Tag Archives: Mitologia

ELS DÉUS SE’N VAN DE MARXA

Benvolguts alumnes del Cristòfol Ferrer,

si voleu riure una mica mentre repasseu els vostres coneixements sobre mitologia grega, us convidem a veure un article que, des de Badalona, hem publicat al bloc Clàssics a la romana de l’IES Vil·la romana de La Garriga, que la Margalida ja us va presentar fa un temps a El fil de les clàssiques.

La fotografia següent és només un tastet del que us espera si hi cliqueu a sobre.

 deus-olimpics-web-petit.JPG

Pigmalió i Galatea

Vet Aquí, a Xipre vivia Pigmalió, que, irritat contra els vicis femenins, vivia sol sense esposa ni companya. Era un gran escultor, que un dia va afaiçonar una fantàstica estàtua femenina d’ivori blanc. Era tan bella que el mateix Pigmalió se’n meravellà i s’enamorà de la seva obra.

A les festes de Venus, li ofereix vora l’altar la seva estàtua i li demana una esposa semblant a la noia d’ivori-no va atrevir-se a dir-. Venus va comprendre la seva súplica i fa que l’estàtua d’ivori cobri vida. Es van casar i Venus va assistir al casament. Al cap de nou mesos, els va néixer Pafos, de qui l’illa ha coservat el nom.
Extret de Narracions de mites Clàssics ed. Teide.
¿Sabeu què significa Pigmalionisme?

Coneixeu alguna obra literària que s’inspiri en aquest mite? i alguna pel·lícula?
Bouchra Samadi 2batx.A

Atlas

atlas.jpg  El tità Atlas era fill de Jàpet i de la nimfa Climene. Després que els titans s’haguessin posat a la disposició de Zeus i els seus germans, Atlas no va ser fet presoner en el món dels morts com la resta d’ells. Zeus li va infligir un càstig especial que va consistir a carregar amb l’arc del cel sobre les seves espatlles.
Atlas va portar a terme la tasca en el racó més occidental que els grecs coneixien i que se situaria prop de l’estret de Gibraltar. Hèracles va visitar Atlas en un dels seus Dotze Treballs per a recollir les pomes d’or de les Hespèrides. Gaia, la deessa de la terra, li havia donat les pomes a Hera quan es va casar amb Zeus i aquesta al seu torn les hi va lliurar a les Hespèrides, filles de Atlas, perquè les guardessin en un bell jardí que estava protegit pel drac Ladón. Atlas li va posar una condició a la seva visita. Per a evitar-li el problema de lluitar amb el drac, aniria ell mateix fins el jardí mentre Hèracles li sostenia l’arc del firmament.
Afortunadament, Hèracles era prou fort i Atlas va poder arribar al jardí. Quan va tornar amb les pomes, li va suggerir que podria anar ell a lliurar-se-les a Euristeu, cap d’Hèracles, mentre l’heroi seguia sostenint l’arc un poc més.
Hèracles va fingir estar d’acord amb la idea, però va demanar a Atlas que prengués l’arc un moment per a poder posar-se un coixí sobre els seus muscles adolorits. Atlas va accedir i aixì Hèracles va poder fugir amb les pomes.
Ovidi descriu com Perseu, fill de Zeus com Hèracles, va visitar Atlas. Perseu li va demanar passar la nit amb ell i aquell s’hi va negar, recordant un oracle que una vegada li havia dit que un fill de Zeus arribaria per a robar-li les pomes de les seves filles -probablement es referia a Hèracles-. Atlas va amenaçar  Perseu i aquest va utilitzar el cap de Medusa per convertir-lo en muntanya de pedra.

On es troba aquesta muntanya?
Sabríeu dir més paraules en català que derivin d’atles?

Verónica Vega
2n batx A

Apol·lo envejós!

