Tag Archives: Pervivència

De itinere: Els clàssics a la província de Jaén

Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

  • Qui era i què va fer Laocont?
  • Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
  • Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
  • Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

Entrevista a una poetessa: Maria Roser Llopart i Trias

El passat 21 de març va ser el dia de la Poesia. Per celebrar-ho he pensat que estaria bé fer una petita entrevista a una poetessa, la meva àvia.

Mª Roser Llopart i Trias

Ella és la Mª Roser Llopart i Trias, nascuda a Esparreguera.

Ha escrit cinc llibres, quatre de poesies: Viu i Somriu, Somnis de Poeta, Que no mori la Tendresa i La Força de Viure (on podem trobar poesies, contes, pensaments i paraules que ens faran pensar) i també un llibre de contes d’aventures, Històries de la iaia Lila.

Ha estat guardonada en diferents certàmens literaris i Jocs Florals, tant en narrativa com en poesia, i també com a poeta i rapsoda a El Masnou, en Diumenge amb Lletres entre altres llocs.

Entre ells estan els Premis dels Jocs Florals de poesia a Vilassar de Mar (2001, 2003 i 2005), en Narrativa a Cabrera de Mar (2003), en el Premi de Sant Jordi amb poesia a Cabrils  (2008, 2009 i 2010), en els Premis de Poesia a Mataró (2001, 2005, 2007, 2011 i 2013).

Fa 15 anys que la podeu escoltar per la ràdio a través del programa Pàgines de Ràdio de Cultura i Poesia a Mataró Ràdio i Vilassar Ràdio.

Podeu saber més d’ella i els seus llibres a la seva web.

Acostuma a escriure poesies per a dies concrets, com ara el del dia de la dona.

 

DONA

Dona, tu te n’adones que ets un ésser molt especial¿

tens tendresa, tens coratge, sents el que no sent ningú

veus el que d’altres no veuen, mires molt més lluny de tu.

És que ets dona i això comporta un treball del més feixuc

tu, amb la teva dolcesa i el pensament al més enllà

has portat a aquesta terra, l’art de ensenyar a estimar.

 

M. Roser Llopart i Trias

 

Aquí sota hi trobareu una entrevista que vaig fer a la meva àvia.

1. Quan va començar a escriure?

-Aproximadament quan tenia 15 anys.

2. Com aconsegueix una persona ser un bon poeta?

– Mirant la vida amb uns altres ulls.

3. Creu que és molt difícil publicar poesia en paper?

-No és difícil, de vegades és costós, doncs, econòmicament no hi ha ajudes. Però amb perseverança tot es pot aconseguir, no deixis mai de tirar endavant i algun dia el més segur és que puguis publicar el teu llibre.

4. Quins poetes recomana llegir als lectors?

-A mi personalment m’agrada molt Miquel Martí Pol, Jacint Verdaguer. Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit… Però tot depèn de la persona i dels gustos.

5. En quin moment va decidir passar-te a la narrativa amb “La iaia Lila”?

-Des de jove que escric en narrativa, en algun dels meus llibres de poesia podeu trobar algunes històries, així que vaig decidir convertir una història en un llibre.

6. Quin consell donaria als joves poetes que estan començant?

-Que escriguin amb el cor, és això el més important a la poesia.

7. Ha aconseguit alguns premis literaris. Creus que aquests poemes que en el que vas ser guanyadora van ser els seus millors poemes?

-És cert, he aconseguit alguns premis en els Jocs Florals i diferents certàmens literaris i també he estat premiada en narrativa. Si, alguns d’ells crec que eren els que més m’agraden.

8. Quin consell li donaria als joves poetes?

-Que no es desanimin per molts problemes que els fiqui la vida i que escriguin els seus sentiments.

9. En algun poema fa servir algun referent clàssic? (Ja sigui mitologia, com referències a algun autor antic romà o grec…)

-Sí, en algun poema m’he referit a les dones de fa temps, però tot i així els meus referents són més actuals que beuen alhora en els clàssics grecs i llatins. Per exemple Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Patriotes Catalans…

 Com eren les dones a l’antiga Grècia? Quines diferències hi ha entre les dones actuals i les avantpassades? Dones, vosaltres, com preferiu viure? Creieu que una dona de l’antiga Grècia podria haver expressat el sentiments a través de la poesia i publicar-ne el resultat?

 Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

La Marató de Barcelona. Tot un referent clàssic!

