Tag Archives: Mitologia

Història d’un amor impossible

Tisbe era la noia més bonica del barri. Tenia uns ulls preciosos de color verd, amb la cara pigada i els rínxols daurats.
Malaudarament, els seus pares, no volien veure a Píram amb ella, per la seva condició econòmica, però ell sabia que ella també sentia coses molt especials.
Un dia qualsevol, estava a la seva habitació i va escoltar unes veus a l’eixida, llavors, va treure el cap per la finestra i la va veure estendre la roba. Oh déu! li va dedicar una mirada tan penetrant…però ella va fugir de seguida. Des d’aquell dia, mirava continuament per la finestra amb l’esperança de veure-la, fins que els seus desitjos es van complir i van iniciar una conversa plena de preguntes sense resposta, que s’havien anat acumulant al llarg del temps.
Després de parlar molts dies secretament, van decidir quedar d’amagat a la plaça del poble.Encara que sabien la gravetat de la situació, van voler enfrontar-la per manifestar a tothom que ningú els podria separar mai més. Píram va arribar i no la va veure, però la seva bufanda estava entre els arbustos i es va preocupar.
De sobte, va escoltar la seva veu:
-Ves amb compte, Píram!
-Per què? Què passa Tisbe?
-Hi ha un captaire rondant per aquí amb una navalla!
-Tisbe, de veritat creus que és moment per riure amb bromes d’aquest tipus? Surt d’aquí i marxem abans que ens descobreixin!
Però ja era massa tard per a advertències, Tisbe tenia raó, hi havia un captaire. Va clavar la navalla a l’esquena de Píram i aquest va caure de genolls a terra. Ella no ho va poder suportar i va sortir corrents d’entre els arbustos, però d’aquesta manera només va espantar el captaire, i aquest, per por a ser delatat a la policia també la matà de la manera més cruel, li robà els diners i la roba d’abric.

Laura Galán

1r de batxillerat

Qui riu l’últim…

Era el vespre del dia de Halloween i també l’aniversari d’en Tomàs, però les tres amigues Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe es quedaren a casa, tot rebutjant la seva invitació i convidant els seus amics (també amics d’en Tomàs) a casa d’Alcítoe.
Mentre que el sopar a casa d’en Tomàs es refredava i ell perdia la paciència per la impuntualitat dels seus convidats, tots aquests es divertien explicant-se històries de por per torns a la sala d’estar d’Alcítoe. Quan a tots se’ls va acabar la imaginació, van sopar i van començar a mirar una pel·lícula de por. Poc a poc, començava a fer fred al carrer, però Leucònoe, tot i estant ben abrigada i dintre de la casa, va sentir un calfred.
A la foscor de la seva habitació, Tomàs hi va trobar un llibre i va llegir  la portada: “METAMORFOSIS”.  A la primera pàgina hi posava ben clar “NO LLEGIR EN VEU ALTA”, però, sense fer cas, va obrir la seva llanterna i va llegir la primera història que va trobar anomenada “Les filles del rei Mínies” en veu alta i clara. Mentre llegia va trobar similituds entre el conte i la seva pròpia experiència i va començar a centrar la seva fúria en les tres noies que s’havien rigut d’ell.
De sobte, les llums de casa d’Alcítoe es van tancar i entre els crits i els riures de la gent es van sentir uns molt aguts i terrorífics que van fer callar els convidats. Quan la llum havia tornat la roba de les tres noies estava al terra i tres ratapinyades volaven sobre d’elles.
Tomàs va asseure’s al seu llit amb una estranya sensació de cansament. Per la seva finestra entreoberta hi van entrar les ratapinyades; als seus ulls va descobrir els d’Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe, i ràpidament va decidir tancar-les en una gàbia i castigar-les per sempre més.

Coty Ledesma, 1º Batx. llatí i grec

Apol·lo, Coronis i el corb a la Universitat

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí

Laberint del Minotaure

[Font: Jinetes del viento]

