El llatí segueix viu

Avui en dia, molta gent no dóna gaire importància a les Humanitats, ja que creuen que no tenen gaires sortides en el món laboral. I això passa igual que amb les llengües clàssiques. Molts creuen que les llengües clàssiques no són importants.

Jo no hi estic d’acord. Pel simple motiu que crec que s’equivoquen. No entenc perquè menyspreen aquestes llengües o perquè no li donen el mateix prestigi que a la resta de llengües. Per què? Quan aquestes llengües han estat la causa de la resta de les llengües parlades a Europa. Les llengües clàssiques han sigut l’inici de les nostres llengües. El llatí és la llengua indoeuropea de la qual sorgeixen moltes de les llengües romàniques actuals com l’italià, l’espanyol, el portuguès, el francès, i molts altres més. Però , si ens hi fixem bé, gràcies a aquestes llengües, gràcies a aquestes civilitzacions hem arribat a ser el que som avui en dia. A part de les conegudes etimologies, el grec i el llatí ens ajuden a conèixer la nostra pròpia llengua, no només a nivell lèxic, sinó també morfosintàctic i gramatical en general. Igual que, com se sol dir, per conèixer el nostre present, hem de conèixer el nostre passat; per conèixer bé la nostra llengua, hem de conèixer la seva mare, el llatí, i la seva tieta, el grec. Tal com es va dir, la importància del llatí resideix en una varietat d’elements tant històrics, com transcendentals. Totes dues llengües, tant el grec, com el llatí, ens ajuden molt avui en dia. Molts us preguntareu: I això com pot ser, si són considerades com unes llengües gairebé mortes? És qüestió de fixar-s’hi . Per exemple, la publicitat és un gran mitjà de comunicació que des de sempre ha utilitzat referents clàssics per representar els seus anuncis al públic. Les matemàtiques; moltes de les fórmules matemàtiques utilitzen signes grecs. Els processos deductius lògics que s’utilitzen són els mateixos que en les matemàtiques. Per tant, el fet de saber grec ja és un punt a favor. La filosofia. Els primers filòsofs varen ser grecs. La literatura; moltes de les grans obres són obres clàssiques. Virgili és un clar exemple de la literatura llatina. La moda,el cinema… i així podríem seguir. Es tracta de valorar els nostres avantpassats i de donar-los la importància que es mereixen.

Com anteriorment he comentat avui en dia se’l considera una llengua gairebé morta, ja que no hi ha persones que el tinguin com a llengua mare, tal com succeeix amb l’espanyol, l’anglès o el xinès. L’únic espai on es parla de manera exclusiva és al Vaticà, o l’Església Catòlica, però encara i així segueix mantenint un sentit principalment cerimonial que no pas pràctic. O sí! Vid. <em>Latin lover

Personalment crec que la gent que cursa llengües clàssiques els és un gran avantatge conèixer aquests estudis en un món tan competitiu com és el nostre. A més, et  proporciona ser una persona molt culta.

140312VIIIJornadesLlenguesClassiques

Què n’opineu? No us oblideu de fer el vostre text argumentatiu!

Chorouk Regrag, 2n Batxillerat

‘Para bellum’

Què significa el llatinisme i amb quin sentit Marina Subirachs l’utilitza com a títol d’aquest article d’opinió publicat al diari Ara? Què n’opineu?….

Para bellum, Ara 16/09/2016

L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius

Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.

La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.

Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.

Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem

Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.

De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.

En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?

Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.

Font: Diari Ara

Mercè Otero Vidal

De vacances: mosaic de Bacus

Mercè Otero i Coloma Jofre ens acaben d’enviar el mosaic de Bacus del museu de la universitat de Pennsylvania (500+ peces Jigsaw Museum PA Art Puzzlefet 1969). La Mercè el va comprar fa 40 anys als Estats units i amb uns dies de vacances ja l’han tornat a fer!

Què en sabeu de Bacus? Quin altre nom rebia? On es troba el mosaic original?…

Si voleu fer un mosaic de Bacus i no teniu el de la Mercè, podeu provar de fer aquest de Complutum!

I vosaltres, com us van aquestes vacances d’estiu? Quins petjades del món clàssic trobeu arreu?