència en la publicitat i les arts avui i algunes de les preguntes de la Lida que m’heu d’ajudar a respondre i si trobeu més pervivència, feu-me-la, sisplau, arribar:
Amb quin nom és conegut el pintor Alessandro da Mariano di Vanni di Amedeo Filipepi, autor del quadre anterior?
On es troba aquest quadre?
Quin nom rep en grec la dea? Quins atributs té aquesta deessa en la mitologia grega? De què és deïtat? Pel que fa al naixement d’aquesta dea, s’expliquen dues versions mitològiques. Amb quina d’ella relacionaríeu la que s’expressa en la pintura. (Fóra bo llegir Hesíode, Teogonia 190-206).
Alguns autors creuen que el rostre de la dea és el de Simonetta Vespucci.Quina relació creieu que tenia amb el pintor?
En quin famós escultor grec del segle IV aC i en quina obra seva, conservada en diverses còpies, es va inspirar el nostre pintor per fer la imatge de la dea?
Com definiríeu l’ideal de dona que representa la dea de la pintura?
Tant de la dea com dels altres personatges que apareixen en la pintura han pervingut mots i expressions. En sabeu alguna?
Quin retall publicitari inclós en la presentació s’apropa més a l’original? I quin s’aparta més? Per què?
Anunci per anunci, comenteu com i amb quina finalitat s’utilitza avui la pervivència clàssica del “Naixement de Venus”.
Per què creieu que tant la pintura com la dea que representa són encara vigents en l’actualitat, fins i tot hi ha un joc de nenes per vestir la dea?…
Coty Ledesma, 1r de batx llatí i grec
“Dànae rebent la pluja d’or” és una obra pictòrica que es troba al Museu del Prado a Madrid.És un quadre d’unes dimensions mitjanes 129x1802cm, que pertany al moviment artístic del Renaixement, concretament del Cinquecento (1553), realitzat amb la tècnica oli sobre tela.Coneixem que l’autor d’aquesta obra pictòrica és Tiziano (Ticià, en català) Vencellio nascut a Venècia als voltants del 1488/90 i va morir als 1576. Es va formar al taller de Giovanni Belleni, on va ser company de Giorgione, qui li va influir en els seus delicats paisatges, la riquesa cromàtica i la tècnica de l’esfumat. Aviat Ticià va evolucionar, creant obres religioses de gran solemnitat, luxoses i coloristes. Molt famós i admirat en el seu temps, visqué en una mansió veneciana, rodejat de literats i músics. Rebé les màximes distincions, però només deixà la seva ciutat en comptades ocasions. Retratà altres personalitats i executà els més variats gèneres pictòrics, entre els quals destaquen els temes de religió, mitologia o amb els simbolismes d’un aspecte quotidia (al·legoria).
Ticià va tenir una llarga vida que aprofità i evolucionà cap a un apassionament, interpretatiu i tècnic, que al final de la seva vida revelà un patetisme de franca intensitat dramàtica, accentuada per la llibertat del dibuix, de formes dissoltes, quasi impressionistes.
Aquest pintor utilitza una habitual atmosfera de llum daurada a les seves obres, que crea una gran sumptuositat a les seves composicions especialment a les mitològiques que es veu realçada per l’esplèndida sensualitat dels cossos nus i l’ambientació càlida i vital. En el cas del retrat, Ticià aconseguí unes figures d’impressionant grandiositat.
Centrant-nos més amb l’obra veiem que la composició està basada en dos triangles que engloben les dues dones i delimiten dos móns oposats, aquests móns els podem diferenciar pel que fa a les figures, colors, il·luminació, sensacions, etc.Tot gira al voltant dels colors i els seus matisos mentre que el dibuix queda en un segon pla (característica del cinquecento). Té una gamma cromàtica molt variada, càlida a les parts importants i amb diferents tonalitats per aconseguir els efectes de la llum i ombra, aconsegueix un modelat suau del cos de Dànae.
Els cossos i l’àmbient general centren l’interès de l’autor i aconsegueix crear un ambient càlid amb la vibració dels colors i els efectes de la llum que produeix amb una pinzellada molt solta a les robes del llit més detallada al cos de Dànae per suggerir una pell anacrada i sensual que contrasta amb la pell fosca,bruna i el cos musculat de la vella.
El cos de Dànae tradueix una forta sensualitat: el seu cos jove i despullat, la seva disposició de les cames i mans, el rostre d’abandonament.. tot això transmet aquesta visió sensual que afirma la lllum daurada i càlida de l’obra.
Pel que fa a la iconografia puc explicar la part mitològica del quadre: Acrisi, el rei d’Argos, solament tenia una filla, Dànae. El rei, que volia tenir un fill, va consultar el seu destí a l’oracle i aquest l’informà que el seu nét en un futur el mataria. Acrisi va voler desviar el destí i va tancar Dànae en una torre de bronze, vigilada per una vella esclava. Com ja sabeu Zeus, promiscu i caprixós amb les dones, es va fixar en Dànae i va transformar-se en pluja d’or, de manera que cobrant aquesta forma va poder penetar a la filla del rei Acrisi tot deixant-la en estat.