Dimecres dia 28 d’Octubre. Els alumnes d’una classe de llatí de primer de batxillerat, tenen decidit anar d’excursió al laberint del Minotaure amb la seva professora, però encara no saben el que els espera…
Tots arriben puntuals al seu lloc de trobada, la parada de tren, i estan eufòrics per veure com serà aquesta experiència. Pugen al tren i noten que està totalment buit, en un moment això deixa de ser un problema per a ells i torna diversió fins arribar a la seva destinació.
Quan baixen del tren, la gent ja torna a aparèixer, ells continuen el seu camí cap al parc del laberint, sense problemes, xerrant, fent bromes…
En arribar-hi, el guàrdia els fa deixar tot el seu material en un armari gegant. L’última, una noia, li pregunta quan la podran agafar, però el guàrdia no contesta, fins que la noia es gira i ell en veu molt baixa diu:
-Si torneu vius ho podreu agafar…
-Perdoni? -Diu la noia, que ha escoltat alguna cosa.
Però el guàrdia calla i torna cap a la seva caseta.
Tots entren molt contents ja que el parc és meravellós, moltíssim verd, moltes flors, estàtues d’herois i déus. Entren al parc i quan passa l’últim, aquella porta gegant de ferro es tanca, sembla ser, amb un cop de vent fortíssim.
Comencen la seva excursió pel parc i el primer que veuen és una estàtua gegant; a dalt de tot hi té un llop i a sota, una planta que tapa tot el que està visible. La professora explica tota la història d’aquesta estàtua. Un dels nois, troba una cosa una mica estranya, dels ulls del llop surt un líquid roig; la gent no en fa cas i tiren endavant, però ell es queda sorprès…
Continuen el seu camí i es troben en una bifurcació de quatre camins; la professora diu que abans d’agafar cap dels quatre, ens explicarà els dos relleus; però, quan els mira, es queda estranyada, ja que resulta que els quadres estan canviats: un és Posidó decapitant quatre joves i l’altre, Zeus bevent la sang d’una nena que ell mateix acaba de matar. La professora no sap què dir, es queda totalment en blanc, fins que un dels nois diu de continuar i no pensar-hi més.
Ara han de fer grups i cadascun triar un dels quatre camins: El de la veritat, el de la saviesa, el de la mort o el més llarg de tots…
Arriben tots a la porta del laberint menys el grup que ha anat pel més curt, el de la saviesa. Tots estan entranyats, però la professora, molt tranquil·la, diu que anirà a buscar-los. Fan ells mateixos els grups i entren al laberint…
El primer grup, en entrar, es troba perdut en un moment. Ells es pensaven que això seria un joc per a nens i resulta que no ho era.
El segon grup va a parar a una habitació tancada. En el moment d’entrar ja noten que per allà no hi ha sortida, intenten sortir però la porta està tancada. La porta s’obre a poc a poc i entra un personatge disfressat d’Ares, amb la seva armadura, les seves armes… Ells es pensen que és tot una broma, però aquest Ares desembeina la seva espasa i els talla tots per la meitat.
El tercer grup escolta els crits de dolor dels companys. Es posen molt nerviosos i es comencen a dividir pel laberint. A poc a poc van desapareixent un rere l’altre. Una altra vegada un personatge disfressat, però que aquest cop sembla un noi normal i corrent amb una túnica blanca i un bastó molt gros, va matant-los d’un en un amb un cop de bastó al cap.
El primer grup, després de bastant de temps caminant arriben a una sala central, on veuen com tots els seus companys estan posats com a estàtues, i no sols els seus companys, totes les persones que havien visitat el laberint. No saben què fer, estan paralitzats després de veure aquesta imatge, però de sobte surt un altre personatge disfressat, el Minotaure, i es llença a sobre dels nois, però ells no volen passar pel mateix que els seus companys, i tots junts, gràcies a un fil que tenen, capturen el Minotaure i quan el desmantellen, descobreixen que era el guàrdia, que els ho explica tot:
Aquest parc abans era un jardí de la seva família, i quan l’ajuntament el va comprar no ho va poder assimilar. Lla seva forma de venjar-se era matant tothom que anava al jardí…
Els nois troben la seva professora immobilitzada de mans i peus i, finalment, tots junts tornen a casa amb la pèrdua de tots els seus companys….

Edgar Baena
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz

Barcelona mitològica

Què té de la mitologia clàssica la ciutat de Barcelona? Aquesta era la hipòtesi del meu treball de recerca dirigit per Margalida Capellà i que tot seguit exposaré breument:

Mitològicament Barcelona va ser fundada per Heràcles (en llatí, Hèrcules), fill de Zeus i de la mortal Alcmena. La història explica que l’heroi va navegar amb unes barques fins a la Península Ibèrica, una d’elles la novena es va encallar a les costes del llevant. Al lloc on aquesta barca es trobava, Heràcles va construir una ciutat que anomenà Barca nona, Barcelona.

