Tag Archives: Competència literària

Apol·lo, Coronis i el corb a la Universitat

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí

Aríon i el dofí

Aríon de Metimna va ser un famós músic.Va viure molt de temps a Corint, al servei del rei Periandre. Però ell va voler fer un viatge per mar, i va marxar cap a altres terres famoses, Sicília i Itàlia.

Després que va reunir una gran quantitat de diners,  va decidir de tornar a Corint. Va escollir una nau i mariners corintis. Però aquests homes, amb la finalitat d’apoderar-se dels seus diners, van prendre la decisió de matar Aríon. Ell va donar-los els diners i altres pertinences, a fi que li perdonessin la vida. Els mariners no van tenir commiseració, i van ordenar-li que es precipités tot seguit al mar. Aríon, va demanar que, abans de morir, li permetessin de cantar una vegada més. Després de cantar, es va llançar al mar i va caure cap a les profunditats. Els mariners van creure que havia mort.

Però un dofí, que va seguir el vaixell atret per la dolça melodia del cantor, va comparèixer nedant entre ones, i es va col·locar sota l’home i el va portar, elevat el llom, per damunt les ones, d’aquesta manera el va conduir cap a terra.
Aríon va anar ràpidament cap a Corint i va narrar el seu cas a Periandre.
Aquest no podia creure la seva història, i va cridar els mariners; els va demanar on era Aríon. Ells li van dir que era a Itàlia , sa i estalvi.
Llavors va aparèixer Aríon, i els mariners van quedar sorpresos i van confessar la veritat. El rei va condemnar-los a mort.

N.B.: Sabeu quin autor grec ens relata aquesta història i en quina obra? Què us ha semblat? Qui era Periandre de Corint? Quina relació tenen els dofins amb Badalona? Per què els dofins són tan bons amb els humans? Qui i per què es converteixen en dofins segons les Metamorfosis d’Ovidi?…

Mariano Díaz

4t de llatí

Tempus fugit

magrana

TEMPUS FUGIT

Feréstega, la mossegada del temps
s’endú trossos de pell entre les dents,
les hores, els dies, corren amb fressa,
per fer-se cada vegada més petits.
Què queda de la dolçor vellutada del préssec
del verd humit de la matinada
de les roges postes de sol, o de l’albada?
On s’ha amagat la rialla fresca
la lluentor de la mirada…?
Només queden espurnes de cirera i magrana
Que s’escapen com l’aigua de les reixes dels dits.

Pepita Castellví

Compte! No ens passem!

487px-guido_reni_020

Guido Reni

Era una nit d’hivern plujosa, tronava i feia molt de fred. Estàvem tota la família a casa i jo i el meu germà com sempre ens estàvem barallant. Ell volia ajudar-nos a mi i a la mare amb el sopar, però jo deia que era massa petit, que a la cuina només faria nosa  i que jo sola ajudaria millor la mare. Llavors, els avis ens van dir que s’ha de valorar a tothom, petits i grans, joves i vells, ja que ningú no és més que ningú. Així que perquè entenguéssim el que ens volien dir ens van explicar una història per ensenyar-nos a respectar les persones:

Apol·lo era un noi jove, atractiu i polivalent. Un dia, a l’institut, aquest es va enfadar amb el seu amic, Eros, ja que Apol·lo deia que ell jugava molt millor al futbol que ell, perquè Eros era un tap de bassa. Eros es va molestar i va dir que li demostraria que ell no era menys que ningú jugant a futbol. Van jugar el partit i Eros va fer gala d’un talent i domini magistral de la pilota. Encara que ja havia demostrat que era millor que Apol·lo jugant a futbol, va decidir venjar-se del que li havia dit abans, així que va començar a parlar a Apol·lo d’ una noia molt guapa, Dafne. Eros va ressaltar moltíssim les seves virtuts i la seva bellesa, tant la va alabar que Apol·lo va acabar per enamorar-se perdudament d’ella. Però, el pervers Eros va anar amb Dafne i va fer el contrari que amb Apol·lo. Va parlar a Dafne molt malament d’Apol·lo, va dir-li les coses més terribles que se li van ocórrer i així va fer que Dafne rebutgés i fugís d’Apol·lo. Apol·lo la buscava tots els dies per l’institut i després la seguia fins a casa seva. Ella estava molt espantada, un noi que odiava la perseguia i no la deixava en pau, va arribar a un punt en què se sentia assatjada. Un dia en què Dafne va arribar corrent del carrer i es va refugiar a casa no ho va suportar més i li ho va explicar al seu pare. Aquest li va dir que no patís, que precisament avui li havia de dir que es mudaven, ja que al seu pare li havien donat feina a Madrid. Ella va acceptar contenta. No li va dir a ningú que marxava, ni tan sols a les seves amigues. Però la tarda que marxava cap a Madrid, allà estava Apol·lo, la va intentar convèncer de que no marxés però, ella va fugir corrents per ficar-se al cotxe. Li va caure un fulard mentre corria, van arrencar tan ràpid que Apol·lo no li va poder tornar, aquest va ser l’únic record que li quedà d’ella, ja que mai més la va tornar a veure però sempre lluïa el fulard pel coll.