La Marató de Barcelona és una de les tantes maratons que es celebren arreu del món. Com ja sabeu aquestes tenen un mite grec, el mite de Fidípides.

Guanyador de la Marató de Barcelona 2015. Philip Cheruiyot Kangogo

El mite de Fidípides

A la ciutat grega d’Atenes, les dones esperaven saber si els seus marits sortien victoriosos o derrotats pels perses en la batalla a la plana de Marató, aquest lloc estava situat aproximadament a 42 km, a causa que els seus enemics perses havien jurat que després de vèncer els grecs anirien a Atenes a saquejar la ciutat, i sacrificar les nenes.

En saber això, els grecs van decidir que si les dones d’Atenes no rebien la notícia de la victòria grega abans de 24 hores, coincidint amb la posta del sol, haurien de matar elles mateixes als seus fills i es suïcidarien a continuació. Els grecs van guanyar la batalla, però els va portar més temps de l’esperat, així que corrien el risc que les seves dones, per ignorar-ho, executessin el pla i matessin als nens i se suicidessin després.

El general atenès Milcíades el Jove va decidir enviar un missatger a donar la notícia a la polis grega. I aquí es barreja la història amb la llegenda.

Fidípides, a més d’haver estat combatent un dia sencer, va haver de recórrer la distància que hi havia entre les dos ciutats per donar la notícia. Va ser tant esgotador arribar al seu destí atant ràpid que, quan va arribar, va caure esgotat i abans de morir només va poder dir una paraula: “νίκη” (-Níki- victòria en grec antic).

Però també existeix una altra versió que diu el següent:

Fidípides va ser un missatger grec que ha passat a la història per la seva capacitat de córrer i per portar bones notícies. Va ser enviat pels atenencs a Esparta el 490 aC per demanar ajut contra els perses i va arribar al seu destí, a 240 quilòmetres de distància, només dos dies després de sortir. Els espartans van declarar que no podien proporcionar l’ajut immediatament degut a inconvenients religiosos (lluna nova).

Fidípides va tornar a Atenes i en lloc de relatar el que se li havia dit, va explicar una història sobre la trobada amb el déu Pan que se li havia queixat perquè els atenencs no l’adoraven; a causa d’això els atenencs van construir un temple a Pan després de la batalla de Marató.

Tot i que ara la gent fa les maratons per iniciativa pròpia, és un gran mèrit completar una marató i també un gran esforç.

Aquest és el recorregut que van fer els corredors de la Marató de Barcelona d’aquest any:

Seríeu capaços de fer una marató? Què creieu que hauria necessitat Fidípides per no morir, capacitat física o psicològica?

Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

Cants de llum per anys foscos

El present text té com objectiu donar una visió molt general i sintètica (una visió detallada és àmbit d’una tesina) de la transició entre la música clàssica occidental i la música de l’edat mitjana, tenint el cristianisme com a sistema vehicular durant el període conegut com antiguitat tardana. Tanmateix, la manera d’expressar els conceptes serà assequible per a qualsevol persona sense la necessitat de saber música o tindre una base de coneixements musicals. 

Contextualització històrica

El 4 de setembre de l’any 476 d.C., Flavius Romulus Augustus, últim emperador de Roma a occident, va abdicar a favor d’Odoacre, cabdill germànic, que ja tenia bona part de la península sotmesa. Odoacre, tanmateix, no va elminar les reminiscències que quedaven de la gloria de Roma: d’una manera semblant a la que Ricimerus va actuar, ambdós atrets pel poder que l’imperi va reunir en tots els camps, va pactar una acceptació del nou estatus polític del territori amb l’Imperi d’Orient, on ell actuaria com a dux, i, fins-hi tot com a rex fàcticament. Els historiadors consideren oficialment aquesta data com la caiguda de la Roma d’occident que, si bé, ja havia patit desastres semblants, serà a partir d’enguany que el distanciament amb la resta de l’imperi (administració oriental) i el manteniment del funcionament intern de l’imperi Occidental quedarà mortalment ferit.  – Cal afegir però, entre tantes causes del colapse de l’imperi d’Occident, que entre els estudiosos (com Arther Ferril), la militar va tenir-ne el dolo principal (recordem com les legions van anar acceptant militars bàrbars com les tropes foederati o fins hi tot en els comitatenses o limitanei, incloent-hi les palatines). –

