Tag Archives: Competència literària

Monòleg de Briseida per Aquil·les

G.Tiepolo

G.Tiepolo, Briseida és conduïda davant Agamèmnon

“Mai vaig pensar que podria arribar a estimar-te tant, raptor meu,  i que la meva llar seria el teu cor. M’agrada trobar-me amb els teus ulls totes les nits, els teus llavis em donen altres estels i m’alliberen. La meva vida és dolça al teu costat, i se’m fa impossible imaginar-me-la sense el teu amor. Estimar-te és la cosa de la qual  ningú no pot privar-me. Sóc lliure quan t’estimo! Déus de l’Olimp, no  em negueu també l’amor, perquè ell és l’essència de la meva persona, l’ànima del meu cos, i Agamèmnon no hi té cap dret.”

Laura Galán

1r batx. grec

Laberint màgic

Aquí teniu la darrera de les narracions sobre el Laberint d’Horta. Feia temps que estava enllestida i penjada en l’Scribd, però estàvem esperant a posar-li so. Finalment no ha estat possible i no retardarem més el moment que els lectors del bloc pogueu gaudir de la prosa elaborada i introspectiva de la Sara, i dels seus dibuixos, és clar.

Que vagi de gust!

 

 


Cliqueu l’opció “Scribd” per poder llegir-ho còmodament.

Sara Cañizares
1r Batxillerat IES Isaac Albéniz

1ª trobada presencial del projecte col·laboratiu de clàssiques “Aracne fila i fila”


(Si voleu veure-ho en pantalla gran, cliqueu aquí i seleccioneu l’opció)

Els alumnes del IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar i els de l’IES Isaac Albéniz de Badalona aprenem mitologia grega i llatina al Parc del Laberint.

El 28 d’octubre del 2009 a les 9 del matí ens vam trobar els alumnes de lllatí i grec de primer de l’IES Isaac Albéniz de Badalona i de l’IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar. Era la primera trobada presencial del programa col·laboratiu de Clàssiques que es desenvolupa a través del bloc Aracne fila i fila.Ens vam trobar a l’estació de Badalona i inicialment estàvem tots una mica tallats, ja que nosaltres només ens havíem comunicat a través del bloc. Però durant el camí al parc, tot i ser relativament curt, van començar a fluir les converses entre uns i altres.
Vam arribar a les 10 a la parada de metro de la Vall d’Hebron. Un cop a l’entrada del parc vam veure l’antic palau de la família Desvalls, un edifici amb elements d’estil neoàrab i neogòtic; també es conserva la Torre Subirana, una antiga torre medieval de defensa.
El parc està dividit en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. A tot arreu del parc hi ha un gran nombre de peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i d’altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, brolladors i basses d’aigua.
Vam esmorzar i després vam iniciar el nostre recorregut i el primer que vam trobar és la terrassa inferior, on està ubicat el laberint vegetal que dóna nom al parc, format per 750 metres de xiprers retallats. A l’entrada al laberint hi ha un relleu de marbre amb Ariadna i Teseu, i al seu centre hi ha una estàtua d’Eros. In situ vam jugar a un joc que ens va proposar en Dani, un alumne del Cristòfol Ferrer. Consistia a entrar per parelles al laberint, i fer com la història d’Ariadna i Teseu, història que va ser explicada per l’Edgar, un company de classe.
Seguint el nostre recorregut, vam arribar a la terrassa intermèdia. Aquesta està sobre el laberint, on podem observar dos temples d’estil italià amb estàtues de Dànae i Ariadna, i columnes toscanes. En aquesta terrassa va tenir lloc una representació teatral sobre un altre mite, en aquest cas el de les Míníades. Ho van fer els companys del Cristòfol Ferrer, Laura, Carlos, Oriol, Rebeca, Irena, Coty, Núria i Eric; ho van fer bé, una manera molt bona d’aprendre la mitologia.
Quan ens vam dirigir a la tercera terrassa, vam veure que s’hi aixeca un pavelló dedicat a les nou Muses. Els romans van associar les Muses a les fonts. Una d’elles, Egèria, la vaig explicar jo a la resta dels companys, tenint en compte els meus coneixements sobre la matèria.
Al llarg del laberint vam observar els diferents tipus d’amor, el correspost, el no correspost, la resignació a no tenir amor, etcètera. Amb les explicacions d’alumnes i de les professores vam recórrer tot el parc, posant a prova els nostres coneixements, que eren bastants, i tot plegat ens va servir per aprendre una mica més sobre aquest tema.
Vam tenir la sort d’estar en el jardí més antic que es conserva a la ciutat, un jardí neoclàssic del segle XVIII amb un toc de fisonomia italiana. Després de dinar, sobre dos quarts de quatre, vam marxar a casa.

