Tag Archives: Competència literària

Un dia a casa de la Irene

Dibuix de l’autora, Carla Asensio

La Irene s’aixeca d’hora com de costum, tot i que ella no té per què fer-ho, ja que és atenesa i no és un nen, per tant no va a l’escola. En canvi, el seu germà gran ja hi és, perquè té vuit anys. Ella en té cinc, i es queda a casa amb la seva mare. Es pren el seu pa amb vi, li agrada molt. Moltes vegades s’avorreix, així que demana a la seva mare si la pot ajudar amb la feina de la casa. Ella sempre li diu que no, excepte quan li desenreda els cabells i juga a ser perruquera. La mare està enfeinada, així que juga amb la seva germana petita amb titelles i ninots de drap. Durant la resta del dia han anat a fer alguna compra, ja que els pocs esclaus que viuen a casa seva estan malalts. Abans del capvespre menja sardina amb enciam (però no li agrada el peix, així que el posa al plat de la seva germana sense que se n’adoni). Més tard la mare l’envia a dormir, però ella no vol perquè sap que convidava uns amics i celebraven el simposi. Té curiositat i s’acosta a la sala per veure si mengen alguna cosa bona, però una esclava la intercepta i l’envia al llit. La Irene està enfadada ja que no sap què els diverteix fins al punt de fer tant de xivarri amb els instruments i els ballarins!
Carla Asensio
1r batxillerat
INS Isaac Albéniz

Ai, destí!

La Margalida ens va dir que visitéssim el bloc El vaixell d’Odisseu i que comentéssim aquest apunt; però els nostres comentaris s’han esvaït. He decidit fer aquí una entrada. També hi podeu deixar les vostres recreacions i esbrinar de qui és aquesta obra d’art, què representa, on es troba, etc.

He deixat volar la meva imaginació!

Les parques conversen sobre el destí

El destí és una cosa poderosa. Tenir-lo a les teves mans et fa poderós?

Néixer, viure, morir. És el mateix per a tothom. Morir no és la qüestió, el secret està en la vida. Nosaltres podem decidir quan, on, com… diuen que el destí de tothom el regim nosaltres…
No. Sembla que tinguem el poder de controlar l’inevitable, l’incontrolable, però no el tenim; si hi ha d’haver un principi, aquest hi serà. Podem aplaçar el final, però acaba arribant.
I el nostre? qui ha decidit el nostre destí? en tenim? tindrem final? i, si en tindrem… què vindrà després? l’oblit. Som només nosaltres. Tot s’acaba decidint, d’una manera o altra, no cal que hi siguem.
Som les condemnades a decidir el futur dels homes, de les nimfes, dels déus… però no el nostre. Ens trobem completament a les mans del destí, sense intermediaris, sense saber si aquest és cruel o no, no tenim a qui resar per alleujar la nostra pena. De vegades, conèixer el final sembla molt més dolç que el no saber ni si n’hi haurà un.

Bet Rosell
4t ESO llatí

Casar-se a contracor o la infelicitat de Venus

Era un matí de primavera tranquil, el cel estava il·luminat per un sol resplendent i lluminós. Al jardí de casa, les flors lluïen amb un sedós color. Venus va decidir aixecar-se d’hora per anar a agafar unes quantes flors abans que es llevés el seu pare. Es va recollir els seus bonics i llargs cabells del color del blat en una trossa i es va posar un vestit amb flors vermelles representant la primavera. Tenia al davant un dia fantàstic i n’estava meravellada. Que n’era de feliç!

Quan ja tenia un cistell curull de flors de diferents colors per adornar la seva habitació, va decidir entrar al menjador a esmorzar. El seu pare l’estava esperant a la taula amb un posat seriós.

– Ave pare!

– Bon dia nineta! Filla meva, la més bonica de tot Premià, vull comunicar-te, tot i que em dolgui, que ha arribat l’hora de començar a organitzar el teu casament! Ja tens divuit anys!

Venus agafant una llesca de pa amb melmelada de fruites del bosc entre les seves mans, li va insinuar que s’hi oposava. El pare no ho acabava d’entendre i llavors li digué:

– Pare ja hem parlat d’això, vull primer anar a la universitat i després ja em casaré, però no em casaré amb qui tu vulguis. I l’amor? Oh, amor!