La setmana pasada ens vam repartir entre nosaltres els textos d’Apol·lodor que hi ha a la pàgina 86 del llibre de Grec de segon (ed. Teide), aquí teniu el text que em va tocar traduir :

“Apol·lo també va matar el fill d’Olimp, Màrsias, ja que aquest, després d’haver trobat unes flautes que Atena va llançar perquè li feien la cara lletja, va participar en una competició musical amb Apol·lo”.

Per què Apol·lo va matar Màrsias? Sabeu què li va fer? Per què el va castigar d’una manera tan cruel?

“Apol·lo escorxant Màrsias” de José de Ribera (Royal Museums of Fine Arts of Belgium)

 Quin paral·lelisme trobem entre la dualitat Apol·lo/ Marsias i Atena / Aracne?

Bouchra Samadi

Grec 2n batxillerat

A.C. Roma

Com tots sabem Itàlia és el país on les arrels clàssiques són més fortes, no és estrany, doncs, que hi hagi un partit important de futbol, A.C.Roma, l’escut del qual no és altre que el propi símbol de la fundació de Roma. Que és? Com es diu aquesta lloba? A qui està alletant ? Què més en sabeu?

Bouchra Samadi

2n batxillerat llatí i grec

Ballem un tango amb Baucis…

En un complex luxós de Buenos Aires hi ha un hotel anomenat Baucis Hotel. Suposo que, a partir de les narracions d’Ovidi que estem llegint a Narracions de mites clàssics, em sabreu explicar quin és l’origen del nom i quin referent mitològic té. Els mateixos fundadors de l’establiment ho expliquen en la seva pàgina web.

No us sembla un nom molt encertat per a un hotel?

baucis-hotel.jpg

baucis-logo.jpg

 TERESA

Apol·lo i Dafne en la literatura

“Apol·lo i Dafne” de Bernini

En aquest article, he volgut fer una mica de recerca de la influència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura. Pels que no el coneixeu, a continuació us faig un petit resum del mite:
Tot va començar quan Apol·lo i Cupido es van barallar per qui tenia les fletxes més poderoses. Cupido, per tal de demostrar que les seves podien fer una ferida impossible de curar, va llençar-li una fletxa d’or i amb punta afilada (les que generen amor) a Apol·lo, i una que té plom sota la canya (la que esquiva l’amor) a la nimfa Dafne. Llavors, Apol·lo va començar a perseguir  Dafne per tot arreu i aquesta, filla del déu del riu i esgotada pel fàstic que Apol·lo li feia, va suplicar al seu pare que l’ajudés i aquest la convertí en llorer. Apol·lo després de comprovar que dins aquest llorer encara bategava el cor de la seva estimada, va convertir el llorer en el seu arbre i a la pobre nimfa no li quedà més remei que assentir-hi.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura catalana:

 

“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”

SALVADOR ESPRIU, Les roques i el mar, el blau, “Dafne”.

 

Mentre jo les fotografiava, vaig sentir que em cridava.
Estava meravellada d’un llorer que havia crescut a dins
d’un baladre. Certament era curiós, un baladre de flors
roses feia una rodona alta i ampla, al mig de la qual
s’alçava un llorer.Va dir: Mira on s’ha refugiat Dafne…”

 

RAMON SOLSONA, “Les hores detingudes” 1993

En aquest fragment del poema d’en Ramon Solsona es fa una simple descripció del llorer on se suposa que Dafne s’ha refugiat.

Ella, oint estes paraules,
sens respondrer ni parlar
Mes que si fora cartuxa,
de terra en un punt s’alçà.

I girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besós, on lo lector,
si vol, podrà prendre pau.

Veient Apol·lo esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i ocorregut
que no fa pobre assotat.

Mogut amb impuls colèric,
corrent la volgué alcançar,
més en va és sa diligència,
i son treball és en va.

Piux, quan quasi la tenia,
veient no podia escapar,
en llorer fou convertida,
deixant a Apol·lo burlat:

que arribant per abraçar-la,
en lloc de cos delicat
abraçà la crosta pura,
que encara calenta està.