Ariadna Jiménez
1r batxillerat IES Isaac Albéniz

Contra la violència de gènere, sigui quin sigui!

Aquesta història va començar quan una dona anomenada Maite volia veure la seva germana que feia molt de temps que no la veia, però l’Alícia, la seva germana, vivia molt lluny, en Els Països Baixos, i la Maite acabava de tenir un fill amb el seu marit Joan Carles. Ella li va demanar que si podia ell anés a Els Països Baixos a buscar-la i portar-la cap a Premià de Mar, ell va dir que ho faria molt encantat.

Aquell 25 de maig en Joan Carles va aterrar a l’aeroport de Holanda, l’Alícia portava un cartell amb el seu nom ja que ells mai no s’havien vist. En veure l’Alicia, en Joan Carles es va enamorar d’ella. Quan varen arribar a casa de l’Alícia en Joan Carles es va tirar a sobre d’ella, violant-la. Per tal que això que acabava de fer en Joan Carles mai no es sàpigues, li va tallar la llengua i la va segrestar.

Quan va tornar a Premià de Mar en Joan Carles va dir a la seva dona, que la seva germana havia mort. Però al cap de dues setmanes la Maite va rebre una carta de la seva germana explicant-li tot el que el seu marit li havia fet, llavors les dues germanes van quedar per preparar una venjant-se. Van decidir fer que el Joan Carles es mengés el seu propi fill en venjança per tot el mal que havia fet.

Aquella nit la Maite va preparar una sopa amb el seu propi fill de menys d’un any i la va servir a taula. En acabar de sopar en Joan Carles va dir que, quins eren els ingredients d’aquella sopa tan deliciosa. La dona va respondre que s’havia menjat el seu fill. Ell enfadat, va agafar un ganivet i va matar la Maite i després ell es va tallar las venes.

Francesc Martínez
4rt de Llatí

Amor, mort i odi

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hecuba.jpg

Per a la Teresa, el seu fill ho era tot, com per a qualsevol mare. L’estimava d’una manera digna de ser exemple per a totes les mares del món, que el duia pel bon camí, de manera ferma i amb un munt d’amor alhora. Però el seu amor no va ser suficient com per a aturar el cruel destí que l’aguardava.
En un acte d’imprudència innocent, el pobre noi no s’aturà per a mirar si venia cap cotxe a l’hora de creuar el carrer. Malhauradament, la fortuna no l’acompanyà, doncs el conductor del cotxe que se li apropava semblava més preocupat per poder acabar la seva conversa per mòbil que per poder salvar una vida.
I, potser, per obra del destí, la vida del nen acabà en aquell precís moment, i el seu cos sobrevolà el cotxe sota la mirada atònita del conductor.
La pobra mare, que s’ho mirava des de la distància, arrencà a córrer en l’instant en què fou capaç de reaccionar.
Va abalançar-se sobre el cos del seu fill, plorant desconsoladament i amb una tristor abrumadora i creixent al cor. El conductor va sortir del cotxe, amb el mòbil encara a la mà, i, inútilment, preguntà a la mare com estava el nen.
La mare, conscient de la imprudència del fill, però encara més conscient de la imprudència comesa pel conductor a l’anar parlant per telèfon, va muntar en còlera. S’abalançà sobre ell i començà a colpejar-lo, tal i com va fer Hècuba.
La resta de mares anaren a socórrer el conductor, que estava sent víctima de la fúria de la mare a qui li havia mort el fill.
Entre sirenes i masses de gent expectant, la mare, que estava agafada per les seves amigues, lluitava per controlar la seva fúria i la seva tristor, mentre amenaçava el conductor de que, sigués com sigués, acabaria pagant per la mortal imprudència que havia comès.