odoacre

Romulus Augustus abdica a favor d’Odoacre. -Charlotte Mary Yonge-

Amb tot aquest trasbals polític i cultural, hom hauria de pensar que, donada tanta inestabilitat i barbàrie, la cultura clàssica hauria d’haver-se, potser no desaparegut, però si fragmentat i abandonat. Curiosament no va raure aquesta sort extrema, si bé si va patir actualitzacions tant en la seva funció, el seu arrelament, i la seva difusió. Concretament, la música, del grec mousiké, que per als romans havia deixat de ser un element educatiu (concepció de la Grècia clàssica i hel·lènica) per ser un entreteniment més dels ciutadans o, també, un element de propaganda i pompa tant en la vida privada com pública, va trobar un nexe parcial de supervivencia en la religió cristiana, que per les seves necessitats litúrgiques i pràctiques va adopar i modificar conceptes i formes de fer.

La música romana (trets generals)

Roma havia anat assimilant la cultura grega en moltes pràctiques de la seva vida, podem dir que amb el temps es va produir una simbiosi entre les dues cultures que, si bé d’arrel no tenien parentesc (entre llatins i grecs) més enllà de les relacions comercials, sobretot amb la Magna Grècia, l’absorció militar d’aquesta, l’expansió generalitzada de Roma, i els avenços socio-culturals de la nació, van propiciar una admiració (fins-hi tot a vegades recíproca) per aquesta cultura.

e

Epitafi de Seikilos amb una transcripció en notació moderna.

** Recomanem escoltar l’Epitafi de Seikilos
[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=6-2IR4mpf7U[/youtube]

En relatiu poc temps Roma va assimilar el sistema musical grec (força complex), tot i que majoritàriament li va donar una preeminença diferent i una altre dimensió, sobretot en el context públic, on acompanyava les legio, els rituals dels pontifices, o les opulentes festes patrícies entre d’altres.

Tubae romanas en una legio de Trajà.

Tubae romanes en una legio de Trajà.

La música llatina i etrusca (les dos cultures base més influents a Roma) estaven més focalitzades en els ritmes i les melodies acompanyades basades en el costum i el ritual, si bé clar està que tenien contacte amb el refinament clàssic i devia existir intercanvi cultural tant en les formes musicals com en els instruments.

Al final el sistema grec es va imposar completament en l’alta societat romana i bona part de la societat base (barrejant-se amb la música popular), i es va assimilar l’afinació pitagòrica estricte en la mesura de les possibilitats tècniques (una divisió proporcional dels sons), i els gèneres estilístics grecs: el diatònic, el cromàtic i també enharmònic (d’acord amb el sistema d’Aristógenes, els textos de Quintilià, i les referències d’Alipi). L’identificació dels sons quedava a càrrec dels tropos, que d’acord a l’etimologia grega de la paraula es refereix a la substitució d’un sentit per un altre, que és exactament la funció musical que feien, substituint o transcribint sons per lletres i símbols dins d’una altura. La duració dels sons s’escribia amb altres símbols complementaris que s’afegien a les notacions dels tropos.

Alhora, els tropos s’estructuraven en escales de diferents distàncies intervàliques que corresponien a diferents modes (hipolidi, frigi, lidi, etc… fins a un total de quinze) que, en funció de l’objectiu estilístic de la composició, s’estructurava d’acord amb els diferents gèneres esmentats. De la conjunció d’aquests elements, gènere, i mode i tropos, sorgia l’estil concret d’acord la necessitat del compositor i la composició, donant peu a una varietat sonora molt important i a divisions més petites del so de les que la música occidental actual utilitza.

Amb tot, de la variació dels estils, la conjunció entre ells, i l’aplicació estilística concreta pels compositors d’aquells temps en cada cas, no en tenim més que conjectures i suposicions difícilment contrastables donades les poques referències musicals de les que disposem per comparar i sistematitzar, per tant, entenem el sistema i la música que ha arribat a nosaltres, però no entenem completament el sistema compositiu.