Quan els avis van acabar d’explicar-nos la història, jo em vaig mirar el meu germà i em vaig disculpar pel que li havia dit abans. Ara cada cop que ens barallem amb algú, recordem aquesta història i intentem aturar la baralla, ja que no ens agradaria gens trobar-nos amb un Eros venjatiu, tot i que sigui petit!

Núria Yela

1r Batxillerat

On es troba la meva Mar?

Banc de pedra en el jardí de Vincent Van Gogh

Em vaig despertar endormiscat, ajagut en un banc de pedra. Ja era de dia. Els ocells cantaven cançons alegres i em miraven rient-se de la meva desgràcia, els arbres ballaven al compàs de la melodia del vent, el cel era llis com la mar. Oh, la Mar! Altre cop en els meus pensaments, què seria jo sense la meva Mar? Un desgraciat seria … què dic? Desgraciat sóc, ja que el meu amor no és correspost.

No recordo com he arribat aquí, només recordo el bar, l’únic que alleuja les meves penes i la copa que subjecto amb la mà, buida, implorant ser omplerta. Recordo el cambrer amb una ampolla de licor.

Però no recordo com he arribat aquí, tombat en un banc de pedra, de pedra es tornarà el meu cor si no veig la Mar. Oh, una nota! Recordo una nota. Miro a totes les butxaques dels meus vells pantalons i busco a cada plec de la meva camisa. Per fi la trobo, la llegeixo i el que diu congela el meu cor. Han segrestat la meva Mar! Haig de salvar-la, però com? Ni tan sols sé on em trobo. Espera, sí, sí que sé on sóc.

Aquell arbre, aquest banc, aquesta cova … jo he estat aquí. Aquí, al Parc del laberint. Oh, Déu meu! Com trobaré la meva Mar? Aquest paratge és un món per si sol.

Potser és al cementiri? Al laberint com la trobaré? Miro a banda i banda, buscant un senyal, però l’únic que veig són xiprers a totes bandes. Em giro i observo el relleu de marbre que tinc ara al meu davant: són Ariadna i Teseu. El que donaria jo per ser tan fort i valent com Teseu! Ara, jo no cometria el seu error, no abandonaria Ariadna, no si ella fos la meva Mar.

Vaig caminant i evito passar pel laberint; mon rei, el despistat, va construir un camí alternatiu per a no perdre’s-hi. En arribar al final del camí, veig un bust del meu vell amic Dionís. Com trobo a faltar l’alegria que em dones cada nit amb el teu regal, el vi! Però ara no em puc distreure, tinc feina per fer.

Segueixo caminant, fins arribar a una terrassa on s’erigeix un pavelló dedicat a les nou muses. Deu havien de ser! La meva estimada Mar és la més bella de les muses i és digna d’ocupar un lloc entre elles. Ella seria la musa de la perfecció, ja que ella es la perfecció personificada.

Pujo unes quantes escales més i quedo ofuscat, paralitzat, glaçat per la por que en aquests moments creix en el meu cos. Al meu costat s’alça una font, la font Egèria. Oh, si et plau! Jo, un humil mortal, et prego que no deixis que la meva Mar mori com ho va fer el teu estimat marit. Perquè si fos així, aquest servidor no trigaria venir a fer-te companyia ja que si la perdo, en font em transformaré per plorar-la tot el dia.

La nimfa semblà escoltar-me perquè va esquitxar el terra, dibuixant així una horrorosa figura, la figura d’un monstre, la figura del Minotaure. La imatge d’un ésser amb cap humà i cos de toro era aterradora.

Oh, per tots els astres! La meva Mar! La meva Mar és al laberint amb aquest monstre! Vaig començar a córrer, amb tota la velocitat de la qual era capaç i en arribar a l’entrada del laberint, no em vaig aturar. Vaig seguir corrent i corrent, cada cinc passos havia de retrocedir ja que em trobava amb parets, carrerons sense sortida. Fins que per fi, vaig arribar al centre del laberint. Vaig respirar profundament abans d’apropar-me a la rígida i blanquinosa figura humana estesa en un bloc de pedra. Vaig tancar els ulls i vaig pregar que no fos morta, ja que la figura que observaven els meus ulls era la de la meva estimada Mar. Vaig acaronar el seu llarg cabell i … es va moure. Se’m sortia el cor d’alegria! Era viva! Em va mirar amb sorpresa, sense entendre res. I jo, l’únic que vaig poder fer va ser fer-li un petó i desitjar que Eros, representat per una figura de marbre que s’alçava davant nostre, fos compassiu i llancés una fletxa d’amor…

Sarah

1r batxillerat

Eterna joventut

[Font: El rincón de susu]

Dins del labernit d’Horta hi vivien tres nimfes d’aigua que despertaven amb les primeres gotes de rosada. Sortien a jugar pels passadissos entre les fulles per poder ballar al ritme de la suau i tendra melodia del seu fregament. Eròtia, la nimfa del canal romàntic, rossa de cabells llisos i brillants, la més juganera de totes, sempre incitava les seves germanes a un joc sense fi. Cridava Musiva, la nimfa del gran estany del pavelló neoclàssic, morena de cabells rinxolats i pell bruna, per amagar-se de Crènia, nimfa de la font romàntica, pèlroja i pigada, a qui no agradava quedar-se sola i s’espantava de no tornar-les a trobar.