Més tard, el nadó va néixer i en assabentar-se el rei va expulsar-los als dos, mare i fill, i els col·locà en un cofre i llançada a l’illa de Sèrifos. Temps després sense saber-ho en uns jocs, Perseu , ja adult i després d’haver donat mort a la Medusa, matà el seu avi sense voler.
La vella de l’obra respresenta l’avarícia, ja que davant seu cau una pluja d’or tot intentant replegar-la per a ella. En canvi, Dànae representa la bellesa i la sensualitat femenina. Lògicamment l’obra també parla de la impossibilitat de lluitar amb el destí. Es tracta també d’una reivindicació de la nuesa com a concreciió de la bellesa i de la vida.
Aquesta obra té una funció decorativa molt curiosa perquè forma part d’una de les sis obres de tema semblant “Poesia mitològica” que el rei Felip II va encarregar a Ticià entre el 1554 i 1562 per al seu ús privat ( imagineu-vos el que vol dir !!! ) ja que aquesta sèrie d’obres tenen una càrrega de sensualitat molt marcada.
Carla Domingo Luengo, 2n batx.
Wiquipèdia
A continuació, faré el resum del comentari de l’obra de “Les tres Gràcies” de Rubens, que vam poder visitar els alumnes de 2n de batxillerat al viatge que hem fet a Madrid, concretament al Museu del Prado:
Aquesta obra va estar feta per Rubens al 1636-38 a oli sobre fusta, les seves mesures són 221×181, és exposada al “Museo del Prado”. Rubens es caracteritza principalment perquè les seves obres solen ser de composició oberta i dinàmica, on predominen les línies diagonals; els personatges solen ser corpulents, sensuals i amb formes arrodonides; la gamma cromàtica que utilitza és molt variada amb colors càlids i brillants, amb pinzellades lliures que permeten la intuició de transparències; Rubens fa ús d’una rica imaginació afavorida pel seu domini de la tècnica a l’oli.
Concretament, la composició de l’obra de les tres Gràcies no és de les més obertes de Rubens, ja que els paisatges i els elements naturals serveixen com a escenari. L’horitzó baix recrea la profunditat del paisatge i el modelat de les figures gràcies a la llum i la tonalitat clara dels coloms. El modelat de les figures també es veu afavorit pel dibuix segur i energètic característic de Rubens, però la amplitud de la gamma cromàtica hi té molta més rellevància tot i que aquí és més suau i de menor riquesa, però més realista i encara càlida. La llum de l’obra no crea efectes dramàtics tot i que també ajuda a modelar les figures, a crear volum i a contrastar l’escenari de tonalitats fosques amb la lluminositat dels cossos de les tres figures.
Com es pot copsar a primera vista els personatges protagonistes són figures d’anatomies poderoses, per les formes arrodonides de les dones, que corresponien al model de bellesa del moment. El moviment d’aquesta obra no mostra violència com altres obres de Rubens, sinó que a través dels personatges entrellaçats en una suau dansa, marcada per línies que donen moviment als cossos, aconsegueix crear la sensació de ritme, però sense violència. Per tant, en qüestió de dinamisme aquesta obra és típica del barroc, molt teatral però plàcid i harmònic.
L’obra representa un tema clàssic-mitològic: les tres Gràcies, que, segons Hesíode eren: Àglae (resplendent), Eufròsina (joiosa) i Talia (floreixent), filles de Zeus i Eurínome o segons altres, de Dionís (Bacus) i Afrodita (Venus). La de l’esquerra representa la bellesa, la del centre el desig i la de la dreta la satisfacció. Són el símbol de la felicitat, la convivència, l’alegria de viure, la personificació de la gràcia i la bellesa. Assistien i servien begudes als banquets dels déus, eren anomenades “Càrites” pels grecs.
Per veure en més detall l’obra adjunto el següent enllaç d’un article publicat anteriorment a “El fil de les clàssiques”: Les tres Gràcies de Rubens en Gigapixel.
Camila Pérez López
2n de batxillerat
Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer
Estava Cupido enfadat,
Apol·lo l’havia insultat.
Va clavar-li una fletxa d’or,
perquè per Dafne sentís amor.
I una de plom va clavar-li a ella,
perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
El déu va perseguir la jove formosa,
i ella encalçada no va parar de córrer.
La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
i, quan Apol·lo va tocar-la, en llorer es va transformar.
Joël Beltrán, 4rt ESO llatí
Tal com avui deia la Margalida a El Fil de les Clàssiques, no ens oblidem de l’amor d’Espriu per les clàssiques i no l’oblidem ja que és un gran referent de tradició clàssica en català. La catosfera avui li ret un sentit homenatge en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i jo us deixo aquí aquest poema per si em voleu ajudar a traduir el llatí que hi conté i a donar-me alguna raó del perquè l’inclou a la Suite VI:
Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.
Damunt la vella esquena
sento las bastonades
d’aquest vent.
A poc a poc m’entrava
el ferro de la llança
del meu temps.
Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
-Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m’obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.
Sònia