El senyor Urà es va aixecar de la taula de sobte malhumorat i es va dirigir al seu despatx. Des d’allà Venus va sentir el soroll del cop de puny que va fer damunt la taula i escolta que el seu pare li deia:

– Et casaràs amb el que jo ordeni, i vull que sàpigues que el teu futur marit arribarà a finals de  mes!

-Què? Pare, no pots casar-me amb un desconegut! No vull. M’hi nego.

Urà encara més enfadat per la desobediència de la seva filla, es va dirigir a ella i li va dir sense contemplacions:

-Et casaràs amb qui jo ordeni que per això sóc el teu pare.

Venus, trista i desolada, se’n va anar a la seva habitació molt enfadada, i va decidir que passés el que passés no deixaria que el seu pare l’obligués a casar-se amb una persona que ella no coneixia i que a més d’això no estimava ni estimaria mai. El dia següent Venus no es va aixecar amb la mateixa alegria. Estava encara més trista perquè sabia que encara que no volgués hauria d’obeir les ordres del seu padre. En sentir-se tan infeliç va decidir anar a fer un passeig per la ciutat sense saber on anava ni per on passava.

Tothom admirava la seva bellesa, aquesta bellesa que a tot home tornava boig. Venus incòmoda per les mirades de tot el món es va dirigir al bosc. Hi havia un camp de tulipes prop del riu, era tan bonic que es va jeure a sobre. De lluny sent uns xiulets que s’acostaven cada vegada més.

Venus, espantada, es va amagar darrere d’una roca que estava prop del riu. Quan mira per veure qui era, va veure un jove prim i vestit amb elegància. A primera vista li va semblar molt atractiu. El jove en sentir un soroll es va apropar i va preguntar:

-Qui hi ha aquí?

Però Venus no li va contestar. Es moria de vergonya. El noi anava repetint la pregunta; però no rebia cap resposta. S’anava enfadant i cridant cada cop més fort:

-Qui hi ha?

Venus finalment va sortir de l’amagatall i li digué:

-Qui ets tu?

El jove, sorprès per la seductora bellesa de Venus, li contestà:

em .. me … em dic …, qui ets tu?

-Sóc Venus.

Apropa’t no us faré mal. Venus ja a prop li pregunta: -Com és que mai no us havia vist per aquí?

-Sóc d’aquí però vaig créixer a Grècia!!

-A Grècia? Ha de ser un lloc molt bonic!!

– Que n’és de bonica!

-Me n’haig d’anar. El meu pare em deu estar buscant tot preocupat.

-Quan ens tornarem a veure?

Venus ja s’havia allunyat. En arribar a casa, el seu pare estava molt furiós. Es va tancar, com sempre, a la seva habitació on acostumava a passar-s’hi tot el dia. Per això la guarnia amb flors d’alegres colors. No tenia amigues i el seu pare sempre estava ocupat amb els negocis.

Es va fer fosc i va baixar a sopar. Li havien preparat el seu plat preferit: llenties amb carn de pollastre. Tanmateix, no en va gaudir. El seu pare no es va estar a taula ni cinc minuts per culpa d’una trucada de feina. A Venus no li interessaven les preocupacions del seu pare i es va ficar al llit més d’hora de l’habitual.

L’endemà, Venus va tornar al riu. Hi va anar cada dia; però no el va trobar fins al cap d’una setmana. Era evident que quan el va veure assegut en una roca el seu cor ja no se’n podia separar mai més d’ell. Durant dues setmanes van gaudir junts; però va arribar el promès de Venus i encara no li havia dit res. Tot arriba i va arribar el dia tan important per al seu pare i per a Venus una desgràcia que estava a punt de començar. Venus callava. No li ho podia confessar i això l’amargava. Arriba el dia del casament. Venus s’enfronta al pare:

-Papa, com em pots lliurar a un home que no estimo? Doncs, vull que sàpigues que no em casaré!

-Què? Com t’atreveixes a desobeir!!

– Pare, estic enamorada. Estimo…

– Qui és aquest? Doncs, ja pots oblidar-te’n. Et casaràs amb Vulcà. Seguiràs l’antic costum familiar i punt.

