Narcís era fill de Cèfir (déu del vent potent) i de la nimfa Lírope.
Narcís era un déu enormement bell, qualsevol s’hi podia enamorar, tan com quan era petit, com de gran. Als setze anys ja tenia milers de pretendentes, cruelment excloses per l’egoisme d’ aquest, doncs ell estava molt d’orgullós de la seva bellesa.
Entre tots aquestes pretendents, es trobava Eco, una nimfa qui ja no podia utilitzar la seva veu sinó per repetir crits tontament. Això esdevenia del càstig per haver entretingut a Hera amb llargs relats las concubines de Zeus fugien de la mirada gelosa de Hera.
Un dia en què Narcís va sortir a caçar cérvols, Eco el va seguir sense que ell se’n adonés a través del bosc i amb el desig de parlar-li, però incapaç d’iniciar conversa. Per fi Narcís, veient que s’havia separat dels seus companys, cridà:
. Hi ha algú per aquí?
-Aquí- va repetir Eco.
Narcís sorprès, doncs ningú estava a la vista:
-Vine!
-Vine!
-Per què no véns?
-Per què no véns?- digué Eco
-Juntem-nos aquí!
-Juntem-nos aquí – va repetir Eco i va córrer alegrament del lloc on estava ocultada a abraçar Narcís. Però ell es va apartar.
– Moriré abans de que puguis estar amb mi!- cridà Narcís
– Estigues amb mi- suplicà Eco
Però Narcís se’n va anar, i ella passà la resta de la seva vida consumint-se, morint d’amor i mortificació fins que s’esfumà.
Un dia Narcís va enviar una espasa a Aminias.
Aminias era una dels seus màxims pretendents. Aminias es va matar a l’ombra de Narcís demanant als déus que vengessin la seva mort.
Àrtemis va escoltar la seva venjança i va fer que Narcís s’enamorés, però sense ser correspost mai, que no pogués consumar mai el seu amor. Narcís va arribar a un riuet , clar com la plata quan es va estirar, fascinat a la seva vora herbosa per saciar la seva sed, es va enamorar del seu propi reflex.
Al principi va tractar d’abraçar i besar el bell noi que veia davant seu, però aviat es va reconèixer a si mateix i va estar embadocat contemplant l’aigua hora rere hora. Com no podia suportar el fet de posseir i no posseir el mateix temps.
Però sabia que el seu altre jo li seria sempre fidel passés el que passés.
Eco que no havia perdonat  Narcís encara, l’acompanyava i va repetir compassivament els laments mentre s’enfonsava la daga en el pit, i també al final “-Adéu jove estimat inútilment-“ la seva sang va mullar la terra i d’ella va néixer una blanca flor, el narcís.

Us ha agradat la història?
Com us l’ imagineu? De què peca?
Per què milers de nimfes quedaven completament enamorades d’ell?

En què es transforma Narcís?

Carla Domingo Luengo, 1r batxillerat