** Recomanem escoltar les peces “Ludi” i “Hymnus An Helios: 
[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/bbM0Uj84-8c[/youtube]

Pel que fa els instruments, Roma va adoptar tots els comuns de Grècia, i àmpliament extesos, com l’aulos o el salpinx (i molts més, i alguns d’experimentals com instruments de fluids) i va afegir-ne de la seva propia cultura, destacant sobretot les grans inclusions d’instruments de vent (metalls quasi completament): la tubae (d’origen suposadament etrusc i amb certa semblança amb el salpinx) o el cornus. Cal dir que aquesta inlcusió d’instruments va fer-se per la tendència militar de la societat romana, versada en la pompa, les desfilades i els actes públics que demostraven la força de la nació i els individus, on les grans concentracions de gent i la seva organització (de la mateixa manera que succeí amb els exercits hel·lènics, més profesionals que els anteriors, sobretot el macedoni) necessitaven instruments amb gran capacitat d’intensitat i timbres fàcilment recognoscibles, elements que trobem particularment en el vent metall que, a més, són de robusta fabricació.

Diferents metalls romans

La Roma cristiana

Amb els emperadors Constantí i Teodosi la religió cristiana va acabar imposant-se a Roma, amb el primer decretant-ne absoluta tolerància (Edicte de Milà) i amb el segon institucionalitzant-la.

Abans però d’assolir aquest triomf, el cristianisme va ser tolerat amb desconfiança i perseguit alternadament per l’imperi, sempre depenent de l’actitud de l’administració imperial i la situació social.

Si bé el cristianisme més primitiu assistia a les sinagogues i utilitzava el hebreu en la seva liturgia donat el seu arrelament amb el judaisme, amb el creixement de la comunitat cristiana i la seva extensió es va optar per l’utilització d’una llengua més internacionalitzada: el grec. A Roma van conviure les dos llengües al principi, en tant tampoc existia una unificació real en el culte i existia força llibertat en les formes, tenint present a més, que els oficis es celebraven, la majoria de vegades, d’amagat, privadament, o en llocs concrets no oberts realment a qualsevol públic (com les catacombes).

Paral·lelament a l’extensió del culte a Roma i la seva gradual acceptació social, tenint com a pinacles d’aquest fet els successos esmentats, el grec va anar cedint al llatí com a llengua oficial de la litúrgia, fet que va succeir entre els segles III i IV d.C., si bé el grec va quedar en algunes coses específiques.

Música cristiana primitiva: la realitat eclèctica de Roma

Donat que la necessitat principal de la litúrgia era l’enteniment dels textos en els oficis, la tècnica recitativa musical àmpliament utilitzada, i extreta de la pràctica jueva i d’origen molt més antic, era la salmodia, en la que una melodia fàcilment cantable, en registres còmodes i de poc àmbit (poques distàncies), utilitza notes puntals (les denominades notes recitatives o dominants; tenors) i hi adequa els textos per repetir-los i accentuar-ne els moments necessitats d’acord a estructures tripartites definides basades en els tons salmòdics. Un recitatiu semblant i que es va utilitzar àmpliament va ser el càntic.

El salm i la música profana grecoromana no compartien cap concepte o sistema aparentment, si bé és molt probable que depenent de la situació geogràfica d’on es practiqués la litúrgia, hi hagués algún contacte amb el sistema musical d’origen grec; en cap cas tenim testimonis d’aquesta possible influència. Única exepció d’aquesta afirmació és l’existència de notes principals o rellevants, però això s’ha d’atribuir a una necessitat lògica de jerarquització musical utilitzada en tots els sistemes coneguts.

File0005

Transcripció de tons de salms

En aquest període de convivència de la Roma pagana i la Roma cristiana no és d’estranyar que el sistema musical clàssic, més flexible i elaborat, no s’apliqués a la pràctica litúrgica, en tant per tres raons: la primera és que l’alta societat romana va ser l’última en cristianitzar-se, fet que va ocórrer paral·lelament amb l’oficialització del cristianisme, i en tant aquestes classes, generalment més cultes i instruïdes, són les que tenien accés a aquests coneixements tècnics (si bé el ciutadà corrent tampoc devia ignorar la música del seu entorn); el grau d’enteniment pèssim entre les dues cultures, que competien en certa manera per la transcendència de les seves ideologies; i un culte, encara primitiu, poc obert a canvis, i en bona part bàrbar per la situació social del territori.