Passejant per Barcelona i de la mà de dues gimcanes mitològiques de la Margalida que podeu consultar a El Fil de les Clàssiques, he fet una recerca de mites clàssics. Amb tot el material que he anat trobant a cada passa he fet aquest muntatge audiovisual, que és la part central i més personal del meu treball, tot i les dificultats tècniques que m’ha suposat:

Com heu pogut visionar ha dividit la passejada mitològica per Barcelona en quatre parts tot començant per l’estàtua del seu fundador al Passeig de Sant Joan: la ruta d’Hermes, el Parc del Laberint, el parc de la Ciutadella i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La presència del déu alat Hermes, en llatí Mercuri, és constant en diferents edificis i llocs coneguts i significatius de la ciutat Comtal i es relaciona amb Barcelona a través del mite amb el seu fundador (Hèracles-Hèrcules).

El caduceu del déu Hermes, déu missatger, evoca la imatge d’Hèracles rodejat per dues serps enviades per Hera, esposa de Zeus, la qual va assabentar-se de la infidelitat de Zeus amb Alcmena tot volent venjar-se enviant dues serps per assassinar el petit heroi. Retornant aquest caduceu, Hermes va separar les dues serps que lluitaven entre si i una vegada amansides s’enrotllaren envoltant la vara i donant origen al famós atribut d’aquest déu: el caduceu.

Hermes i Hèracles no només tenen aquesta relació simbòlica sinó que Hermes obligat per Zeus diposità l’heroi sobre el pit d’Hera, amb la finalitat que aquest, s’alletés de la llet de la immortalitat. A més Hermes acompanya Hèracles en el seu descens als inferns per dominar el Can Cèber i així completar els dotze treballs tan famosos de l’heroi.

El déu grec Hermes és fill de Zeus i de Maia. Té la funció de missatger que transmet als humans les idees divines i les interpreta, és el psicopomp que guia les ànimes, el despertador de la consciència, el creador de la cultura, les arts i el llenguatge. També és el sanador diví, patró de viatgers i comerciants i sobretot inspirador de la filosofia.

Hermes promou les ciències i les arts. Aquestes es basen en correspondències i analogies que existeixen entre els tres nivells o mons que construeixen l’Existència Universal, el món de l’esperit, de l’ànima i el món físic o corporal.

És completament normal que trobem arreu Hermes ja que per la seva diligència i sagacitat, és una icona per als comerciants. Barcelona en el moment de la seva expansió comercial i industriosa durant els segles XIX i XX té una gran activitat econòmica i comercial i les seves construccions esculpeixen múltiples representacions d’aquest déu i els seus atributs com si d’aquesta manera es volgués atreure com un talismà els beneficis financers que dispensa aquest déu, totalment compatibles amb els d’ordre intel·lectual que també patrocina. Podem trobar-lo en façanes d’edificis públics, d’edificis del govern, en bancs, en cases particulars, en edificis vinculats amb el comerç, l’educació i la cultura.

Aquest déu el podem reconèixer per les seves ales i pel caduceu. Aquestes ales li neixen dels dos costats del cos, als peus, i al seu cap, solen ser petites. El caduceu és una vara alada de la qual dues serps s’enrotllen de forma simètrica que s’atrauen i es repel·leixen al mateix moment. El món modern el manté com un emblema del comerç i la medicina. Hermes premia el treball i l’esforç: Labor Omnia Vincit.

Podem trobar aquesta mateixa divinitat a milers de cultures amb noms diferents; però sempre conserva les mateixes funcions això fa que Hermes tingui una gran universalitat. Hi ha milers de noms referents a Hermes però aquests noms corresponen al mateix arqueotip, és immortal i només és possible trobar-lo a l’interior de l´ésser.

Hèrcules, Hermes són ben presents al centre de la ciutat. Al Parc del Laberint, en comptes del Minotaure es troba Eros i tot s’ha de llegir en clau amorosa. Al Parc de la Ciutadella trobem el naixement de Venus a la cascada central, envoltada de Neptú i Amfitrite.

Després de fer la recerca per places, parcs i carrers, podem dir que Barcelona és una ciutat mitològica que permet estudiar i gaudir de la mitologia clàssica al carrer, a l’abast de tothom, com a element instructor dels habitants i turistes de la ciutat, que permet motivar a un coneixement més profund de la mitologia a més del gaudi estètic i aprofundir en el coneixement de la ciutat sabent localitzar cada monument en un mapa i saber-ne fer una ruta mitològica.