I amb amorós pensament,
mil besos li està donant,
amb qui l’apar qu’es despica
de tot lo desdeny passat,

en honra d’esta conquista
dues o tres branques trencà,
i ordenant-ne una corona
se la posà sobre el cap.”

“Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular:
i ment quisvulla que diga
que hi ha mot de veritat.”

FRANCESC VICENÇ GARCIA, “Faula d’Apol·lo i Dafne”
En aquest poema d’en Francesc Vicenç Garcia, hi trobem just el moment de la metamorfosi de Dafne.

“Muda Dafne la planta fugitiva
i, lisonges mentint a l’esperança,
los braços multiplica a la venjança,
les verdes llengües a la queixa viva…”

FRANCESC FONTANELLA, ms. 172 BC
Francesc Fontanella fa una interpretació de la forma que l’arbre de Dafne, el llorer, ha adquirit.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura castellana:

Dafne: “Veo que todos me ofenden.
Gran Peneo, padre mío!…
por tu honor y mi honor vuelve…
no permitas
que yo llegue
a ver antes
mi desdicha que mi muerte.”
Apolo: “Primero, ingrata, en mis brazos,
que te alivien y consuelen
los dioses a quien invocas,
ni los cielos a quien mueves,
verá el Amor…no verá…
¡Hados! ¿qué prodigio es éste?
la beldad que a abrazar iba
entre mis brazos, convierten
en yerto tronco los dioses,
que de su llanto se duelen!
a cuyo prodigio pasman,
a cuyo asombro fallecen,
aun más que ella mis sentidos;
pero no mi fuego ardiente:
pues a su pompa postrado,
es bien que idólatra quede
a serlo mas de sus hojas,
que de mis rayos las gentes,
adorando su hermosura,
aun en su cadáver siempre.”

CALDERÓN DE LA BARCA, “El laurel de Apolo XIX”

Aquí Calderón de la Barca, representa Dafne com a una noia que no vol perdre el seu honor i per això demana ajuda als déus, en canvi Apol·lo li diu que l’únic que vol és donar-li amor i com que ella no l’accepta, es conforma amb estimar el que li ha quedat d’ella.

“…Los mitos, en el campo, siempre acechan
yo nunca estoy seguro
de lo que tu apariencia me insinúa:
que eres simple mortal, de pura carne.
Cuando libras tu cuerpo de las sedas
un recuerdo de ninfa o diosa altiva
convierte nuestro abrazo en una fábula.
Y así, en el campo, un día,
si te suelto la mano, volver puedes
a tu mito y dejarme a mi llorando
al pie de un árbol:
soñando brazos y mirando ramas
en que a pesar de todos los inviernos
el recuerdo certero reconoce
un latido de sangre que me amaba…”

PEDRO SALINAS, El largo lamento, “No me sueltes”

En aquest preciós poema de Pedro Salinas trobem una comparació de la seva estimada amb Dafne i es compara ell amb Apol·lo dient que si ella l’abandona, ell encara estimarà el record que quedarà del seu amor al camp.

A fugitivas sombras doy abrazos;
en los sueños se cansa el alma mía;
paso luchando a solas noche y día
con un trasgo que traigo entre mis brazos.
Cuando le quiero más ceñir con lazos,
y viendo mi sudor, se me desvía,
vuelvo con nueva fuerza a mi porfía,
y temas con amor me hacen pedazos.
Voy me a vengar en una imagen vana
que no se aparta de los ojos míos;
búrlame, y de burlarme corre ufana.
Empiézola a seguir, fáltanme bríos;
y como de alcanzarla tengo gana,
hago correr tras ella el llanto en ríos.

“SONETO AMOROSO”
En aquest sonet s’explica en primera persona la persecució que Apol·lo fa a Dafne.

A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban,
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blandos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!

SONETO XIII
En aquest sonet el poeta narra com ha estat la metamorfosis de Dafne.

“Dinamene no menos artificio

mostraba en la labor que había tejido,
pintando a Apolo en el robusto oficio
de la silvestre caza embebecido.
Mudar presto le hace el ejercicio
la vengativa mano de Cupido,
que hizo a Apolo consumirse en lloro
después que le enclavó con punta d’oro.