A primera hora del  matí, des de l’habitació, Venus escolta uns sorolls de carreta que s’apropen a la casa. Venus ja ho tenia tot planejat. Tot i que havia vist el vestit de núvia i era preciós, les flors, el jardí guarnit amb la carpa per al banquet. Només hi faltaven els convidats. Es va deixar pentinar i maquillar. Lluïa un vestit blanc amb una corona de flors blanques. Tot era perfecte.  Urà en veure la seva filla tan bonica va trencar a plorar d’alegria:

– Alegra la cara, filla meva; ja veuràs que seràs feliç! 

Fauvisme

Per fi Venus anava a conèixer el seu marit i sens dubte el va conèixer. Vulcà era un dels homes més importants i influents. Venus, tanmateix, es va escapar de la festa quan el seu pare feia el discurs de benvinguda. Tothom la buscava. Un atac de cor mortal se’n va emportar d’aquest món Urà mentre Venus corria toda mudada pel bosc a la recerca del seu amor. El jove en veure-la amb el vestit de núvia i en saber-ne els motius, es va decebre. Per què no li havia dit res? No va poder suportar la manca de confiança i la va deixar.

A Venus no li quedà més remei que tornar a casa ignorant del que havia passat. Just arribar, sent una veu que li deia: -Ets una mala filla Venus! El teu pare ha mort per culpa teva!

Després d’haver enterrat amb un gran dolor el seu pare, es va casar amb Vulcà i va viure infeliç tota la seva vida, sense treure’s del cap el seu amor i amb el remordiment de la mort paterna.

Sere Eloisa Velazquez

4rt de llatí

Casada i conformada

Des que era petita m’havia agradat com la meva mare s’arreglava el cabell, es posava colorets, com s’aplicava màscara de pestanyes, es vestia amb el seu quitó, es posava les seves sandàlies tan boniques… Jo sempre m’imaginava com seria de gran, si seria com la meva mare, tan bonica.
Jugava amb les meves nines, fetes de draps, que em casava amb el meu estimat marit. A l’edat de tretze anys pensava que tard o d’hora em casaria, estava molt impacient, volia que arribés l’hora de les meves noces, tenir molt fills i ser feliç al costat del meu marit tota la vida.
Tot i que a casa meva els meus pares mai han estat del tot feliços, segons la mare, que sempre em repetia “el matrimoni és un mal necessari”, frase que jo no entenia a aquella edat. Només desitjava casar-me i tenir una família.
Al cap d’un any, el meu pare em va buscar un promès de vint-i-set anys, jo en tenia catorze i estava molt contenta i preparada.
A mida que el meu matrimoni anava madurant, jo era més infeliç. Em vaig adonar que només es tractava d’un interès familiar. Ara era quan entenia la meva mare.
Ja havíem tingut tres fills, dos nens que ja estudiaven fora de casa amb el mestre particular i la petita, encara la educava jo. Em sentia molt malament i sola. El meu marit buscava la satisfacció sexual fora de casa o aprofitava al simposi, quan les dones de la casa marxàvem a l’habitació.
A mi m’agradava arreglar-me per al meu marit, em posava sempre tota mena de cosmètics, però cada vegada tenia més clar que el nostre matrimoni era una obligació social, com sempre s’havia dit.
Només tenia oportunitat de sortir de casa durant les celebracions religioses com, al més de Pianepsió, al començament de novembre, quan les dones ens aplegàvem a la Pnix, a l’oest de l’acròpoli atenesa, deixant els nostres marits i les tasques familiars.
Ara ja hi estava acostumada i el meu marit i jo ens fèiem vells junts. Jo només pensava que potser la situació de la dona en un futur canviaria, ja que jo volia el millor per a la meva estimada filla. No volia que ella passés pel que jo havia passat i, tot i que el seu pare ja estava pensant qui seria el seu marit, jo només esperava que fos digne i tingués un nivell social i econòmic alt.
Però ara estic agraïda que la meva mare m’hagués ensenyat a escriure i així m’he pogut desfogar durant molts anys. Potser en un futur, llegir les meves vivències ajudi algú a entendre la situació de la dona aquí a Grècia i la cosa canviï, mentrestant seguiré treballant, escrivint i fent com si tot anés bé.