Aquest treball de recerca m’ha resultat molt enriquidor i m’ha fet apreciar més Barcelona i veureu-la com una ciutat mitològica. M’agradaria que en un futur, no molt llunyà, per la televisió es pogués veure un reportatge sobre aquesta Barcelona i contemplar les diferents cares de la ciutat, no només té una història sinó que també té un gran mite fundacional i més de seixanta representacions mitològiques d’Hermes, un parc vegetal d’una gran vàlua històrica i paisagística i un Museu Arqueològic que cal preservar. Realment Barcelona és mitològica.

Carla Domingo Luengo
2n de batxillerat llatí i grec
Treball de recerca 2009

PARC DEL LABERINT D’HORTA: Dos segles fent història

El parc del Laberint d’Horta és el testimoni dels últims 200 anys de la història de la ciutat de Barcelona. El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat.

Entrada al palau de la família Desvalls

Aquests meravellosos jardins van néixer el 1794, gràcies a la tasca que Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va encomanar a Domenico Bagutti. El destacat dissenyador italià Bagutti va ser el creador d’aquesta obra i va treballar per la família Desvalls fins a 1808. Joan Antoni i els seus descendents han estat personatges molt il·lustres. Els camins d’aquest parc i els seus edificis ens parlen de les visites de personalitats històriques importants, com els reis d’Espanya Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII.  Aquest indret únic de la ciutat de Barcelona també ha estat l’escenari escollit per importants artistes del nostre país, com Joan Maragall o Adrià Gual, per realitzar nombroses activitats culturals.
La família Desvalls va ser la propietària de la finca durant els anys 70, però aquesta era molt cara de mantenir i llavors va ser quan va passar a mans de l’Ajuntament.
Un any després el van inaugurar com a parc públic, però el mal tracte del parc, el mal ús dels jardins, la brutícia i el deteriorament va fer que tres anys més tard es fes una restauració en profunditat. Aquesta restauració van fer que es transformés en jardí-museu. Així doncs, va agafar caràcter de monument històric, i per tant l’assistència del públic era incontrolada, ja que era i és un lloc turístic molt important. La quantitat de persones que hi assistien era tan gran que va provocar que es deteriorés un altre cop, i al 1994 es va haver de restaurar de nou. Des de llavors l’assistència del públic és restringida a 750 persones, per poder conservar la preciosa i fràgil estructura.
L’estat actual del jardí correspon a tres parts:

  • La primera és la part neoclàssica (que en l’actualitat encara ho és). Es basa en les escultures i relleus i tracta els diferents nivells de l’amor.
  • La segona és el jardí romàntic, del qual només en resten vestigis, que són els senyals que alguna cosa ha estat destruïda o gairebé desapareguda.
  • I per últim, la tercera és la part enjardinada, que actualment està a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona.

Jardí romàntic

Jardí romàntic

D’aquesta última part podem destacar que hi ha molta varietat d’arbres. Hi podem destacar l’Agapanthus umbellatus, que és la denominada flor de l’amor, que amb la seva floració blava omple de color el jardí romàntic.

Pavelló neoclàssic de les nou Muses

Pavelló neoclàssic de les nou Muses

Dins del jardí hi ha una estàtua d’Eros, que representa l’amor juganer i despreocupat, templets clàssics i simètrics (Dànae i Ariadna) i el pavelló neoclàssic, que és una estructura on tenien lloc les vetllades socials.
En conclusió i un cop feta la recerca sobre aquest parc, trobo que és un lloc on es pot gaudir de màgia i fantasia, d’alegria i de reflexió, i que per descomptat, t’endinsa dins d’aquell món tan gran com són els mites, els contes, les històries i els somnis.

[La informació i les imatges estan extretes del web de Parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona. També he obtingut informació de wikipedia.]

Paula Navarro

Llatí 1r batxillerat

Aríon i el dofí

Aríon de Metimna va ser un famós músic.Va viure molt de temps a Corint, al servei del rei Periandre. Però ell va voler fer un viatge per mar, i va marxar cap a altres terres famoses, Sicília i Itàlia.

Després que va reunir una gran quantitat de diners,  va decidir de tornar a Corint. Va escollir una nau i mariners corintis. Però aquests homes, amb la finalitat d’apoderar-se dels seus diners, van prendre la decisió de matar Aríon. Ell va donar-los els diners i altres pertinences, a fi que li perdonessin la vida. Els mariners no van tenir commiseració, i van ordenar-li que es precipités tot seguit al mar. Aríon, va demanar que, abans de morir, li permetessin de cantar una vegada més. Després de cantar, es va llançar al mar i va caure cap a les profunditats. Els mariners van creure que havia mort.