** Recomanem escoltar aquests salms de l’església oriental, on, tot i les diferències amb occident, podem apreciar la tècnica salmòdica i el seu semblant amb el judaisme: 
[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/KDJtBh3LGJg?list=PLC74AB292B376708E[/youtube]

La nova europa cristiana

Amb Roma cristianitzada completament, i també la gran acceptació al llarg dels anys pels pobles bàrbars de la nova religió (si bé no sempre de corrents iguals, i fins-hi tot amb heretgies), el cristianisme occidental va sobreviure a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i es va oficialitzar en els diferents regnes resultants de la partició dels antics territoris de Roma, donant com a resultat un desenvolupament de diferents litúrgies occidentals, si bé aquest procés ja va començar molt abans, a mesura que Occident acceptava el cristianisme però que, inversament, anava perdent el control complet dels seus territoris i era cada vegada més difícil aplicar polítiques d’estat.

Aquestes litúrgies les podem identificar en els cants ambrosians (aparentment provinents de Milà), el cant hispànic o mossàrab, la litúrgia celta, el cant galicà, i el més important de tots, el ritual romà, per la seva transcendència.

Totes les esmentades litúrgies van continuar els seus camins, complicant-se, diferentciant-se i variant-se cada vegada més durant segles fins a la seva completa unificació als voltants del segle IX amb el cant litúrgic cristià carolingi i romà, o popularment conegut com a cant gregorià.

Els carolingis i la música

El regne dels francs, el més poderós dels que van succeir els territoris de la Roma occidental, va trobar el començament d’una època brillant amb Pipinus III, fill de Carles Martel, amb l’herència que això suposava.

Una de les seves decisions, clarament enfocada a la fundació d’un nou imperi, tal i com va succeir (l’imperi carolingi), va ser projectar una unificació política i territorial amb el cristianisme com a eix, i volia utilitzar la litúrgia de Roma com a pilar per aquest propòsit.

La litúrgia romana gaudia d’una gran qualitat i professionalitat gràcies, en bona part, al papa Gregori (540-604 d.C), que va deixar, entre moltíssimes reformes d’èxit, la de l’Schola Cantorum de Roma, que educava professionalment a músics, i que rebia, ja de feia temps, a sacerdots i cantaires provinents d’Orient, on la música i la litúrgia conservaven elements tècnics del sistema grec i que, al llarg dels anys, van servir per anar apropant coneixements que s’havien diluït.

Un altre personatge que va influenciar amb les seves actuacions en aquest objectiu d’hogenització va ser Sant Benet, qui va redactar un conjunt de regles monàstiques entre les que trobem la màxima ora et labora, que donava molta preeminència indirecte a la necessitat d’una litúrgia unificada i, per tant, a una música amb les mateixes necessitats.

Per últim, va ser el descendent de Pipinus, Carolus Magnus, qui amb el ple suport de les 7 arts liberals a l’imperi va  donar l’última empenta a la sistematització musical, que amb segles de desenvolupaments regionals, la recuperació de manuscrits copiats, la feina feta a Roma, i l’importància de la que cada vegada gaudia més la música, va donar com a resultat una base per tornar a la música moltes qualitats que s’havien perdut pel que fa a sistematització i tecnificació.

Evolucion territorial Imperio carolingio

Imperi Carolingi

El cant carolingi i els paral·lismes amb els clàssics

El primer dels trets a tractar és el de la notació basada en neumas, uns signes que col·locats sobre el text indicaven el número de notes i l’alçada aproximada d’aquestes; aquest sistema només donava ajuda memorística al cantor, i donada la seva poca informació musical, deixant la durada a altres requisits, és un sistema més emparentat amb les formes de fer dels salms que la dels clàssics, si bé ja hem vist que els grecs establien les duracions d’una manera semblant. No deixa de ser sorprenent que a Occident i en bona part a Orient, la tècnica clàssica semblés desapareguda i no s’aprofités aparentment en res. Aquesta notació neumàtica devia aparèixer amb certa força cap al segle VIII, i es va establir àmpliament en el IX. Aquesta notació va avançar cap a la notació quadrada gràcies al tetragrama.

Un altre tema a subratllar, però que el lector ja haurà entès, és que l’instrument únic en la pràctica litúrgica era la veu humana, ja que la música era un vehicle per a la paraula, per a l’ofici, i la cabuda de la música com a pràctica d’entreteniment no estava concebuda. Tanmateix si existia música popular o vulgar (i la denominem així ja que la tècnica i els avenços quedaven a càrrec de la música religiosa que tractem) que utilitzava altres instruments, però aquesta ja és una altre branca d’estudi.