Fotografia del turó de la Pnix, a Atenes [Font: Minube]

Jéssica Llavero
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Els pecats d’Hermes Diaktoros

Us agrada la novel·la negra? No em digueu que no sabeu qui és Stieg Larsson i no heu patit l’efecte Millennium? No pot ser que no hagueu vist aquest estiu, a la platja, l’estació de tren o a l’aeroport, algú interessat pels homes que no estimen les dones o bé noies que somien un llumí i un bidó de gasolina. Potser n’heu vist la versió cinematogràfica i heu sentit converses als lavabos del cinema comparant la novel·la amb la tan esperada pel·lícula? Jo m’ho he trobat i, tafanera de mena, he parat orella per descobrir que sempre surt guanyant la lletra impresa, és normal!

Davant d’això, per posar-me al dia i poder mantenir converses de cafè sense sentir-me aliena a l’actualitat, he posat fil a l’agulla i ja he llegit i visionat els dos primers volums de la sèrie Millennium d’Stieg Larsson. No podia estar-me’n, ni que sigui per l’origen llatí del nom de l’editorial en què treballa el periodista suec protagonista de la sèrie i les referències en llatí dels versicles de la Bíblia on, a Els homes que no estimen les dones, troba la clau del misteri la protagonista, de fet, la gran protagonista dels tres volums.

Doncs bé, l’obra de Larsson és novel·la negra, més llarga del normal, però amb tots els elmement propis del gènere. Veieu com sí la coneixeu?

Ara, però, em trobo en un atzucat (sovint em passa, com a lectora voraç de gèneres diversos) perquè quan acabi les lectures que tinc entre mans, d’un caire molt diferent, no sabré si entomar el tercer de Millennium o fer un cop d’ull als pecats d’Hermes Diaktoros. No sabeu qui és? Jo tampoc no el coneixia, no patiu, tot i que el nom se m’ha fet familiar a primer cop d’ull mentre llegia un article sobre la setmana de novel·la negra, BCNegra, que acaba aquest migdia a Barcelona. Casualitats mitològiques, he pensat en un primer moment, però en llegir l’entrevista  a Anne Zouroudi, la mare literària d’aquest personatge (la tercera de l’article citat), he vist que m’equivocava. Aquesta britànica “que porta Grècia al cor després de viure-hi uns anysés autora de cinc volums en què el tal Hermes resol un misteri relacionat amb algun dels set pecats capitals. Els dos únics traduïts al castellà es titulen El mensajero de Atenas i El pecado de Midas (el tercer és The Doctor of Thessaly) i l’autora confessa que “la mitologia hi té un paper essencial“, per això el seu detectiu té el nom d’un déu, ja que “els mites grecs aporten una lliçó per a cada aspecte de la condició humana“.

L’escriptora anglesa Anne Zouroudi. Foto: QUIM PUIG

En fi, que això promet i caldrà fer una nova visita a la novel·la negra. Sembla mentida, fins aquest estiu portava molt de temps sense llegir-ne, i ara se m’acumula la feina…

TERESA

La mirada curiosa i lasciva

Joan, després de fer esport durant tota la tarda en el seu gimnàs de sempre, abans d’anar a dutxar-se, va anar a fer una cervesa al bar del gimnàs. Mentre es bevia la cervesa va sentir dir que la dona d’un famós empresari amo de mig món era just allà, en aquell gimnàs, provant-ne les instal·lacions. També havia sentit dir que aquell gimnàs, estava protegit per diversos guardaespatlles de la dona del famós empresari.

