Vet Aquí, a Xipre vivia Pigmalió, que, irritat contra els vicis femenins, vivia sol sense esposa ni companya. Era un gran escultor, que un dia va afaiçonar una fantàstica estàtua femenina d’ivori blanc. Era tan bella que el mateix Pigmalió se’n meravellà i s’enamorà de la seva obra.
A les festes de Venus, li ofereix vora l’altar la seva estàtua i li demana una esposa semblant a la noia d’ivori-no va atrevir-se a dir-. Venus va comprendre la seva súplica i fa que l’estàtua d’ivori cobri vida. Es van casar i Venus va assistir al casament. Al cap de nou mesos, els va néixer Pafos, de qui l’illa ha coservat el nom.
Extret de Narracions de mites Clàssics ed. Teide.
¿Sabeu què significa Pigmalionisme?
Coneixeu alguna obra literària que s’inspiri en aquest mite? i alguna pel·lícula?
Bouchra Samadi 2batx.A
ave lida!! aquest mite es molt romàntic, la paraula
Pigmalionisme és un Trastorn psicosexual en el que el individu dirigeix fantàsias eròticas cap l’obejecte creat per él.
vale 😉
Pingback: El fil de les clàssiques » Blog Archive » L’efecte Pigmalió
avee!
com bé a dit la lina pigmalionisme vol dir trastorn psicosexual en el que l’individu dirigeix fantàsies eròtiques cap l’objecte que ha fet ell mateix.
No se o no m’enrracordo de cap pel.lícula ni obra literaria que s’inspiri en aquest mite.
Aquest mite està molt bé i és molt romàntic, ja es veu a la foto. 🙂
valee! 😀
Ara ja no dire que vol dir pigmalionisme perque ja ho han dit pero crec que hi ha una pel·licula que em crea certa inspiració la de “Pretty woman” que es un hom que es porta una prostituta a un hotel amb la idea de que nomes seria una nit i es dona compte de que la vol mes dies al seu costat i li ofereix quedarse mes temps, llavor ell es fa càrrec de que ella es prepari per viure correctament en societat i es com si creara una nova persona i llavors s’enamora, aqui ve la semblança que Pigmaló s’enamora de la figura que a creat i l’home de la pel·licula s’enamora de la nova noia que ha creat també.
Ana Rosa, has fet un molt bon parel·lelisme; i tant que sí!
Pingback: Her, de Spike Jonze | La cinta de Νίκη
Pingback: L’agamaltofília | L'univers clàssic dels nostres mots