Toni Moreno
1r batxillerat de llatí

Fets estranys

Nimfa Egèria. Parc del Laberint (Barcelona)

Nimfa Egèria. Parc del Laberint (Barcelona)

Un home de la ciutat de Barcelona avisa els medis que ha presenciat últimament coses poc usuals. Aquest home assegura que el passat 5 de novembre, a prop del Parc del Laberint d’Horta, ha vist cossos mig despullats deambulant per la nit amb aparença de fantasmes. La policia no ha cregut el seu testimoni i no es farà càrrec. Han demanat ajuda psiquiàtrica per l’home, perquè podria patir esquizofrènia o altres malalties mentals.
“El Periòdico”, 9 de novembre

– Mare, has llegit aquest article del diari? És impressionant, pobre senyor.
-Sí pobret, però, ja fa molts anys, el meu pare m’explicava moltes històries relacionades amb aquest parc. Sempre s’ha dit que és una mica fantàstic. Però això són tot llegendes. No creus Júlia?
(…) Júlia?
– Digues?
– En què estaves pensant?
– En no res.
Això em va fer pensar molt. I si aquell home tenia raó? Em picava massa la curiositat per deixar-ho córrer. Vaig decidir enviar la notícia i una invitació per mail per anar aquella mateixa nit a visitar el Parc.
Els meus amics van acudir a la meva crida i a les 12 en punt vam quedar a la porta del parc. Alguns s’ho prenien a broma, estaven cent per cent d’acord que aquell home era boig i que jo anava pel mateix camí. Cap d’ells sabia què significava aquest parc. Jo sé, pel que hem estudiat a l’institut, que inclou un jardí neoclàssic i un jardí romàntic, on podem trobar ple de peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i d’altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, brolladors i basses d’aigua. Ja havia visitat algunes vegades aquell parc i sabia bastant bé com estava distribuït.
Vam passar per l’entrada al laberint, on hi ha un relleu de mabre amb Ariadna i Teseu.
– On és el relleu d’Ariadna i de Teseu?
Semblava com si els dos personatges mitològics haguéssin desaparegut.
– Ai Júlia! que paranoica que ets! Seguim.
Vam pujar a la terrassa on teòricament es troben les estàtues de Dànae i Ariadna.
– On són les estàtues? Ara també són imaginacions meves? M’esteu dient que sóc boja com el senyor de la notícia?
– AAAAAAH! Correu!
– Per què crideu? Què passa?
De cop i volta tots els meus amics van desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls. Em vaig girar ràpidament per saber què passava.
– La nimfa Egèria! No em facis mal si us plau! Ja marxava!
Egèria, molt bella, em va parlar.
– No pateixis, no et faré mal. Tots els humans fan com els teus amics, quan ens veuen surten corrents.
A les nits, quan no ens veu ningú. Tots nosaltres tenim la necessitat de sortir i comunicar-nos amb altres divinitats. Pel matí la gent s’espantaria i no visitaria el parc. Però m’has de prometre que ningú no ho sabrà mai. Ens pots venir a visitar totes les nits que vulguis, però ha de ser un secret. Si no el respectes, el teu futur pot ser desastrós! Algun déu et podria fer patir una metamorfosi i ser com qualsevol de nosaltres, és a dir, viure només de nit.
– Tot això m’ho estàs dient de debó? És clar que no diré res! És un privilegi per mi saber aquest secret, moltes gràcies Egèria, encara no em crec que estigui parlant amb un personatge mitològic. Moltes gràcies per la invitació, ja m’aniré passant per conèixer els altres! Ara marxo, és massa tard.
– Fins a una altra! I gràcies per guardar el secret.
L’endemà vaig estar parlant amb la meva mare sobre el tema. Encara no m’ho creia però era veritat. Tenia un secret amb les divinitats. Era una noia afortunada.
– Al final vau trobar alguna cosa ahir? Et veig molt contenta.
– Que va! M’ho vaig passar molt bé amb els amics, res més. Ah i pel que fa a la de la notícia, aquell home era completament boig, al parc no vam trobar cap fet estrany.
– Ja t’ho vaig dir! Només són llegendes. Oi Júlia? (…) Júlia? Ja hi som, en què estaves pensant?
– En no res.