Arribats a aquest punt encara un pot veure que la foscor d’aquests temps tapava la llum del sistema musical grec i romà, però gràcies als últims avenços que hem tractat, i gràcies en bona part a els primers grans estudiosos de la nova música, destacant amb marge a Guido d’Arezzo, va ser l’estructuració dels modes musicals on la tècnica clàssica va trobar el subterfugi.

Amb el que sabem, a orient els gèneres musicals grecs que hem tractat anteriorment sobrevivien, una mica vulgaritzats, però encara es coneixien; d’entre ells el diatònic, el més senzill i assequible, devia trobar bona acceptació en els estudiosos d’occident, ja que entre l’any 300 i l’any 1000 d.C, la gran majoria del corpus de cants ja estaven fets, i a mesura que són més moderns varien i s’apropen a una sonoritat estranyament familiar i cada vegada amb més recursos. Per tant, podem donar per fet que, segurament per utilitat, el cant cristià va anar absorbint paulatinament i pausadament alguns elements sonors clàssics, però la transmissió quasi totalment oral dels cants, els esforços memorístics i la falta d’un sistema eficaç no permetien més evolució en aquesta direcció. Amb els estudis de Guido d’Arezzo (en particular) es va arribar als vuit modes eclesiàstics que, sorprenentment, són una reconfiguració i simplificació parcial dels modes grecs, amb l’inclusió d’elements salmòdics tant a nivell d’aplicació estructural com d’identificació de les notes puntals. Aquests modes, però, només s’extreien del gènere diatònic que, a part de ser el més senzill, és el que s’enquadrava millor als cants ja elaborats, deixant la resta del sistema com a sonoritats no pròpies per al cant litúrgic o, segurament, per inaplicables per culpa de la pèrdua d’informació del sistema, i, o sonoritats no còmodes per a ells ni per la seva pràctica.

picture-51 (1)

Modes eclesiàstics

 

** Recomanem escoltar un cant carolingi en el mode VII; podem comprovar fàcilment la influència del salm i el sistema grec i romà: 
[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/PsqdzbR04UM[/youtube]

Aquests modes litúrgics tenien les seves particularitats, però amb una base clarament basada en l’estructura musical clàssica (encara que fos vulgaritzada) i el sistema d’afinació clàssic i la seva divisió dels sons, per tant, gràcies a aquest petit avenç, que configuraria la música occidental tal i com la coneixem ara, i l’arribada als nostres dies d’algunes fonts documentals i musicals escrites dels clàssics, i gràcies en part a la feina de conservació de l’església (podem veure-ho com una justa retribució), hem arribat a conèixer bona part de la música que durant tants segles va dominar i va enlluernar Europa i les seves conquestes.

Breu conclusió

Podem afirmar que entre els segles IV i XI, si bé la música dels clàssics va anar perdent interès amb l’expansió del cristianisme, el mateix cristianisme, un cop assumit el poder, va demostrar un renovat interès per totes les qüestions gregues i romanes, sobretot a partir de l’Imperi Carolingi, fet que demostra que si bé el cristianisme va competir amb la cultura antiga, un cop aparcada aquesta, va voler recuperar totes les seves fites i utilitzar-les per a les seves finalitats, si bé aquest procés va ser lent però segur, fins arribar als coneixements de música dels nostres dies.

Autor: Guillem Castro Izquierdo

 

Bibliografia:

· Richard H. Hoppin. La música medieval. 2a ed. Akal música: 2000.

· Arístides Quintiliano. Sobre la música. Biblioteca Clásica Gredos.

· Arther Ferrill. La caída del Imperio Romano. 4a ed. Biblioteca Edaf; 2012

Referents del déu Plutó

DÉU ROMÀ DE L’INFRAMÓN, PLANETA nan, PERSONATGE DE DISNEY, PUBLICACIÓ DE MANGA I ELEMENT QUÍMIC RADIOACTIU

Quin mite coneixeu relacionat amb el déu de l’inframón? Què vol dir “plutocràcia” i quina relació té amb el déu? Quina relació té el déu amb el planeta nan?

Francesc Franquet Yerro

Referents del déu Hèlios

DÉU GREC PERSONIFICACIÓ DEL SOL, MARCA DE MELMELADES, MARCA ANGLESA D’HOMEOPATIA, ELEMENT QUÍMIC, PINTOR,CARTELLISTA, POETA DE LES AVANTGUARDES BARCELONINES DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX (HELIOS GÓMEZ) I EMPRESA DE CONSULTING A BARCELONA.

Francesc Franquet Yerro