Dafne, con el cabello suelto al viento,
sin perdonar al blanco pie corría
por áspero camino tan sin tiento
que Apolo en la pintura parecía
que, porque ella templase el movimiento
con menos ligereza la seguía;
él va siguiendo, y ella huye como
quien siente al pecho el odioso plomo.

Mas a la fin los brazos le crecían
y en sendos ramos vueltos se mostraban;
y los cabellos, que vencer solían
al oro fino, en hojas se tornaban;
en tornadas raíces s’estendían
los blancos pies y en tierra se hincaban;
llora el amante y busca ser primero,
besando y abrazando aquel madero.”

GARCILASO DE LA VEGA “Églogas  III 145-168”

Garcilaso de la Vega mostra clarament el que l’amor (Cupido) pot fer en les persones, de quina manera pot canviar a la gent i, fins i tot, als déus!. També en l’últim fragment ens descriu la metamorfosi de Dafne i la reacció d’Apol·lo.

“Bermejazo platero de las cumbres,
a cuya luz se espulga la canalla,
la ninfa Dafne, que se afufa y calla,
si la quieres gozar, paga y no alumbres.

Si quieres ahorrar de pesadumbres,
ojo del cielo, trata de compradla:
en confites gastó Marte la malla,
y la espada en pasteles y en azumbres.

Volvióse en bolsa Júpiter severo;
levantóse las faldas la doncella
por recogerle en lluvia de dinero.

Astucio fue de alguna dueña estrella,
que de estrella sin dueña no lo infiero:
Febo, pues eres sol, sirvete de ella.

QUEVEDO, Parnaso 427, “A Apolo persiguiendo a Dafne. Soneto”

Quevedo fa la seva interpretació del mite: compara  Dafne amb una prostituta!!

“Tras vos, un alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol, ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciélago sin duda,
pues vais del Sol y de la luz huyendo.

Él os quiere gozar, a lo que entiendo,
si os coje en esta selva tosca y ruda:
su aljaba suena, está su bolsa muda;
el perro, pues no ladra, está muriendo.
Buhonero de signos y planetas,
viene haciendo ademanes y figuras,
cargado de bochornos y cometas.

Esto la dije; y en cortezas duras
de laurel se ingirió contra sus tretas,
y, en escabeche, el Sol se quedó a escuras.”

QUEVEDO, Parnaso 428, “A Dafne huyendo de Apolo. Soneto”

Quevedo fa un petit resum del mite: comença amb la persecució, continua amb la metamorfosi i acaba dient que Dafne, fins i tot, ha deixat al Sol sense llum, amb la seva transformació.

Seguint la tradició clàssica d’Apol·lo i Dafne en els poetes gongorins, trobem la Fábula de Apolo y Dafne de Juan de Tarsis (1582-1622),  compte de Villamediana. També entre les rimes pòstumes de l’admirador de Góngora Antonio Paredes, hi ha una inacabada Fábula de Dafne y Apolo. De Salvador Jacinto Polo de Medina (1603-1676), en canvi, tenim un Apolo y Dafne que segueix no la vena seriosa sinó el vessant burlesc de Góngora.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura italiana

“…e i duo mi transformaro in quel ch’i sono,
facendomi d’uom vivo un lauro verde,
che per fredda stagion foglia non perde.

Que mi fec’io quando primer m’accorsi
de la trasfigurata mia persona,
e i capei vidi far di quella fronde
di che sperato avea già la corona,
e i piedi in ch’io mi stetti, el mossi, et corsi,
com’ogni membro a l’anima risponde,
diventar due radici sovra l’onde
non di Peneo, ma d’un piu altero fiume,
e’n duo rami mutarsi ambe le braccia!”

FRANCESCO PETRARCA, Canzoniere  23 vv.37-49

En aquest poema de Francesco Petrarca també trobem un petit resum del mite de Dafne.

Camila Pérez López. 1r BATX A