Jéssica Llavero

1r batxillerat IES Isaac Albéniz

Denis, ànima de llop

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí

Història d’un amor impossible

Tisbe era la noia més bonica del barri. Tenia uns ulls preciosos de color verd, amb la cara pigada i els rínxols daurats.
Malaudarament, els seus pares, no volien veure a Píram amb ella, per la seva condició econòmica, però ell sabia que ella també sentia coses molt especials.
Un dia qualsevol, estava a la seva habitació i va escoltar unes veus a l’eixida, llavors, va treure el cap per la finestra i la va veure estendre la roba. Oh déu! li va dedicar una mirada tan penetrant…però ella va fugir de seguida. Des d’aquell dia, mirava continuament per la finestra amb l’esperança de veure-la, fins que els seus desitjos es van complir i van iniciar una conversa plena de preguntes sense resposta, que s’havien anat acumulant al llarg del temps.
Després de parlar molts dies secretament, van decidir quedar d’amagat a la plaça del poble.Encara que sabien la gravetat de la situació, van voler enfrontar-la per manifestar a tothom que ningú els podria separar mai més. Píram va arribar i no la va veure, però la seva bufanda estava entre els arbustos i es va preocupar.
De sobte, va escoltar la seva veu:
-Ves amb compte, Píram!
-Per què? Què passa Tisbe?
-Hi ha un captaire rondant per aquí amb una navalla!
-Tisbe, de veritat creus que és moment per riure amb bromes d’aquest tipus? Surt d’aquí i marxem abans que ens descobreixin!
Però ja era massa tard per a advertències, Tisbe tenia raó, hi havia un captaire. Va clavar la navalla a l’esquena de Píram i aquest va caure de genolls a terra. Ella no ho va poder suportar i va sortir corrents d’entre els arbustos, però d’aquesta manera només va espantar el captaire, i aquest, per por a ser delatat a la policia també la matà de la manera més cruel, li robà els diners i la roba d’abric.

Laura Galán

1r de batxillerat

Qui riu l’últim…

Era el vespre del dia de Halloween i també l’aniversari d’en Tomàs, però les tres amigues Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe es quedaren a casa, tot rebutjant la seva invitació i convidant els seus amics (també amics d’en Tomàs) a casa d’Alcítoe.
Mentre que el sopar a casa d’en Tomàs es refredava i ell perdia la paciència per la impuntualitat dels seus convidats, tots aquests es divertien explicant-se històries de por per torns a la sala d’estar d’Alcítoe. Quan a tots se’ls va acabar la imaginació, van sopar i van començar a mirar una pel·lícula de por. Poc a poc, començava a fer fred al carrer, però Leucònoe, tot i estant ben abrigada i dintre de la casa, va sentir un calfred.
A la foscor de la seva habitació, Tomàs hi va trobar un llibre i va llegir  la portada: “METAMORFOSIS”.  A la primera pàgina hi posava ben clar “NO LLEGIR EN VEU ALTA”, però, sense fer cas, va obrir la seva llanterna i va llegir la primera història que va trobar anomenada “Les filles del rei Mínies” en veu alta i clara. Mentre llegia va trobar similituds entre el conte i la seva pròpia experiència i va començar a centrar la seva fúria en les tres noies que s’havien rigut d’ell.
De sobte, les llums de casa d’Alcítoe es van tancar i entre els crits i els riures de la gent es van sentir uns molt aguts i terrorífics que van fer callar els convidats. Quan la llum havia tornat la roba de les tres noies estava al terra i tres ratapinyades volaven sobre d’elles.
Tomàs va asseure’s al seu llit amb una estranya sensació de cansament. Per la seva finestra entreoberta hi van entrar les ratapinyades; als seus ulls va descobrir els d’Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe, i ràpidament va decidir tancar-les en una gàbia i castigar-les per sempre més.

Coty Ledesma, 1º Batx. llatí i grec