Però un dofí, que va seguir el vaixell atret per la dolça melodia del cantor, va comparèixer nedant entre ones, i es va col·locar sota l’home i el va portar, elevat el llom, per damunt les ones, d’aquesta manera el va conduir cap a terra.
Aríon va anar ràpidament cap a Corint i va narrar el seu cas a Periandre.
Aquest no podia creure la seva història, i va cridar els mariners; els va demanar on era Aríon. Ells li van dir que era a Itàlia , sa i estalvi.
Llavors va aparèixer Aríon, i els mariners van quedar sorpresos i van confessar la veritat. El rei va condemnar-los a mort.

N.B.: Sabeu quin autor grec ens relata aquesta història i en quina obra? Què us ha semblat? Qui era Periandre de Corint? Quina relació tenen els dofins amb Badalona? Per què els dofins són tan bons amb els humans? Qui i per què es converteixen en dofins segons les Metamorfosis d’Ovidi?…

Mariano Díaz

4t de llatí

Fins i tot als tatuatges

FSCD765

Ahir quan estava navegant per internet, la meva cosina em va ensenyar uns tatuatges d’un amic del myspace, i de sobte em vaig trobar amb aquesta il·lustració. Em va sorprendre molt, ja que hi vaig observar molts referents clàssics del món dels déus grecs. Em podríeu esmentar tots els que hi ha? És curiós oi? Amb quina professió es podrien vincular tots aquests símbols?

Irena Jagustin, 1r de batx. de LLATÍ i GREC

Compte! No ens passem!

487px-guido_reni_020

Guido Reni

Era una nit d’hivern plujosa, tronava i feia molt de fred. Estàvem tota la família a casa i jo i el meu germà com sempre ens estàvem barallant. Ell volia ajudar-nos a mi i a la mare amb el sopar, però jo deia que era massa petit, que a la cuina només faria nosa  i que jo sola ajudaria millor la mare. Llavors, els avis ens van dir que s’ha de valorar a tothom, petits i grans, joves i vells, ja que ningú no és més que ningú. Així que perquè entenguéssim el que ens volien dir ens van explicar una història per ensenyar-nos a respectar les persones:

Apol·lo era un noi jove, atractiu i polivalent. Un dia, a l’institut, aquest es va enfadar amb el seu amic, Eros, ja que Apol·lo deia que ell jugava molt millor al futbol que ell, perquè Eros era un tap de bassa. Eros es va molestar i va dir que li demostraria que ell no era menys que ningú jugant a futbol. Van jugar el partit i Eros va fer gala d’un talent i domini magistral de la pilota. Encara que ja havia demostrat que era millor que Apol·lo jugant a futbol, va decidir venjar-se del que li havia dit abans, així que va començar a parlar a Apol·lo d’ una noia molt guapa, Dafne. Eros va ressaltar moltíssim les seves virtuts i la seva bellesa, tant la va alabar que Apol·lo va acabar per enamorar-se perdudament d’ella. Però, el pervers Eros va anar amb Dafne i va fer el contrari que amb Apol·lo. Va parlar a Dafne molt malament d’Apol·lo, va dir-li les coses més terribles que se li van ocórrer i així va fer que Dafne rebutgés i fugís d’Apol·lo. Apol·lo la buscava tots els dies per l’institut i després la seguia fins a casa seva. Ella estava molt espantada, un noi que odiava la perseguia i no la deixava en pau, va arribar a un punt en què se sentia assatjada. Un dia en què Dafne va arribar corrent del carrer i es va refugiar a casa no ho va suportar més i li ho va explicar al seu pare. Aquest li va dir que no patís, que precisament avui li havia de dir que es mudaven, ja que al seu pare li havien donat feina a Madrid. Ella va acceptar contenta. No li va dir a ningú que marxava, ni tan sols a les seves amigues. Però la tarda que marxava cap a Madrid, allà estava Apol·lo, la va intentar convèncer de que no marxés però, ella va fugir corrents per ficar-se al cotxe. Li va caure un fulard mentre corria, van arrencar tan ràpid que Apol·lo no li va poder tornar, aquest va ser l’únic record que li quedà d’ella, ja que mai més la va tornar a veure però sempre lluïa el fulard pel coll.

Quan els avis van acabar d’explicar-nos la història, jo em vaig mirar el meu germà i em vaig disculpar pel que li havia dit abans. Ara cada cop que ens barallem amb algú, recordem aquesta història i intentem aturar la baralla, ja que no ens agradaria gens trobar-nos amb un Eros venjatiu, tot i que sigui petit!

Núria Yela

1r Batxillerat