Tag Archives: Foment Lectura

Sherlock Holmes i la deessa Diana

20 Replies

Ahir, llegint un llibre que m’havia comprat, vaig descobrir que la trama feia olor de clàssica. Un historiador d’un museu, expert en cultures antigues, mor assassinat dins el propi edifici. Sherlock Holmes i el seu inseparable amic Watson decideixen investigar el cas. Després de moltes aventures i perills, descobreixen que l’autor del crim és el terrible professor Moriarty, l’etern enemic de Holmes, i que aquest pretén apoderar-se del tresor que constitueixen les ofrenes que feien els romans a Diana al seu temple, que està situat al subsòl de Londres. Al final, la policia fa una batuda contra Moriarty i els seus ajudants, però el professor s’escapa.

Photobucket

A veure qui em respon aquestes preguntes:

De què era deessa Diana?

Quin tipus d’ofrenes es feien als déus?

Com s’anomenava Londres en temps dels romans?

Arnau Lario Devesa

2n d’ESO

Mèmnon i les aus memnònides

15 Replies

Nosaltres hem fet a classe un muntatge audiovisual per explicar-vos aquesta narració d’Ovidi, recollida en la primera part de Narracions de mites clàssics, i esperem que us agradi.

Qui és Mèmnon? Qui són les aus memnònides? Què és el memnònium?

Patrícia González i Víctor Barranco
4t de llatí

Júpiter i Cal·listo

20 Replies

Cada setmana a classe de llatí hem d’explicar un mite de Narracions de mites clàssics i després de posar-lo en comú, resolem els exercicis proposats a la guia de lectura, fem la feina manada en els blocs o en el Moodle per la Margalida. Quan va tocar fa un parell de setmanes resoldre l’enigma i fer després una recreació actualitzada a Ecce pictura VI, jo no vaig poder de cap de les maneres escriure res. En compensació, he fet per a tots vosaltres aquest muntatge i així els companys que no tingueu capacitat d’imaginar-vos històries, almenys podreu comentar aquí. Espero que us agradi.

Stefanny Restrepo

Llatí 1r batxillerat

“The Sorcerer´s Apprentice”

1 Reply

Ahir vaig anar al cinema a veure ‘The Sorcerer´s Apprentice’ (“El aprendiz de brujo”) amb Nicolás Cage. Em va fer passar una tarda molt entretinguda, però no em puc treure del cap els referents clàssics que té. A casa m’havien llegit fa temps El aprendiz de brujo de Fernando Lillo i he vist una pila de vegades la versió anterior de Disney que trobareu a El Fil de les Clàssiques i podreu comprovar la repetició de l’escena de les escombres. Vosaltres que en sabeu més, m’agradaria que em comentéssiu quina actualització del mite han fet, a més dels increïbles efectes visuals, tot i que la crítica no la deixa massa bé.

Valèria
5è Primària

Diada d’Estellés: Les acaballes de Catul

5 Replies

 

Les acaballes de Catul

IX

El teu car fill, un mamonet encara,
s’ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.
Hem acabat la nostra febril feina,
i en jeure, nus, escampats sobre el llit,
per aquell son suavíssim que ens pren,
el tendre fill de les teues entranyes,
que tinc motius per dir-li fill de puta,
ha començat a cridar i jugar,
pujant al teu amorosíssim cos,
caient, feroç, des de la doble alçària
dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.
Encara més, se m’ha pujat a mi
i ha descobert la meua artilleria.
Li he deixat fer tot allò que ha volgut,
no amb sentiments, precisament, de pare,
sinó, més bé, de Tiberi, segons
ha repetit Suetoni, el cabró.
….

M’he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d’una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d’albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d’adelerada gràcia.
Molt l’he estimat, molt més l’he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l’esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l’altra mà, al meu acte.

Vicent Andrés Estellés

 

Amb aquests versos eròtics de Vicent Andrés Estellés vull retre homenatge al poeta de Burjassot, a l’Horta valenciana, nascut el 4 de setembre de 1924  i traspassat a València el 27 de març de 1993.  Josep Lozano va tenir la idea de dedicar-li el 4 de setembre de cada any, el dia del seu naixement. Esperem que sigui una festa que acabi arrelant en què es tingui ben present una de les figures més destacades de les nostres lletres.

Per què aquests versos d’Estellés a Aracne? Quina influència de la poesia eròtica romana hi veieu? A quins personatges fa referència? Com explicaríeu el títol Les acaballes de Catul? Què en sabeu de Catul i quins apunts hem fet entre tots tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila? Per què creieu que Vicent Andrés Estellés és anomenat el Príap de Burjassot?  No us perdeu El món clàssic en Estellés i comenteu les preguntes proposades?

 

Martin T.

Lectures d’estiu VI: “Pompeia” de Robert Harris

22 Replies

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original anglès.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Lectures d’estiu V: “Atlántida” de Javier Negrete

19 Replies

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Al bloc oficial del llibre trobareu informació exhaustiva sobre d’altres fenòmens semblants, que serveix per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

  • Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us  sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

  • I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però algú em pot dir el seu origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg.

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

“De itinere”: Malta I – Malta la dolça

3 Replies

Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.

L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio  (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.

Bacus, Caravaggio (1593-1594). Galleria degli Uffizi. Florència [Font: Viquipèdia]

Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans  i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:

Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]

Els Dingli Cliffs vistos des del mar [Foto: Josep Lario]
Els Dingli Cliffs vistos des de terra [Foto: Josep Lario]

Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta,  Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi  van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.

Vista des dels Upper Barraca Gardens de La Valletta [Foto: Josep Lario]

La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…

Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!

TERESA