Sense fer-ne ni mica de cas, en Joan va decidir anar al vestuari a dutxar-se per anar-se’n.Un cop havia arribat a la porta del seu vestuari, va veure una porta al costat del vestuari que estava mig oberta, pels encontorns  no hi havia ningú i tampoc no se sentia res, només el soroll de l’aigua d’una dutxa al caure i una flaire encisadora. Joan va decidir aventurar-se una mica més i acabar d’obrir aquella porta per saber qui havia. Quan la va obrir, va veure una dona nua mentre es dutxava. La dona no s’havia adonat de la presència d’en Joan en aquell vestuari. Joan es va quedar bocabadat mirant-se  amb curiositat  la dona que portava recollits els cabells amb una diadema de mitja lluna. De cop i volta, aquesta va obrir els ulls i en veure en Joan amb els ulls lascius en el seu cos nu, va començar a xisclar molt fort. De cop, per la porta del vestuari van aparèixer diverses dones que de seguida van fer una mena de barrera al voltant d’aquella dona per amagar-la. Després d’això la misteriosa dona va cridar:
– GUÀRDIES!!!
Dos homes vestits de negre van entrar també al vestuari i van agafar en Joan pels braços immobilitzant-lo. Un dels homes va preguntar:
– Què vol que en fem senyora?
Sense pensar-s’ho dos cops, la dona va dir cridant:
– Aquest porc m’ha vist despullada, i sabent que jo sóc tan famosa no trigarà gaire a escampar-ho per tota la ciutat! Vull que no pugui parlar més la resta de la seva vida, però que sembli un accident.
Dit això, els dos homes es van emportar en Joan per la porta.
Des d’aquell dia, ningú no en  va saber res més.

A quin mite us recorda? Quines diferències i semblances hi podeu establir? Quin complex pateix en Joan? Quin apunt de El Fil de les Clàssiques m’ha portat a recrear aquest mite ovidià llegit a la primera part de Narracions de mites clàssics?…

Pol Nóbrega Oller
4rt ESO llatí

“Lustrum” de Robert Harris

Fa ja força temps, pels voltants de la sortida al Parc del Laberint, la Knarik em va ensenyar un llibre que li havia regalat la seva professora d’anglès, un volum gruixut titulat Lustrum. Ves a saber quin ullets vaig posar en veure el mot llatí, però quan l’hi vaig demanar per fer-hi un cop d’ull, no va poder negar-s’hi. O potser li feia mandra llegir-se aquestes 454 pàgines en la llengua de Shakespeare, que també pot ser. El fet és que aquest “cop d’ull” s’ha allargat fins ara, que encara em resisteixo a abandonar el spersonatges que m’han acompanyat al llarg de tants dies.

Sota el títol Lustrum s’hi amaga un bestseller de Robert Harris, autor britànic especialitzat en la novel·la històrica, que ja va tractar el període romà a Pompeii (2003), sobre la malaurada ciutat vora el Vesubi. La va reelaborar com a guió cinematogràfic per a de Roman Polansky, però finalment no s’ha rodat. Penseu que els protagonistes havien de ser Orlando Bloom i Sacrlett Johansson. Quina llàstima oi? Un altre dia serà.

El títol que ens ocupa és el segon volum d’una trilogia sobre el personatge de Ciceró. El primer, Imperium, del 2006, narra l’ascens de l’orador en el seu cursus honorum fins  a esdevenir cònsul. Lustrum (octubre del 2009) narra els seus anys d’esplendor, marcats per la victòria sobre Catilina i l’oposició als afanys de poder de Juli Cèsar. La tercera part encara està per venir…

Veieu a la portada aquest cavall blanc devorat per xacals daurats? El meu fill em va preguntar què significava i vaig respondre-li el que a mi, immersa en la lectura, em suggeria: una Roma devorada per les lluites de poder i l’afany de dominació d’uns personatges a qui cada vegada costa més conformar-se amb la petita parcela de poder que els concedeix el sistema rebublicà. Enmig d’això, Ciceró no es cansa de defensar el règim i neutralitzar els abusadors: amb Catilina se’n surt, però Juli César és tan astut que sembla no tenir aturador. I així caba el llibre, amb un César exultant i un Ciceró derrotat que marxa a l’exili… Si no conegués la història de Roma, m’hauria quedat decebuda, però tots sabem com va acabar l’any 44 aC el flamant dictator. En fi, ja estic esperant el següent volum per veure com explica Harris allò de Tu quoque, Brute, fili mi! o Και συ τέκον;.