A Èol li agradava sentir les seves rialles i jocs, però tanta juguesca, crits i excitació, irritaven l’oida, l’estómac i el cervell d’un déu tant airat com ell. Coneixedor del secret de les nimfes, per aturar la bogeria del joc va bufar un cop de vent fortíssim i va mig aixugar els seus cabells. En aquell moment elles van començar a desfilar ràpidament cap a les seves aigües. Mai perdrien la frescor de la seva eterna juventut, si mantenien molls els seus cabells. A la sortida del sol, Èol ja havia bufat i les nimfes marxaven àgilment als seus benvolguts racons de descans. Els passadissos del laberint d’Horta, guarden l’esperit d’Eròtia, Musiva i Crènia, la frescor, la juguesca, les seves rialles i la pau d’un vent suau que refresca els qui hi passegen.

Idoia Garay

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

Un poema per a Aracne

Avui les Muses m’han inspirat per a tots vosaltres que compartíeu aquest bloc, una magnífica teranyina clàssica, i que entusiasmeu a grans i a joves en l’amor envers el saber, creant coneixement a la xarxa, aquest poema que espero que sigui del vostre grat.

ARACNE

Una teranyina d’argent
ha teixit l’aranya
està filant raigs de lluna
i espurnes de brillants estels.
Volta la roda del sol
i fila fila l’aranya,
ara ho fa amb fils vermells
agafats a trenc d’alba.
Enxarxa amb amples filats
la boira del temps que s’escapa
i fila segles i segles
que guarda en un cabdell.

Aracne, fila que fila.
estira el fil del saber.

                                                                                                                                         Pepita Castellví

El misteri del Parc del laberint

Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.

Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí

El destí al Parc del laberint

EXPLICAT PER EN TONI

Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovar-ho. Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a partir d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no era amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes als meus “m’estimes?” no m’havien fet el pes, suposo que un “sí” amb aquell somriure… no era el que esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què es trobava la nostra relació. Per a mi era una de les tantes senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc. Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig veure la seva mirada, la de l’Adriana, com dient: “Oh, que bé, una excusa per estar més junts, un fil que ens unirà tot el camí… (to irònic) amb una mica de sort em perdo”. Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure, o millor dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat pensant  com fer-lo desaparèixer del meu davant.
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent, m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que donés la volta i em fes l’ullet… Va haver-hi uns minuts en què no la vaig veure, va tibar el fil massa, anava massa de pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, me’l vaig trobar tallat. M’havia abandonat, potser era amb en Carles, no ho sé…; vaig arribar al centre, on hi havia els bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar –esperava que no m’haguessin vist- i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana plorava, em deia que m’estimava, que parés. Em vaig quedar impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig deixar anar el fil, el símbol de la nostra relació; vaig sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil. No vaig gosar mirar-la a la cara, vaig acabar el camí del laberint sol, un altre cop; sabia que no tornaria, ni al parc, ni a veure-la.

EXPLICAT PER L’ADRIANA

En Toni em va proposar anar al parc del laberint. Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia culpable. Li vaig llençar indirectes perquè se n’anés; crec que en aquell moment en Toni només hi era físicament, la seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava, no podia suportar sentir que no em creia quan li deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment el que sentia. Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo, ni la mereixo. He escoltat molts cops que els infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí pel laberint, jo anava al davant. Al cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets, el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola, amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar el forat. Vaig continuar fins al centre del laberint i em vaig trobar amb en Carles tot sol. Vam començar a parlar, sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que parés, que l’estimava… Va parar i se’n va anar.
Suposo que el fet de trencar-se el fil en dos va ser un senyal, un de tants, però que va simbolitzar un camí trencat en dos, el qual continuaríem, però casascú pel seu camí. Només me’n volia anar i fer l’últim tros del laberint sola, no el volia acabar amb cap persona que no fos en Toni.
No el vaig veure mai més. Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els daus havien estat llençats just abans de començar el trajecte pel laberint, quan ens van repartir el cabdell. Només havíem de creure en els senyals i seguir-los, això ens va portar al final de la nostra partida.

Thaïs García Laso 1.2

Carta a un amiga

Badalona, 8 de Novembre del 2009

Hola Carla!

Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.

Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.

Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.

Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!

Ana Rosa Linger