No obstant, el narrador de la història és un esclau anomenat Tiro, un personatge real a qui s’atribueix la invenció d’un sistema d’escriptura ràpida que utilitzava per transcriure els discursos dels seu amo. Entre d’altres, sembla que és el reponsable del nexe anglès & o l’abreviatura etc, que tan bé coneixem. La seva visió del món romà, des de la reraguarda, amparat per la seva invisibilitat com a persona per la seva condició de possessió d’un altre home, em sembla un dels principals atractius del llibre. Però he de reconèixer que tinc una feblesa especial envers els esclaus, tal com vaig dir en un comentari sobre la pel·licula Àgora i el seu personatge Davo.

Us deixo, per finalitzar, un fragment del text de la contraportada. Vinga, no us faci mandra, practiqueu anglès, que no costa tant!

ROME, 63 BC. In a city on the brink of acquiring a vast empire, seven men are struggling for power. Cicero is consul, Caesar his ruthless young rival, Pompey the republic’s greatest general, Crassus the richest man, Cato a political fanatic, Catilina a psychopath, Clodius an ambitius playboy.

Bé, Knarik, demà mateix te’l torno. Moltes gràcies i records a la professora d’anglès…

TERESA

“En una illa grega”, per Neus Jordi

Neus Jordi

N.B.: Neus Jordi amb En una illa grega va quedar finalista en el XII Premi Víctor Mora de narrativa breu (L’Escala, 2010) i acabà publicat en el recull Fotons apaivagats i quinze contes més (La Busca Edicions)

Kiotari

rodes

 

De la lectura d’un article sobre la platja de Kiotari a l’illa grega de Rodes, n’he fet aquest poema que us presento aquí  i en el mapa poètic de Grècia.

KIOTARI

Petites ones llisquen pel cristall de l’aigua,
l’escuma deixa cenefes blanques
en el llenç blau, satinat del mar.
Platja de Kiotari, a l’illa de Rodes,
amb olor salobre de temps passat,
-el Colós dormint al fons dels segles-
en un matí obert de bat a bat.
Platja de Kiotari, somiada,
amb xarxes de llum engabiant els ulls,
on dormien cansats Rodos i Hèlios,
tot just infantada l’illa al mig del mar
.

Pepita Castellví

 

Coneixeu l’origen mitològic de l’illa de Rodes? Amb quina de les set meravelles  relacioneu aquesta illa? Algun dels set savis era considerat rodi?  Què en sabeu de Rodos i Hèlios? On situaríeu geogràficament Rodes?  Té alguna relació amb la nostra Roses?, etc.

PEPITA

Mites versificats, un bell regal

En el principio fue el CAOS,

el desorden, la contienda;

después, la del amplio pecho,

la incestuosa y fértil GEA.

De su hijo URANO engendró

al OCÉANO y a REA,

a TEMIS y a MNEMÓSINE,

a HIPERIÓN, CEOS y TEA,

a CRIOS, más tarde a CRONOS

con TETIS, la jovenzuela.

FEBE, JÁPETO y los Cíclopes

(rebosantes de soberbia):

Cotos, Giges y Briáreos,

con sus cientos de cabezas,

también fueron engendrados

por la caprichosa GEA.

Y por no variar costumbre

a CRONOS lo casó REA;

y de esta unión fraternal

nacieron DEMÉTER y HERA,

HADES, el de los abismos,

POSIDÓN, de las mareas,

HESTIA, la llama que rompe

el temor de las tinieblas,

y ZEUS prudente padre

de dioses, hombres y tierras…

(De la Teogonia de Hesíode)

 

Como CRONO sospechaba

que un hijo suyo daría

al traste con su reinado,

al nacer se los comía.

REA, irritada por ello,

se encaminó hacia la isla

de Creta, en cinta de ZEUS

y lo alumbró en una cueva.

Las ninfas y los curetes,

con la leche de Amaltea,

amamantaban al niño

sin que CRONO lo supiera.

REA, con gran disimulo,

le ofreció a CRONO una piedra

envuelta en unos pañales,

para que se la comiera,

diciendo que era su hijo,

el último que pariera.

Salvó así su vida ZEUS

de una muerte verdadera.

(De Biblioteca 1 de Apol·lodor)

 

Luis Bregel

Literatura castellana

Vilassar de Dalt